Em passo el Nadal imaginant-te

No et podem tocar, no et podem veure, però si que et podem recordar, tenir-te present entre nosaltres, imaginar-te, estimar-te,...
Tota la gent que t'ha conegut, que t'ha vist alguna vegada, que ha parlat amb tu, no t'oblidarà mai!
Anna, a tots ens agradaria que encara estiguessis aquí amb nosaltres...
Uff... el Nadal, són uns dies tan especials, tan màgics, tan únics, tan diversos, tan fantàstics,... Però aquest Nadal és diferent, Anna, molt diferent! T'imagino a tot arreu: la teva imatge amb els teus cabells rossos, els teus ulls brillants i blaus, la teva cara dolça, el teu somriure sincer,...
Anna ets molt important i et trobarem molt a faltar.
Ho ets tot! Ja ho saps! <3 Sempre tothom t'estimarà i seràs present amb tots nosaltres! T'estimem tant....<3 Tots els records amb tu estaran guardats al tresor del nostre cor.
I recorda que sempre seràs el nostre angelet; un dels més bonics del cel i també d'aquest Nadal.

Pd: Anna, si pogués els hi diria als Reis que només vull que tornis amb nosaltres! <3

T'estimem molt, Anna! ♥

Mireia Viñas

Un vincle molt fort que ens unia

Com et trobo a faltar Anna...com et trobem a faltar tots. Cada mes que passa és com una apunyalada, un dolor molt fort d'aquells que et fa migtencar els ulls i et talla la respiració.La diferencia es que qualsevol altre dolor per molt fort que sigui sacaba, en canvi el q sento jo i tota la gent que testimem tan es per tota la vida, tota la vida...Anem passant els mesos x inercia, ens fa por parar, ens fa por acceptar que ja no hi ets...es el nostre pitjor mal son, un mal son que ens acompanyara sempre. L'altre dia pensava què els hi diria de tu als meus fills en un futur. Els hi explicare que les princeses existeixen, els hi dire q des de que vaig neixer vaig poder estar al custat d dues i que eren precioses: tu i la teva germaneta judit. Els hi explicare la relacio que teniem, el vincle tan fort que ens unia a les 4, el que mai ningu entendra, era el millor que he tingut i tindre mai. Els hi parlare dels teus ulls blaus on tothom perdia el nord en miralse, els teus cabells daquell color marro daurat que semblaven d'or, la teva cara rodoneta i vermelleta com una pometa i del teu caracter angelical. Els hi dire que eres fantastica, que per ells ets una tieta mes, una tieta que va marxar abans d'hora pero qe sempre els protegira i defensara igual qe fas amb mi i amb tots els que sempre et portarem al cor. Sem fa molt dificil la situacio, a tots sens fa molt complicada i cada 18 i 19 es un dia assenyalat amb llagrimes al calendari de molta gent. Fa poquet va pujar amb tu una persona molt especial, la teva avia. Et cuidara molt be, tabrigara a les nits pq no tinguis fred, texplicara histories i et fara un peto de bonanit.

 

Recorda que ara tu estas amb nostres pero un dia tots estarem amb tu i podrem tornar a riure juntes totes 4. T"estimo molt annita♥

 

La teva Laia

 

 

Aquell arbre... el nostre arbre

Anna,... no m´ho puc creure...el temps continua parat... recordo totes les hores de menjador que havíem passat! Tots els tractes que havíem pactat. Amb l´amanida. Quin remanament. La tomata al meu plat, les olives al teu plat, el pebrot amb mi, i l´enciam amb tu.... quins tips de riures!!!

I mai ens enganxaven. Sortíem a fora, al pati i ens quedàvem guardades per aquell abre, el nostre, el que sempre havíem cuidat. En el que hi passàvem hores de l´esbarjo, de menjador, de gimnàs,... però el que més recordo com totes dos escoltàvem atentes aquelles històries de la Berta. Totes aquelles de por. Ens encantàvem, sempre en parlàvem. I tu, tu estaves genial. Amb aquell magnífic somriure que mai no oblidaré, els ulls baus fixos en la mirada de la Berta. Quin tip d´històries. Vam agafar un empatx i vam canviar i jugàvem a fer de pares i mares. Ho recordo. Tu i jo teníem una cabaneta a sota d´un arbre caigut i baix. I la Berta i la Mariona una altre. Encara recordo on era la cuina, els dormitoris... i sobretot aquella clau que entrava en un pany, representat en un forat. I tots els somriures, i les bogeries que ens havíem arribat a inventar.... Quins records, Anna, quins records. I t´imagino, et dibuixo en els núvols, o bé mirant-me per sobre la muntanya. I estàs fantàstica.

Anna. T´envio moltíssims records de tots i totes els de CAN PUIG, i els de Brugulat. Sempre seràs una dels nostres. I sempre tindàs lloc per tornar.

 

Aina Prats

EN GRANIT, EL VOSTRE CAVALL

Anna,

Van passant el dies, i com més temps passa més t'enyoro i t'estimo.
Sí Anna, t'estimo i t'estimem.
Saps, fa uns dies que va ser la fira de Sant Martirià, la fira que sempre hi ha bestiar i sobretot cavalls. Nosaltres sempre hi anavem tots plegats a veure els animals, a comprar formatge i embotits i passejar per les parades; però fa 2-3anys que encara aquest dies eren més especials desde que munta-vo a cavall.
Aquest any Anna, hauries estat molt contenta i feliç dons en Granit, el vostre cavall va quedar 2ºn classificat en el concurs  morfològic de mascles de pura raça àrab.
Encara m'enrecordo com va començar la vostra afició als cavalls, tot va venir d'un casal d'estiu que va ho fer amb ponis quan ero ben petites: tú, la Judit, i les teves estimades Laia i Mariona. Sí, totes quatre. Com tantes i tantes coses.
Aà ja fa temps que tú i la Judit anavo a la Hípica Bosquerós. Tú sempre habíes estat més temerosa que la Judit,i  tot i que t'agradava molt,  preferíes mantenir-te en segon pla, i enlloc de muntar ajudaves a fer de suport en els raids, cuidar i mimar el cavall, i tots els gossos i animals que corríen per la hípica. Però aixís ja eres feliç. Només va faltar, i just demà día 2/12 ferà un any que muntant un altre cavall vas caure i et vas trencar el braç. Per tú, aixó ja va ser massa i vas decidir que potser  no torneríes a muntar.
Qui ho había de dir!, que després d'aquest accident que tot i que no va ser rés, ja vam patir una estona
us hages de passar una cosa tant terrible!. PERQUÈ!!!!!!
Arà ja tot és irreversible, com pot ser!!
Anna, encara no m'ho crec i quan  de cop desperto i veig  la crua realitat em desespero.

