Anna,
ahir va ser el teu Sant, per això avui tens un ram nou de roses que t’ha portat
la Montse. Estàs sempre present en els seus pensaments, Com NO! Si et va cuidar
més que jo durant tots aquests anys. També va ser el sant de l’àvia, i encara
que ho vam celebrar amb la familia no deixa que quan ens mirem als ulls, ens
descubrim aquella tristor que portem a dins.
D’Annas en coneixem unes quantes, però nosaltres al
sentir aquest nom només l’identifiquem amb una, la nostra ANNA, la nostra
nena.
Ahir
quan tornavem de Llançà, dons ara desde
el tràgic fet no hem tornat mai més a Roses i Empuriabraba que és on anavem
molts estius. Vam recorrer amb el cotxe la carretera de Figueres a Banyoles i m’enrecordava d’aquells dies que anavem al
camping sempre tant alegres i divertits. Portavem el cotxe a tope i el papa ja
havia marxat abans amb l’altre cotxe dons carregava les bicicletes i tot el
material necessari desde barbacoa, carpa
per instal.lar a fora del bungalow , teles mosquiteres per les finestres i tota
mena d’estris perquè el papa sempre porta de tot i més . Ens ho passavem tant bé!!!. Sort d’aquets
records tans bonics que ens ajuden a sobreviure.
Aquest
matí ha vingut a veurem un dels teus companys de classe del cole de
Can Puig i m’ha semblat tant gran, i he pensat que ara tú seríes ja tota una noia,
dons en els teus 12 anys eres alta i
casi semblaves més gran. He sentit una
gran pena i tristessa per la vida que t’han robat. Per la nostra vida trencada,
que intentem amb molta lluita tornar a
recomposar.
Sí,
seguim endevant il.luminat el camí amb
el llum de boira de l’incerteça, dons la vida és així , incerta. I qui pensi
que tot està controlat i que tot li va bé i que la vida li somriu dons que disfruti
d’aquest moments, perquè ningú està lliure que de cop i volta tot es giri a
l’inrevés.
