I amb llavis freds, encara sembla dir-nos:

no ploreu pas ma mort.

Perquè en tan curt viatge despedir-nos,

si jo us espero a port.




diumenge, 28 de juny del 2015

ICTINEU 3

Som  a l’estiu. I ja ha arrivat la calor. Els carrers s’omplen de gent, de sorolls, de  colors i la vida se sent  més viva que mai. Ja ho diuen a l’estiu tota cuca viu.
Anna, com enyoro els nostres estius ; el camping, el vostre casalet a Can Puig, el cursets de natació al cub, el taller d’arts escèniques, el casal de ponis a les alforges i tantes coses… I tú com t’agradava l’aigua i enfonsar-te a la piscina. Fa anys que un dia la nostre estimada pediatra, la Pepi ,et va regalar un dofí de peluix que tenia a la consulta. Desde llavors mai més et vas separar de la joguina. Te l’emportaves a tot arreu;  a dormir, quan anaves de colònies. I sempre més vas volguer ser entranadora de dofins. Per això també et vam regalar un vinil amb un  dofí blau molt bònic, que vam clavar i que ocupava bona part de la paret de la teva habitació. No sé perquè sempre volíes veure películes de taurons:  les de “ tiburón” i “deap blue sea” encara que aquests si que et feien una mica de por.
Saps Anna, ara el teu nom es passeja pels fons marins dons el porta escrit un submarí català l’ictineu 3. Gràcies a un micromecenatge a verkami per poguer completar el seu projecte ha set possible que el teu nom i molts altres aparegui en el carenat del submarí. Aixís Anna Batchelli Planagumà pot arribar fins a més de  1000 metres de profunditat i poguer observar totes les  meravelles que existeixen en els nostres mars i oceans.

Sí Anna,ara podràs veure d’aprop els teus estimats dofins.

divendres, 19 de juny del 2015

Amb la millor de les meves intencions...

Un dia us vaig trobar a l’estany, passejant a la gosseta, la Nis  crec que es diu. No us vaig veure venir i sense adonar-me estàveu allà, Teresa...em vas cridar, i jo que també anava amb la meva gossa, i sense saber què dir ni com reaccionar, vaig fer algun comentari tonto referent als gossos. Sí recordo
que el final et vaig mirar i dir: Cuida’t!!

Com es pot cuidar una mare que de cop li han pres la filla? Com es pot caminar, respirar, mirar....?

M’ hagués agradat aquell dia i un altre i un altre .... poder ajudar, poder fer, dir, abraçar....no sé ....fer alguna cosa...

Ja fa temps que em volta pel cap escriure’t. Et segueixo molt sovint pel bloc i miro  la dolçor de la cara de l’Anna.

Entenc tot el que dius, i no puc imaginar el dolor que has de tenir, per això crec que també ets una heroïna, ja que ets capaç de cada dia, obrir el ulls opacs i molls de tant de plor, però oberts a la vida que t’empeny.

No confonguis valentia amb fracàs, ets valenta, molt valenta...i guardes com el millor tresor totes les vivències i records.

Sí, tens dues filles: La Judit volarà seguint el destí de la seva vida, l’Anna sempre estarà  dins teu, protegida de qualsevol incomprensió o comentari inoportú.

La vida és tan  fràgil...tan fugaç, que  vull creure en una altra, més ferma, permanent i abraçada als meus ....aleshores podràs sentir: ”Mama!!Mama!!”

Desitjo de tot cor, que visquis amb la millor i possible serenor,.....i que de tant en tant, puguis “riure de debò”.

Un petó
Teresa