Però petita meva continuo, continuo.. per tú , pels altres, per tots... (la teva mama)

I se m'acaben les paraules

I se m'acaben les paraules...ja són 10 mesos i ja no tinc casi forces x explicar-te com em sento, com ens sentim tots després de 336 dies sense la teva presència, sense tenir-te present a les nostres vides. Ha sigut un mes durissim, un mes més dur en particular que els altres, ha sigut un mes que realment m'ha costat, un més que t'he trobat extramadament a faltar. Com he dit, se m'acaben les paraules. En mesos tan forts com aquest on el dolor supera el valor, em poso a escoltar una cançó que em fa pensar molt amb tú, es diu "mai t'oblidaré"...només de sentir la melodia no paro de plorar i plorar fins a quedar-me sense llàgrimes, i es que realment és veritat. Ni jo ni les persones que hem tingut la sort d'haver-te conegut, MAI MAI MAI t'oblidarem. Perqè ens has marcat, perquè eres especial...un àngel, una princesa que tothom troba molt i molt a faltar i que donariem tot el que fos per tornar a veure brillar la teva corona. T'estimo molt princeseta♥

MAI T'OBLIDARÉ - AMELIE

 

Recordant cada moment al teu costat,
imaginant com eres cada instant.
Que tot el que m’has dit, tot el que has fet per mi
em fa sentir que no hi ha res més enllà.

Només et vull recordar que et trobo molt a faltar.
Jo mai t’oblidaré, sempre estaràs al meu cor
i et portaré per sempre més amb mi.

Perdona’m si no vaig saber
demostrar-te que eres especial
i has de saber, on sigui que ets,
que t’estimaré, t’estimaré.

Tanco els ulls i et puc sentir somriure amb mi
estàs aquí amb mi aquesta nit.
Només em queda dir-te ja l’últim adéu,
recordaré tot el que vam fer junts.

Només et vull recordar que et trobo molt a faltar.
Jo mai t’oblidaré sempre estaràs al meu cor
et portaré per sempre mes amb mi.

Perdona si no vaig saber
demostrar-te que eres especial
i has de saber, on sigui que ets,
que t’estimaré, no t’oblidaré.
Mai t’oblidaré, mai t’oblidaré.

 

http://m.youtube.com/watch?v=_IWWE7xkHNU

 

La teva Laia que t'estima tan i tan...

 

Un poema per a l'Anna

Estimada Anna,

Et dic estimada tot i que no ens vam conèixer mai ni tampoc conec ningú de la teva família ni de les amigues que t’escriuen aquestes paraules tan emotives al bloc. Fa molt de temps que tinc pendent de redactar aquesta carta. Recordo exactament la tarda en què, al canal 3 24,  vaig llegir la notícia del vostre accident en els subtítols taronges que van passant contínuament, i recordo com em va sobtar. Recordo també com el dilluns següent, mentre esperava per anar a recuperació del meu canell trencat, vaig obrir el diari i em va colpir l’esquela amb el teu nom... Eren no gaire més de les deu del matí, l’hora en què Santa Maria dels Turers devia vessar d’amics, familiars i coneguts que et volien dir adéu i que volien estar al costat de la teva família. A Girona feia un dia tèrbol i gris i plovinejava. A mi també se’m va enterbolir l’ànima i se’m van negar els ulls durant dies i dies, i encara tot sovint, quan penso en tu, quan llegeixo les cartes del bloc, em quedo tristíssima hores i hores.

A còpia de temps vaig anar sabent coses de tu. M’arribaven de tot arreu. No sé per què em sentia tan a prop. No parava de pensar ens els teus pares... Jo també tinc una filla de la teva edat i havia començat 1r d’ESO a l’institut de Vilablareix l’any passat. Com que al principi no coneixia ningú del seu curs, va passar un parell de setmanes molt dolentes, però finalment va fer una molt bona amiga que es diu Anna, com tu. Pot ser va ser per tot plegat que no deixava de pensar en tu: pensar que tu eres com elles, una d’elles, plena d’il·lusió, plena de vida, desbordant alegria... Per altra banda, fa cinc anys també vaig viure la mort de la Júlia, una amigueta d’una altra de les meves filles. Aquell va ser un dels moments més difícils que he viscut. Deus pensar per què t’ho explico, tot això, oi?  Perquè la mort ho fa trontollar tot. Perquè et sacseja i et fa adonar del que realment té valor. Perquè voldríem alleujar el dolor tan fort dels que pateixen una pèrdua i sabem del cert que mai no ens podrem posar a la seva pell. Mai no ens podrem posar a la pell dels teus pares i de la teva germana. Mai. Per molt que ens hi esforcem.  Com molt bé diu la teva mare, és com patir una amputació. Però tot i que no puguem apropar-nos, ni de bon tros,  a aquest esquinçament tan gran que senten, crec que els agradarà saber que molta gent anònima, com jo, pensa sovint en tu, en tots vosaltres, i us té presents. I que, si poguéssim ajudar d’alguna manera, de ben segur que ho faríem.  Ara t’envio un poema inèdit que vaig escriure fa cinc anys. És per a tu, Anna, bonica. Una abraçada molt forta a tots.

La veu silenciada. Llegat

Si vols, seré un àngel,

si vols, una estrella,

o el primer lliri florit

al teu jardí,

aquesta primavera.

Si no, el degotim

damunt la rosella

o bé el gebre humit

a l’ampit de la finestra.

L’aire glaçat del matí,

el cel lluent de tramuntana,

la sorra aixecada pel vent

a la nostra platja.

 

Sóc, sense ser,

totes aquestes coses:

una abraçada nua,

un racó secret,

un núvol de sucre rosa,

un petó de nata

i  una ombra de llum

arrapada al cor.

Sóc tot allò

que tu vols que sigui.

 

Mercè Saurina

Conversa endarrerida...

