És un dia tant bonic i especial que es fa més difícil i dolorós la teva absència.
Encara tinc ben viu el record del últim Sant Jordi que vam passar juntes. Tot i que no era un dia festiu vaig poder acompanyar-te per la tarda a la teva escola per comprar el llibre que volies. Estaves tant contenta i riallera, i jo molt satisfeta de passar una estona totes dues. Allà vam trobar un professor del institut Brugulat que feia classes a la Judit, i em va dir que era molt estudiosa i treballadora. En aquell moment era tant feliç i pensava que quina gran sort que tenia amb les meves filles.
Ja veus Anna, que poc va durar la meva felicitat.
Ara ja fa massa temps que no ets a casa,
fa massa temps que no puc escoltar la teva veu.
fa massa temps que no puc abraçar-te ni sentir la teva olor.
I sí, t'acabes acostumant al buit i al dolor. Et sembla que potser has fet quelcom malament i tens que pagar aquest preu.
Però observo el meu entorn i penso que tampoc sóc tant diferent. No sóc tant dolenta, he anat fent les coses correctament. I dons per què?.
I es que aquest dolor tant fort el puc suportar per si mateix, el que de veritat em mata es el fet de pensar amb tu i la vida tant preciosa que t'han robat. El que en aquests moments hi hagi molta gent que parlin i actuïn com si tu mai hagessis existit. I això no, jo tinc dues filles, dues. I així serà fins el dia que ens retrobem al altre costat.
Anna, a casa estàs en nosaltres. Fem coses pensant amb tu. El que t'agradava. A vegades riem amb alguns fets sobre la teva manera de ser. I sí, no hi ets físicament però el teu esperit, la teva ànima, i la teva energia ens envolta.
Una rosa per la meva nena
