Fa dies que tot és més fosc. I és que ja estem al mes de novembre, en plena tardor i amb poques hores de llum. Enmig d'aquesta melangia del temps, nosaltres tenim a més l'immens enyor de la teva absència. Ara el papa i jo encara estem més sols dons la Judit se'n ha anat a estudiar a Barcelona. Ella comença una nova etapa, i està molt contenta. Això a nosaltres ens reconforta molt.
Saps Anna, la setmana passada vaig anar a la teva escola de Can Puig. Només d'entrar pel portal se'n feien present aquells moments tant bonics quan venia a buscar-te a l'escola i tu sorties corrents i cridaves: mama!, mama!!. Vaig recorre tots els racons i espais ja coneguts de quan totes dues anàveu al cole, però que ara estaven plens de crits i rialles d'altres nens. No sé com explicar-te la meva emoció. I vaig anar perquè aquest any nosaltres i amb el teu nom farem una aportació per ajudar a que un quants nens tinguin més fàcil anar a fer alguna excursió o sortida extra-escolar.
Aquest fet per mi és molt important dons em sembla que d'alguna manera la teva vida continua. Que tot i que tu no hi ets en presència física, encara formes part d'aquest món. Aquest món que volta i gira tan ràpid que la vida s'esmuny com la sorra fina de la platja entre les mans. I es que el pas del temps és tant vertiginós!!! que em fa mal, amb desespera, dons d'alguna manera és com si la teva imatge s'anés desdibuixant, allunyant...
Anna, m'agrada fer aquest petits gestos insignificants dons m'aporten en certa forma egoistament, llum enmig de la foscor.