Estimada Anna,

Aquestes linees les he escrit moltes vegades en el meu cap, no passa cap dia que no pensi en tu i de retruc amb els teus pares, amb la Judit o amb tots els teus amics i familiars. Que dur que és tot plegat, que efímera és la vida, mai penses que una cosa així pugui passar a prop teu i quant succeeix no saps com reaccionar. La vida continua i potser això és el més dur, si a mi em costa buscar una manera d'anar abançant, no em puc imaginar el que deuen estar passant la Mercè, el Carles, l'Anna, la Judit i tothom que t'era proper i t'estimava, que fàcil era estimar-te…
Una de les cançons de la serie "polseres vermelles" diu en una de les estrofes això: "…que el món continuaria igual, si jo no fos aquí…" es curiós, però tan cert com dur, la vida continua i la nostra feina és buscar arguments per tirar endavant cada dia, cada instant.
Moltes cançons em porten a pensar en tu, una d'elles també de polseres vermelles es del grup teràpia de Shock i es titula "sense tu", penjo la lletra per compartir-la, moltes cançons m'ajuden a pensar en tu i a passar els moments íntims més fotuts.

Sense Tu:

és de nit..
és tot fosc...
estic sol i no hi ha ningú...
és de nit...
un record...
dins el cor, ella hi és a dins...
els seus ulls són brillants
i un somriure extravagant
ja no i és l'he perduda
va marxar lluny del meu abast
i sempre estarà el meu cor...

sense tu jo no puc
sense tu si no i ets
sense tu jo no soc ningú...
sense tu jo no puc
sense tu si no i ets
sense tu jo no sóc ningú...

És de nit...
és tot fosc..
No estic sol, no ho estic
tu estàs amb mi
i els teus ulls són brillants
i un somriure extravagant
i sempre estarà el meu cor...

Sense tu jo no puc
sense tu si no i ets
sense tu jo no sóc ningú...
sense tu jo no puc
sense tu si no i ets
sense tu jo no sóc ningú..

nooohhoo

Si no estàs aquí
si no estàs amb mi
jo no et puc mirar
jo no et puc sentir
si no estàs aquí
si no estàs amb mi
jo no et puc tocar
jo no et puc bessar
i sempre estaràs el meu cor....

És de nit….

Mercè, Carles, Judit, no cal dir-ho, compteu amb mi o amb qui vulgueu, però compteu amb els que us estimem, es igual l'hora, el lloc, el moment…
compteu amb mi, utilitzeu-m'he si puc ajudar-vos, penseu que som molts els que no l'oblidarem mai i que també estem patint, no dubteu mai en demanar una abraçada, un braç amic, un compartir un moment important cridant, cantant o senzillament en silenci, és molt complicat tirar endavant, però els bons amics segur que en un moment donat ajuden.

El meu telefon, 681 126 727
El meu horari, 24 hores de servei

Un petonàs a tots!

Quim Figueras

Amistats

Perdona Anna, la vida m´ha canviat. Ja no sóc igual.

Ultimament miro les coses diferent de com les mirava abans. Abans tot anava bé, tot era correcte, només era voler més. Era una desgràciada, una desgràciada que no mirava el que tenia, mirava el que volia. Si, és difícil d´entendre, jo tampoc no ho enteinia fins ara, ara que he canviat

La Pili ( la nostra tutora, la professora de català) ens va passar un reportatge, un reportatge que el missatge era valorar les coses. I jo pensava que l´havia entès, fins avui.

Un cop baix m´ha arribat al cor. Dolgut, desgràciat, inesperat, horrible… Anna sóc l´única noia de 2nA que no té mobil, l´única. El principi no en feia gaire cas. Desprès tots en van tenir menys jo. Però jo tampoc el volia. Fins que un dia el vaig nessecitar i el cervell em va mentir, em deia que si, i jo com una desgràciada nomès feia que perseguir-lo. Fins avui, fins ara. Que m´he fet gran i he vist que nomès faig que demanar i que no sè valorar el més important. LES AMISTATS. Siguin com siguin encara que les conegui poc o molt. Totes són importants. I sé que totes en el fons, totes, també senten alguna cosa per tu. Gran o petita, però tots la senten.

Sigui com sigui. Ara no vull aconseguir un mobil. Ara el que vull es ser feliça amb totes les AMISTATS que tinc, fer-les crèixrer, donar-li oportunitats, aprofitar-la i no parar de conèixre gent. Anna ets tu qui m´ha ensenyat a fer-les crèixrer, a donar-li oportunitats, aprofitar-la.

Gràcies per tot Anna, i a tots aquells que m´heu donat més oportunitats. Mai serà tard.

Aina Prats Turró

De la teva Meri

Anna primer de tot disculpar-me per fer tant que no t'escric... realment no puc...es que és una merda no poder-te dir les coses a personalment és una merda pensar que haurem de passar la resta de les nostres vides sense tu... el 9 d'octubre va ser el meu aniversari... tot i que vaig estar rodejada de moltes persones notava una buidor, una buidor que em va matar interiorment. És tant dur aparentar que estàs bé quan en realitat et sents com una merda. Porto massa temps sent forta, porto massa temps aguantant els plors ... el cap de setmana passat van ser les fires d'aquí Banyoles vam quedar amb la teva família el dilluns, m'ho vaig passar molt bé però veia la meva germana la Laia i la teva germaneta la Judit  juntes parlant de les seves coses ... quan veia l'escena em venien ganes de plorar pensava: estan juntes perquè tu i jo no ho estem? Perquè tu i jo no ens podem explicar les coses? Aguantava les llàgrimes com podia... veia la Laia i la Judit com anaven agafades per el braç i jo sense donar-me'n conta vaig estirar el braç esperant que me'l agafessis com hauries fet sempre ... però per molt que esperes ningú me'l podria haver agafat mirava el meu braç i mirava la situació. No puc Anna no puc... els dies 18 i 19 apareixen en tots els meus malsons ... i el pitjor de tot es que apareixen en els nostres dies... apareixen sempre sense excepció ... Anna diria que això es tot no puc continuar escrivint ja que les llàgrimes han inundat la pantalla  ... una favor Anna riu per mi ... riu per la teva família ... riu per tots ... t'estimo molt Anna

De la teva Meri

T'ENYOREM PETITA

Anna, petita meva
com t'enyorem tots.
Cada día em pregunto com potser que pugui viure sense tú?.
Però sí visc.
Visc arrosegada per la mateixa vida, pel moment, per l'instant.
Això és el que en permet sobreviure dins aques buit que ens has deixat.
Día a día; segon a segon.

