Hola princesa,
S'acosta Nadal i es fa tant estrany
aquests dies sense la teva presència física. Com eren de feliços i
divertits anys enrere. A mi sempre m'ha encantat el Nadal amb les
seves llums al carrer, les reunions familiars, el cap d'any i els
reis. Ara quan amb els anys han anat marxant els nostres éssers
estimats tot és nostàlgia. Potser aquest any he notat una certa
retornada d'il·lusió dons els dinars i sopars amb la família en donen
confort i benestar. Saps Anna, fa uns dies vaig sentir a la radio al
programa Islàndia de RAC1 el pare d'en David que era un nen de 12
anys (igual que tu) que el van atropellar a Budapest l'any 2007. Des
de que vas marxar he anat seguint el bloc que l'hi escriu el seu
pare.
M'he sentit tant identificada amb les
seves paraules. Que difícil que és verbalitzar el teu nom, el
nostres sentiments o el dolor, sense despertar sensacions negatives
a les persones del voltant . Al final es va replegant tot al nostre
interior i us vivim per dintre.
Sí Anna, com diu el pare d'en David
sou una presència constant a la nostra vida, totes les vivències
passen filtrades pel vostre record. Si em preguntéssim com ho visc
jo, diria que és com si el cervell s'hagués submergit totalment
dins de les imatges, records i emocions relacionades amb tu, i visc la meva vida tinguen-te com a teló de fons.
Anna t'estimem i et seguirem estimant.
envie'ns molta força.
tu i la Judit jugant amb el pessebre