PER l'ANNA de Mercè Saurina
Ahir vaig conèixer la Judit Dissabte, 24 d'abril de 2022 Estimada Anna, Torno a començar aquesta carta amb estimada, com ho vaig fer el 9 de novembre de 2013 en aquest blog, però ja no puc continuar com et deia allà: “Et dic estimada tot i que no ens vam conèixer mai ni tampoc conec ningú de la teva família ni de les amigues que t’escriuen aquestes paraules tan emotives al bloc”. Ahir va passar una cosa meravellosa, realment màgica: vaig conèixer la Judit i t’ho vull explicar. Era Sant Jordi i jo era en una parada a la rambla de Figueres perquè enguany he publicat El color de la pèrdua, el meu segon llibre de relats després de dues novel·les curtes, i també acabo de publicar el llibre de poesia La mirada de l’altre. Un oasi de llum. S’acosta una noia i em diu que li interessa molt el tema de la pèrdua, perquè va perdre una germana. Li explico que són dotze contes, alguns que toquen molt la fibra i d’altres que fan somriure, i que els personatges de les històries van reapareixent en relats posteriors. Parlem una mica i em diu que potser a la seva mare li agradaria... De seguida m’adono que és una persona especial, sensible i emotiva. Al cap d’una estona em diu que li agrada la poesia i li comento que també he tret un llibre de poesia amb fotografies de cels empordanesos que potser li agradarà però que està en una altra editorial. Li comento que l’acompanyo, si vol... En el petit trajecte que fem tot baixant la rambla de Figueres, li pregunto a què es dedica i em diu que ha estudiat teatre musical a Memory i que ara estudia Educació. Em fa pensar en una de les meves filles i li explico que vol estudiar Interpretació Musical a l’institut del teatre. Arribem a l’altra parada i fulleja el llibre: “Oh, sí, m’agrada molt”. Li dedico. Mentre paga li dic que torno a l’altra parada perquè era la meva hora de signar... No he fet ni deu passes i torno enrere: - Et dius Judit Batchellí? La teva germana es deia Anna? Em mira amb aquells ulls blaus preciosos i dolcíssims com els teus, oberts com dues taronges de color d’aigua... Li explico que un dia vaig escriure al bloc que havia creat la vostra mare, perquè em va trasbalsar moltíssim tot el que vau haver de viure i ho vaig sentir molt endins encara que no us conegués. I que de vegades llegeixo el bloc, que havia vist les fotos de totes dues, que recordava una foto d’esquenes on ella tocava la guitarra, i que ara, quan havia acabat de signar-li el llibre, quan caminava altre cop rambla amunt, tot havia encaixat... El meu cervell acabava de connectar tots els fils lluents que segur que tu, Anna, havies posat en el meu camí, com una conjunció d’estels. Ni la Judit ni jo no ens podíem creure que tot allò hagués passat. Quan la Judit ha marxat després de comentar al seu amic el que havia passat, jo m’he quedat a la parada gairebé fora del món: m’he sentit tremolar per dins. Físicament. Molta gent no ho pot entendre, ho sé, però ha estat com una experiència extrasensorial i m’han vingut les llàgrimes als ulls, com ara. I penso que havia d’haver abraçat la Judit. Molt fort. Com havia abraçat el seu dolor i el dels teus pares des de la distància, de manera anònima, durant tot aquest temps. Ara sé que, a partir d’ara, estarem connectades per sempre més. I que, un dia, l’abraçada serà de debò.