Quan moltes persones en pregunten com estàs? quê tal ?
acabo contestant bé, anar tirant. Però m'agradaría dir un altre cosa.
que estic fatal, que per dintre encara tot es fosc. Que això mai se supera.
Que de la mateixa manera que a un li amputen un braç o una cama i no li queda cap més remei que acabar asumint i acostumant-se a aquesta mancança; nosaltres ens passa el mateix.
T'acabes acostumant al buit: aquella teva cadira, a la teva habitació silenciosa, a les teves coses quietes i ben posades.

Anna, Anna em repeteixo constanment el teu nom i es que el cervell m'ha quedat impregnat permanenment de la teva imatge i dels teus records. I no marxen mai, en part m'agrada que sigui aixi.

Poc a poc la desesperació ha deixat pas a la ràbia i la culpabilitat. Arà en aquests moments sento més ràbia que mai, en contra de l'injusticía, en contra de l'imprudència, en contra d'aquella persona. La persona que potser per desconeixement o ingenuïtat vam confiar. La persona que ens ha traït. La ràbia contra un mateix de no haber fet o deixat de fer certes coses. I aixó fa mal.

Però Anna saps? encara hi ha molta gent que t'estima i et recorda. I que el teu record i el fet de la teva mort els ajuda a ser millors, a pensar que a la vida el més important no son els anys que vivim sino la emprenta i l'amor que deixem als altres.

Sí Anna, l'amor que ens has deixat,
La teva mama

De la teva Laia...

9 ja? 9? de veritat? Començo a perdre el compte...1 segon sense tú és una eternitat, un segon sense tú és molt de dolor, un segon sense tú és el més horrible que hi ha en aquest món...s'em posa la pell de gallina Anna, s'em posa la pell de gallina de pensar que he viscut aquest 9 mesos com els pitjors mesos de la meva vida sense la teva presència, i saps què és el que m'ajuda a tirar endevant? Els records. Recordo moltes coses i em venen moltes coses viscudes amb tú i això fa que en el meu cor encara hi segueixi havent una petita espurna que m'ajuda a continuar endevant, que em diu que no em rendeixi i que em diu que he de continuar per tots, per la judit, la teva preciosa germana que cada dia me l'estimo més, tampoc m'imagino un segon de la meva vida sense ella, després ja seria un infern, més del que és ara...Veig els teus pares Anna i en els seus ulls t'hi veig a tú, miro a la meva germana Mariona i en els ulls t'hi veig a tú, sé que estàs en totes les coses que faig, sé que m'ajudes en cada decisió, sé que estàs al meu custat en tot moment i et noto, de veritat que et noto, noto una escalfor particular, em sento protegida, em sento capaç de tirar endevant per mi i per totes les persones que t'estimen i t'estimaran sempre tan i que compartim el mateix dolor. I es que tinc la grandíssima sort de tenir amb mi l'àngel més preciós i magnífic que haurà arribat mai allà dalt. Un àngel que ho il·luminava tot amb el somriure, un àngel que era capaç de fer maravelles, un àngel que només tocant-te feia que et sentissis amb energia, amb ganes de menjar-te el món. Ets un àngel amb el que he pogut viure i compartir els millors 15 anys de la meva vida. I recordo temps enrere que m'enfedava quan no em compràven el que volia, o no em deixàven anar a algun lloc en concret...en resum que m'enfedava per tonteries que ara desitjaria poguer-les tornar a passar però amb tú al meu custat perquè realment no en tenia ni idea del que és la vida...I estic molt enfedada amb el destí, moltíssim, em sento incapaç davant d'ell, no puc fer res només plorar i plorar i preguntar-me perquè...però també he d'estar molt i molt agraïda amb ell, i amb tu princeseta. He d'estar molt i molt agraïda d'haver pogut passar aquests 13 anyets al teu custat, de tenir la sort de formar part de la teva vida, d'haver-te pogut conèixer, d'haver-te pogut abraçar i fer-te mil petons, d'haver-te pogut veure crèixer...d'haver pogut respirar i viure un trosset de vida al teu custat.Perquè ho donaria tot Anna, donaria tot el que tinc i tot el que arribaria a tenir mai per tan sols poder-te veure una vegada més, poder-te fer un últim petó, poder-te abraçar molt fort i dir-te que t'estimo, que t'estimo molt...

 

La teva Laia

 

 

Poema

Hola a tots, a tota la gran família del blog de l'Anna.

Una compaya m'ha fet arribar aquest poema i vull compartir-lo amb tots vosaltres:

LA MORT NO ÉS RES

La mort no és res: jo tan sols sóc a l'altre costat.
Jo soc jo, vosaltres sou vosaltres.
El que he estat per vosaltres, ho seré sempre.
Anomeneu-me pel nom que sempre m'heu anomenat.
Parleu com sempre ho heu fet: no empreu pas un to diferent,
ni solemne ni trist.

Continueu rient del que ens rèiem junts.
Reseu, somrieu, penseu en mi.
Que el meu nom sigui pronunciat a casa nostra
com sempre s'ha fet, sense èmfasi ni angoixa.
La vida significa el que sempre ha significat,
Ella és el que sempre ha estat, el fil no s'ha trencat.

Per què estar fora del vostre pensament,
simplement perquè soc fora de la vostra vida?

Jo us espero. Jo no soc pas lluny,
just a l'altre costat del camí.

Charles Peguy


Una abraçada,
Sandra Saques

PER L'ANNA BATCHELLÍ PLANAGUMÀ , UNA NENA MOLT ESPECIAL

Anna cada dia penso més en tu... En els teus preciosos ulls blaus, la teva cabellera llarga i rossa, la teva simpatia, la teva amabilitat,... El temps corre molt ràpid, cada vegada més, i cada dia, cada minut, cada segon que passa és un moment més que no et tenim al nostre costat. Tothom està molt trist d'haver-te perdut perquè eres una nena molt especial, una nena única i una nena per confiar-hi! Anna jo a 1r d'ESO anava al costat de la teva classe i quan fèiem fila per entrar et vaig mirar, i tu em vas somriure... El teu somriure ràpidament se'm va encomanar. Cada dia passo amb l'autobús per allà a on va passar l'accident i només de veure-ho un segon ja em venent ganes de plorar.... També coneixia a la Carla la teva amiga i veïna que també hi era quan va passar l'accident. La coneixia perquè els seus tiets viuen al costat de casa meva i ens vèiem de tant en tant... I quan la veig amb la teva germana, la Judit que t'estima moltíssim com molta altra gent, allà caminant i sortint de l'institut sense tu, Anna. Sense tu!! <3<3<3 Penso en tots els records que ens has deixat i en tot el que ha passat que és ben injust!!!

