Un dia us vaig trobar a l’estany, passejant a la gosseta, la Nis crec que es diu. No us vaig veure venir i sense adonar-me estàveu allà, Teresa...em vas cridar, i jo que també anava amb la meva gossa, i sense saber què dir ni com reaccionar, vaig fer algun comentari tonto referent als gossos. Sí recordo
que el final et vaig mirar i dir: Cuida’t!!
Com es pot cuidar una mare que de cop li han pres la filla? Com es pot caminar, respirar, mirar....?
M’ hagués agradat aquell dia i un altre i un altre .... poder ajudar, poder fer, dir, abraçar....no sé ....fer alguna cosa...
Ja fa temps que em volta pel cap escriure’t. Et segueixo molt sovint pel bloc i miro la dolçor de la cara de l’Anna.
Entenc tot el que dius, i no puc imaginar el dolor que has de tenir, per això crec que també ets una heroïna, ja que ets capaç de cada dia, obrir el ulls opacs i molls de tant de plor, però oberts a la vida que t’empeny.
No confonguis valentia amb fracàs, ets valenta, molt valenta...i guardes com el millor tresor totes les vivències i records.
Sí, tens dues filles: La Judit volarà seguint el destí de la seva vida, l’Anna sempre estarà dins teu, protegida de qualsevol incomprensió o comentari inoportú.
La vida és tan fràgil...tan fugaç, que vull creure en una altra, més ferma, permanent i abraçada als meus ....aleshores podràs sentir: ”Mama!!Mama!!”
Desitjo de tot cor, que visquis amb la millor i possible serenor,.....i que de tant en tant, puguis “riure de debò”.
Un petó
Teresa
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada