Anna com enyoro les nostres estades al càmping.
Des de que tú no hi ets, no em gosat tornar-hi.
Com t'agradava banyar-te a la piscina i enfonsar-te a sota l'aigua,
sempre acabaves amb les mans ben arrugades i els llavis liles.
Quines festes que muntaven amb els tiets i part de la família.
Esmorzars, dinars, sopars, tot era alegría i bon ambient.
Però la teva mort ha set com una mena de terratrèmol.
S'ha esquerdat tot el que semblava més ferm i que havia de ser per sempre.
Ja se sap que a la vida rés és per sempre.
Anna, jo encara no m'ho crec, i quan amb desperto al matí espero que estigui al mig d'un somni.
Però això que ha passat és real i de veritat, i tot i que estic envoltada de bones persones i que m'estimem,
jo visc amb una soledat interna i amb la sensació a hores d'ara de que ningú m'entén.
Ningú entén que potser encara estic pitjor que abans i que moltes vegades tinc una pressió intensa i com un ofec d'actuar fent veure que tot va bé.
Que moltes persones fan com si no passes rés, i això fa mal.
Que el meu voltant la vida i tot sembla que gira igual però jo estic fora d'òrbita.
Quan de dolor en el meu cor.!!
Anna, tot plegat és tant injust, i encara he de veure pel carrer la persona imprudent que ho va provocar tot.
I ella com si rés, somrient... i .tú petita meva eres un àngel innocent.
La teva mama que tant t'estima