T'estimem molt Anna, i passi el temps que passi, mai t'oblidarem!!

Mireia Viñas

Per què el temps no es para? Per què no espera que tornis?

La meva princeseta petita.. Cada cop em quedo amb menys paraules, cada cop em costa mes escriure't.. No entenc res, costa fer-se a l'idea que tot això és veritat. I el primer que vull fer és demenar-te perdó, perdó per tardar tant en escriure't, però cada cop em costa més..
Tot i que no t'escrigués, no deixo de pensar amb tu, cada dia ets a la meva ment, et recordo a cada moment.

 

Veus la foto? És un cridaangels, el meu cridaangels..

A la teva germana li van regalar, i li van dir que sempre que et volgués cridar, et volgués sentir més aprop, que només el fes tocar.
I és el que faig jo, des del primer moment que el vaig comprar no l'he deixat de tenir entre les mans, de sentir-te amb mi. He desitjat tants cops tornar-te a veure, tants cops he enfonsat el cap entre els meus brasos i m'he desfogat per adonar-me'n que tot això és així..
Per què el temps no es para? Per què no espera a que tornis? Per què a ell li és tant fàcil passar de segon a segon?
Si t'haig de ser sincera, no entenc res, mai ho he entés, i ara menys. Són tantes les raons per a les que et necesitem aqui, amb nosaltres. Tantes les raons que fan odiar tot el que va passar. Tanta la il•lusió de tornar a començar..
Digem, digem petita, com es veu tot des d'aqui dalt? Digem que somrius, digem que no ens has oblidat.. digem que mai ens abandunaràs!
Nosaltres des d'aqui a baix lluitem, lluitem per a tu, i per la teva familia. Perquè com bé et vaig dir des del primer moment, els cuidarè com si fos l'ultim dia, perquè són una familía única, diferent, especial.. Són la teva família.
No m'havia passat res tant fort com tot el que ha passat radera aquell 18.. No m'havia arribat a imaginar mai, que la teva absència amb faria tant de mal, suposo que perquè mai m'hages suposat que això passaria..

Tinc por, por de que a mida que el temps pasi se'm oblidin aquells ulls tant blaus, aquell somriure tant tendra, aquella dolça veu.. Però per una altra banda tinc un força, la teva força, que em fa recordar cada un dels punts del teu rostre, i fa que no dubti ni un segon, de que sempre et recordarè..

Ets el nostre àngel Anna, aquell que sense veure't ens dónes les forces per seguir endavant. Ets la rao del somriue dels teus pares, de la teva germaneta, del meu i el de molts.

Saps què? La teva estimada germana s'ha apuntat a hip-hop a on vaig jo, i se'm iluminen els ulls al veure com lluita per apendre aquell pas que no li surt, quan treu aquell somriure quan la miro de raüll, se'm iluminen els ulls al veure les ganes que té de lluitar, d'enfontar-se a la vida. Però ho fa per tu, la única rao ets tu. Ella et vol demostrar que està orgullosa de ser la teva germana, que està orgullosa del gran àngel amb el qual ha pugut compartir durant 12 anys, tot tipus d'emocions, de sentiments.

Mai deixarem que el temps ens faci oblidar-te, per a nosaltres no estàs absent, no del tot..

Petita, no puc més, des del primer moment que he comensat l'escrit ja se'm inundaven els ulls, no tornarè a tardar tant en escriure't. Però com tu saps, et tinc present a tot moment.

Gràcies per fer tant especials aquests 12 anys al nostra costat, gràcies per ser qui eres, gràcies per deixar aquest bonic record que ens fa seguir endevant.

T'estimo Anna. Per sempre*

 

Júlia Molina

Un record mai oblidat

Petita meva avui te anat a veure a Cavallera, i se m'ha fet estrany, quan pujava notava que recoperava alguna cosa que havia perdut, i just en el moment que he entrat el cementiri he desitjat que tot això sigues un mal son, que el teu nom no estigues allà i que tu encara estiguesis aquí, però per mala sort la cosa no ha sortit aixì, sense quasi busca el teu nom le vist allà, i les llagrimes m'han començat a caure com mai.. No podia deixa de llegir el teu nom, ni de mirar la lapida, i no podia deixa de plorar, i el que se m'ha fet mes duu esque quan estava allà no podia pensar en res mes que tu, només en tu, se m'havia oblidat tot menys tu, però no era capaç ni de poder formula una frase. Encara després de més de 8 mesos no m'ha entre el cap perque t'ha agut de passar a tu! Això era el desti? Doncs si es aixì no es just!

M'he estat molta estona allà, fins que me adonat conta que era inútil està allà dreta plorant, que estan allà només ploraria més i més, he dicidit marxa, però a la hora de marxa, quan he pujat el cotxe sentia que no havia de marxa, que m'havia de quedar més estona perque volia esta amb tu però ja no podia més i he marxat. Quan estava allà m'he notat més aprop teu que mai, i, si, Anna se que mai ens em portat super bé, perque cla, que bols? Erem veïnes només... però saps que t'estimava. I saps? que sempre sigues el dia que sigues de la setmana desitjava que sigues dilluns per poder-t'ha veure, sempre venies a les sis, encara que començaves mitja hora més tard i cada setmana et veia allà. Sempre em venies a fer una abreçada, o m'ha venies a esplica alguna cosa.

Recordu l'ultim dia que et vaig veure a música, i cada vegada que entro a l'escola penso amb aquell dia, i desitju que ojala no haures sigut l'últim..

El dia del teu enterrament, no sé per quin mutiu vaig tenir la sensació que amb tu era la única persona en qui podia confia, i et vaig escriure una carta super llarga, que no tinc valor de llegir-la perque hi vaig escriure coses que mai de la vida pensava que podria escriure en algú, ja se que tu no ho podras llegir mai, però vaig tenir aquesta sensació, i la vaig guarda i sempre guardare aquesta carta perquè mi vaig passar moltes hores escribin, i es per tu...

