davant tanta injustícia i crueltat que hi ha al món. No només son les morts de París, si no de tantíssimes persones, i tants nens que han vist trencat el seu camí.
Quan de futur perdut. Quantes històries personals darrere les xifres que donen els mitjans de comunicació. I quan de dolor i desesperació de les families. Daixò, del dolor, jo en puc parlar, el conec molt bé.
El dolor et deixa viure però estàs mort per dintre. Tens una cicatriu emocional permanent i has d'intentar aprendre a continuar aquesta vida sense que la ferida et dessagni massa.
Anna, quin records del nostre viatge a París. A mi sempre m'ha semblat una de les millors ciutats del món. Per sort l'he pogut visitar algunes vegades degut a la meva feina, com a mínim cinc o sis cops a fer unes jornades mediques de dermatologia. Passejar pels Champs Elysees, veure la torre Effiel, la Notre-Dame, el Sacre Coeur, anar a veure un ballet clàssic, un musical, comprar a les galeries Lafayette, sopar a un bon restaurant...
Però el millor cop va ser quan vam anar-hi nosaltres quatre. Vam viatjar en tren des de Perpinyà. Allà estàvem allotjats amb un apart-hotel tocant el Sacre-Coeur, quin fart d'anar amunt i avall amb el metro i caminant pels seus carrers. Encara me'n recordo quan érem a la plaça dels pintors que us van fer un dibuix a totes dues,i de la nostra volta amb bateaux-mouche pel riu. Per mala sort no vam poguer pujar a dalt de tot de la torre Effiel perquè feia vent, però vosaltres us va entre-tenir des de el primer pis a fer fotos fent veure que el vostre dit era tan gros que aixafava algun edifici. Encara que pocs dies van ser fantàstics.I de tornada altre cop amb el tren jugant a cartes i rient, rient...
Anna, com pot ser, que ara no hi siguis?
Es molt difícil acceptar la teva absència,i per més que m'esforci a veure coses positives de la vida, se'n fa molt i molt feixuga.El teu dit sobre París