Avui m'han dit que no val la pena plorar per això, perque el cap i a la fi, tothom acabarà igual en algun moment o altre. I si, el temps pasa molt rapid Anna, més del que et podries arribar imaginar...

T'estimo petitona:)

Cèlia Romans

ANNA, PETITA MEVA

Anna meva; 

      Fa dies que no t'escric perquè el dolor de vegades és massa intens i no em deixa escriure.

El dia 24, día de la Mercè, el meu sant, va esser el día del sant més trist de tota la vida; tot i que molts amics i familiars em van volguer felicitar i donar el seu suport, no podía de cap manera allunyar-me del teu record i de la teva imatge. Sobretot m'enrecordava de l'any passat i també d'altres que quan arribava a casa ja em trovava una carta o paper on em deiu : "FELICITATS MAMA" que passis un bon sant, i després de posar-hi algunes fotos vostres i també alguna amb el papa, firma-vo amb el vostre nom i un T'ESTIMEM i 3 o 4 cors dibuixats. Era el millor regal.

Anna, voldría explicarte tantes coses:

     

     Saps Anna, hem comprat un gos es diu "NIS", és una gosseta preciosa de raça golden. L'hem comprat per tú, dons ja sabiem que és el teu gos preferit. És tan maca!!!.

Arà té 3 mesos i juga motíssim, a vegades fa alguna trepallaría com mengar-se la gespa o alguna planta del jardí o mossegar les sabates. Com t'hages agradat!!!

Quan le vam anar a buscar, jo estava molt trista dons em semblava tant injust que tú no la poguessis tenir, però la Judit em va dir una cosa que em va fer reflexionar. Va dir: mama no estiguis trista has de tenir l'il.lusió que tindría l'Anna, i així ho vaig intentar. 

Quan veig a la goseta la miro fixament als ulls i vaig repetint el teu nom en silenci: Anna, Anna, Anna...com si pogues entendre que tú també hi ets. La Judit es va posar una suadera teva i va abraçar molt fort i molta estona a la Nis, perquè pogues sentir la teva olor i et pogues identificar.

Anna, com es de trista la nostra vida tot i que aparenment la gent pot pensar que ho portem força bé. Potser perquè continuem arrosegats per la vida fent el que hem de fer. 

Però la nostra vida no serà mai més igual, MAI, MAI.

I això és difícil d'entendre dons son situacions que s'han de patir en propia pell per poguer valorar el nostre dolor.

T'ESTIMEM TANT

NO PARO DE DEMANAR-LI AL TEMPS QUE DEIXI DE CÓRRER

No paro de demanar-li al temps que deixi de córrer...no paro de demanar-li al temps que siusplau vagi més lent, que no podem seguir tan ràpid, no podem pair bé i no estem preparats per continuar com si res. Sempre he tingut un instint de protecció cap a les persones que estimo amb bojeria, especialment amb la teva preciosa germana Judit. Sempre he tingut la necessitat de protegir-la, de cuidar-la de mimar-la i d'estimar-la com res a la meva vida, sempre intentava protegir-la i intentava allunyar-la de tots els perills, de posar-la en una bombolla i que ningú me la pogués tocar ni me li pogués fer mal. I ara és quan m'he fotut l'ostia. He passat per la sensació de sentir que la perdia i he perdut una part molt gran de mi, tú Anna. Em sento molt impotent, sento molta ràbia de no poder protegir-la, veig que té mal constantment i que pateix, plora i s'enfonsa i això és el pitjor que puc veure, veuré i setiré mai. Tot això se m'escapa de les mans, ja són 8 mesos i no puc controlar res, no puc controlar la pena que senten els altres, no puc intentar absorvir ni que sigui un trosset molt petit de la seva tristesa, més ben dit, no puc ni amb la meva. Obro el móbil, obro l'ordinador, miro àlbums, faig el que sigui i tot, absolutment tot em recorda a tú, m'aixeco el mati i el primer que penso és amb tú, i no és dolent, gens dolent, perquè si et sóc sincera tinc una petita por dins meu doblidar-me de la teva cara, que un dia m'aixequi i no m'enrecordi ni dels teus preciosos ulls, ni dels teus preciosos cabells, ni dels teus preciosos llabis en definitiva de la teva preciosa cara. Però sé que això no passarà, tinc molts records de tú que en aquest moment és el tresor més valuós que tinc i que el conservaré com si fos or, que és el que és per mi. El dia 16 va ser el teu aniversari, el dia més feliç del món per els teus pares juntament amb el dia que va néixer la teva germana. No et vaig poder escriure...la situació em va superar. Se'm feia massa difícil pensar que no podia trucar a casa teu i dir: hola que hi ha l'Anna? i sentir una veueta dolça dolça dolça per l'altre banda del telefon que em digués: si? i dir-li hola princesa moltissimes felicitats....i que em contestéssis alguna de les teves maravelloses coses que se t'acudien i que nose com, sempre aconseguies treure algun somriure a tothom. Sabia que si trucava podia estar hores i hores esperant sentir la teva veu i que no l'acabaria sentint...

I una altre vegada ara toca passar per un altre 19 on tots els que et coneixiem plorem i plorarem la resta de la nostra vida.

T'estimo moltissim Annita, molt i molt i molt i molt.

El dia que vaig veure aquesta foto no vaig poder evitar de somriure mentre em queia una llàgrima, va ser un somriure tendra. Perquè una vegada més demostra que eres una pallasseta, la nostra pallasseta.

 

 

La teva Laia.

ANNA, EL TEU ANIVERSARI

Hola princesa,

Ahir día 16 de setembre va fer 13 anys que vas neixre.

Tot va ser tan fàcil amb tú; 

dormíes, mengaves i aldarrera de la Judit vas creixre ràpid, molt ràpid, massa ràpid

en un moment de la guardería a l'escola i casi no vaig tenir temps d'assaborir el teu creixement.

Recordo encara en el moment del naixement quan vas treure el caparró i la llevadora va dir 

valguem Déu! aquesta nena pesarà 4 Kg o més ! i poc va faltar 3,700.

Ja estaves tan refeta ! que de seguida va semblar que eres més gran.

Anna, no saps quan t'enyoro!

El silenci de casa a vegades s'en fa insuportable.

La teva presència omplia tots el racons, el teu riure era contagiós, i a vegades tú i la Judit crida-vo tant que pensava que ens sentirien els veïns. I tú amb deies: mama !!a veure si no podrem riure en aquesta casa!.

Encara et sento pertot arreu. 

I es que no m'ho puc creure!, no puc!

no m'imagino la vida sense tú, però veig que cada matí em llevo i el teu llit es buit.

la teva motxilla no es mou de la cadira i tot està exactament igual que aquell día 18.

Anna, tinc tant present l'últim día que vam estar juntes, era dijous el dia abans del accident i tú i jo vam estar moltes estones plegades. Em vas explicar que volíes estalviar diners per comprate un e-book per poguer lleguir, que l'insti era molt guai, que aniríes de carnestoltes amb la Berta i que volíes trobar una disfressa;

i jo vaig pensar<: que gran que s'ha m'ha fet la nena!; just uns dies abans m'había trucat la teva tutora per dir-me que estaven molt contens de la teva evolució a l'institut que eres molt treballadora i responsable. El papa i jo ens vam sentir tant orgullosos.
Anna, per què ens ha passat aixó?
Tot és tant injust !!!

t'estimo reina

I et segueixo recordant amor meu

Hola Anna sóc la Meri venia per dir-te com he passat l'estiu... la veritat és que no gaire bé... bueno qui creu que ha sigut un bon estiu? Qui creu que un estiu sense tu és un bon estiu? ...

Anna et trobo molt a faltar ... tothom et troba a faltar... tothom sent una horrible buidor .. Totes les nits abans d'anar a dormir penso en tu, penso en el temps que fa que no et veig ... el temps que fa que no t'abraço... i penso en el temps que haurem de passar sense tu...

Recordo aquell 19 quan em va arribar el missatge... el missatge que deia que tu havies tingut un accident ... quan recordo tot allò em quedo sense aire ... noto una fortissíma buidor que mai s'emplenarà. Quan penso que mai més et podré veure mentre una cosa en el pit que és indescriptible

Perquè ens ha hagut de passar tot això? Perquè ens fan sentir tant de dolor? Perques i més perques em volten el cap cada nit quan penso en tu... Jo recordo aquells dies que trucaves al teu pare per preguntar si podies venir a casa o si jo podia venir a la teva, recordo quan ens asentàvem i la Montse ens demanava que què voléem per berenar.. si no hi havia la Montse ens ho feiem nosaltres. Obries el calaix del pà, el calaix que nosaltres anomenàvem la mini fleca, i recordo els teus enormes entrepans de nutella i els tips de riure que ens fèiem. També recordo la teva cara de felicitat quan veies a la tele l'anunci de Miel Poops seguidament t'unies a la cançó i feies algun saltironet jo exclatàva a riure. Una vegada quan vam arribar a casa teva vam veure la peixera verda i amb els peixos flotant ... jo vaig dir: Anna crec que se t'han mort alguns peixos... recordo la teva cara de fàstic quan els agafaves i jo deia: ho sento ... i tu em responies amb riure: és iguaaal! Si total són peixos i després esclataves a riure i com era normal jo et veia riure i reia. Recordo que quan feiem els deures i jo no sabia alguna cosa t'agafava la llibreta i t'ho intentava copiar com és natural tu em deies: No Meri no! Seguidament em deies: vaaa què passa? Jo et deia el meu problema pensaves un rato i em deies: aiix Meri si és super fàcil!! em deies com s'havia de fer i problema resolt ... tant de bo ara els problemes que tenim es puguin acabar així... Anna recordo quan venia a veure els vostres pessebres! Mare meva els millor pessebres que he vist mai ho tenia tot... i tu em deies amb riure: Meriiii .... troba el caganer! Sempre m'ho acabaves diguent perquè era impossible trobar lo. En fi Anna aquests petits detalls aquestes petites històries fa que et recordem cada dia.. recorda amor meu riu! riu per nosaltres

T'estimo molt Anna ! De part de la teva Meri

El vent que mai s'endú el que és dels altres

Els sentiments normalment costen de transformar en paraules. Sempre desitges que tot el dolor que es pugui trobar dins del teu cor pugui sortir i volar amb el vent a un lloc llunyà. Penses en tot allò que deixes enrere, tot el que perds, tot el que no tornaràs a veure.  Coses, que molts cops semblen simples però realment, et van fent una ferida que al final és tan gran que després ja no pots ni aixecar el cap.

Anna, no et vaig conèixer prou bé, si més no, pràcticament sabia el teu nom i l’assimilava  al teu rostre dolç d’infant feliç. Se que eres preciosa i això no m’ho farà oblidar ningú, ni el mateix temps. Els teus ulls blaus com el mateix cel eren com immensos i profunds oceans; la teva cabellera rossa, semblava treta del mateix Sol, que filant nit rere nit, mentre la lluna il·lumina tot el que té per davant, crea uns fins cabells daurats que semblen un tresor mai descobert; els teus llavis rosats, que sobresortien de la teva carona fina i clara i el teu somriure d’àngel, que té perles per dents, era en poques paraules, molt bonic.

Tot i això, el no haver pogut tenir l’ocasió de seure en qualsevol lloc i parlar amb tu, abraçar-te en un moment en que tinguessis por, poder eixugar-te les llàgrimes quan el teu cor demanés aturar-se a costa de qualsevol cosa.. Res de tot això em farà enrere per a que no t’escrigui.

Se perfectament que és perdre una vida jove que estimes molt, un acte injust, un moment el qual tan sols et deixa un simple “per què” als llavis i l’únic que es pot fer, i com a tòpic literari ho afegeixo, tothom diu que qualsevol persona que ha patit una desgràcia i per mala sort ja no hi es entre nosaltres, “es troba en un lloc molt millor, buit de injustícies, dolor, patiment, maldat, por, soledat..”.

Se que mai tindré resposta sobre el “per què” , però, potser així ho va decidir el destí. I sí, se petita que son paraules molt dures i fredes, òbviament segueixo en contra de les meves pròpies teories, ja que el simple fet de que el món o qui carai es trobi a l’altre costat hagi volgut que uns llavis deixessin de somriure, no es just. Però tot i això, quan el cap balla i no sap en què refugiar-se perquè no troba consol entre els vius i no pot expressar tot el sofriment que conté, s’aferra a la primera teoria que passa entre els seus delirants pensaments com si totes les flors del món s’extingiren i una abella desesperada necessités el seu pol·len.

Aprecio el valor dels teus pares per aixecar-se cada dia, forts i fermes, per a poder sobreviure en aquest estúpid món, massa perfecte per a qui no ho mereix i simplement horrible per a tot aquell que només vol una família i ser feliç. Valoro moltíssim que, dues persones que han perdut part de la seva vida s’ha esfumat com el fum d’hivern de les xemeneies enceses per escalfar un xic els nostres cossos i en un intent en va, escalfar aquest món fred i terriblement cruel.

Felicitat, aquesta paraula tan simple i a la vegada complexa. Es podria dir que tu t’has endut la felicitat de molts de nosaltres, m’incloc pel fet de que recordar que no hi ets em dona un calfred que recorre tot el meu cos i fa que els meus  ulls es tornin més humits del que son, volent crear petites llàgrimes però aquestes per por, no sorgeixen i es queden dins, fent companyia al dolor que segurament, té previst quedar-se al meu cos durant molt de temps.

Felicitat es el que no existeix al món sense una petita com tu, Anna. 

Andrea Martín Varón

EL MEU ÚNIC ANGELET ETS TÚ

Estic sense forces Anna. Estic agotada d'anar repetint sempre el mateix, de plorar cada dia, de cridar cada segon al cel "perquè" i que les meves paraules se les emporti el vent, estic molt cansada de no parar de veure que les persones del meu voltant estant igual de cansades que jo i que no puc fer res per ajudalse. De petita pensava que existien els angelets, cada nit abans d'anar a dormir mirava el sostre de la meva habitacio que per mi era immens, tancava els ulls i demanava un desitg, obria els ulls, somreia i em posava dins el meu llit, m'abrigava fins al nas amb la manta calenta i m'adormia dol¢ament pensant que estava protegida i que no em podia passar res. Els anys han anat passant i ara mes que mai, cada nit quan arribo al llit, intento fer el mateix, intento pensar que estic protegida i que res em pot passar pero cada dia m'adono que aixo no es possible, que en comptes d'adormirme amb un somriure m'adormo plorant, m'adormo entre llagrimes i demanant desitjos inutilment, desitjos que sembla ser, els meus angelets fa temps van deixar d'escoltar.

Volem aturar el temps tot i que tots sabem que aixo es impossible, intentem lluitar contra el sentiment que ens amarga des de dins pero es fort, molt fort i ens guanya. No estic dacord en que et fas gran quan creixes d'altura, quan et canvia la veu o quan et quedes sol a casa; et fas gran quan realment plores fins a quedarte sense llagrimes, quan has d'afrontar el dia a dia encara que et pesi, quan has de viure sense tenir al costat gent imprescindible, en definitiva, quan t'has daixecar del cop mes dur que tha fotut la vida.

No paro de recordar aquell dia, el dia que la meva germana em va trucar plorant, no aconsegueixo treurem del cap la seva veu tremolosa i morta de por enmig de llagrimes, la cara del meu pare quan va parlar amb ella...no aconsegueixo oblidar res.

Fa molt poquet van venir la teva familia a passar uns dies alla l'Estartit, van llogar una casa. A tots ens va anar molt bé, vam riure molt i m'ho vaig passar moltbe amb la teva preciosa Judit, tan bitxo com sempre, amunt i avall sense parar. Va muntar en Mini, va estar amb mi a l'hipica...tan ella com jo estem acostumades a estar sempre amb gent que plora, tots hi pensem molt amb tu i ens fa molt de mal, i per aixo tambe necessitem estar a un lloc qe ningu plori, ningu hi pensi, on poguem calmar el dolor.

I poc a poc despres de 7 mesos ja, manire adonant que no serveix de res que plori cada dia demanant desitjos, que no existeixen els angelets, pero si que ha existit un i que estic segura que m'escolta cada nit i es ell el que em fa adormir encara que sigui entre llagrimes, tú.

T'estimo molt Annita. Ara i sempre.

La teva Laieta

ANNA, L'ENERGÍA QUE ENS UNEIX

Anna, princesa meva;

el temps passa tant ràpid que sense adononarme ja estem a mig d' agost.
Passa ràpid però d'una manera diferent, extranya, dons moltes vegades sembla que visc fora del món real.
Sentim tant de dolor! però ens trobem recomfortats per tota la gent que ens envolta.
Aquest estiu hem fet algunes sortides de pocs díes sempre acompanyats si no són els tiets, són els cosins o alguns amics incondicionals que no ens han deixat mai. Intenten distreure'ns, anem  a sopar o a dinar, o a fer un tom. I es què Anna estem units per una energía especial que notem molt forta, i aquesta energía ets tú. És nota en el aire, en el ambient, en les flors, en els ocells, inclús l'altre día a cavallera en petit, el teu gos preferit ens va fer unes festes com mai abans. Saltava, se m'enfilava i estava tant content que em va semblar que també sentía aquesta energía. Vull pensar que es aixís que et trobo a tot arreu, en la mirada d'un infant, en el somriure que de cop comparteixo en persones que no conec. I et busco i veig moltes nenes que se t'asemblen, busco els teus cabells, els teus ulls, però aquesta busqueda a vegades en fa patir molt.
Anna, es tan absurda i extranya la vida.
Però em dic que he de continuar endevant, que tú t'ho mereixes, que tú m'ajudes que vull ser millor que mai, com un homenatge aquest meu angelet. I també per la teva Judit i el papa que lluiten cada día per anar soportant la teva absència. Tenim tans de records! i tantes vivències! que encara que només has viscut 12 anys han estat molt intensos.
Un día d'aquest vam anar sopar amb les teves amigues la Meri i la Laia i em vaig fixar que totes dues duien un penjoi amb el teu nom igual que jo que desde el primer día no me'l he tret mai. Com t'estimem Anna!!
I quan llegeixo el blog m'anodono de la quantitat de gent que encara t'enyora molt. Això m'omple d'orgull pensar que tot i no sé massa gran has deixat una emprenta molt forta.
Anna desde on siguis continua enviant-nos la teva energía dons hem d'anar seguint el camí que ens marca la vida.
t'estimo, t'estimo.......
La teva mama