ANNA ET SEGUEIXO RECORDANT

Anna, torna a arribar el dia 19, aquell dia que tan odio, aquell dia que no deixo de pensar en tú es fa tan llarg Anna... A l'hora del pati et trobem tan a faltar.. Des de que ens has deixat noto que falta algu dins meu que no puc estar bé sense aquet ''algu'' i sí, ets tú només tú el que falta perquè estigui feliç.

 

Com és just que hagis hagut de marxar d'aquest món? La felicitat no existeix sense tú. Anna vull dir-te que estiguis tranquil·la que la teva família a pesar de tot segueix endavant recordant-te cada dia, també m’agradaria dir-te que vull que des d'on siguis somriguis, somriu perquè és el millor que pots fer per nosaltres.

T'ESTIMO ANNA, NO ESTÀS AL MEU COR, ETS EL MEU COR!

LA TEVA BERTA, GRÀCIES PER TOT ANNA.

Avui hem acabat el curs... sense tu

Estimada Anna,

 

Avui ha estat el darrer dia del curs 2012-2013. Sens dubte, el pitjor curs de la meva vida. Cada any tinc la sort d'aprendre moltíssim amb els meus alumnes. I aquest any la lliçó que he rebut ha estat important. Ha caigut com una llosa a sobre meu. He après a estimar més els alumnes, i ets tu qui me n'ha ensenyat, perquè tinc por que marxin el divendres contents per passar el cap de setmana, i que el dilluns no els torni a veure a l'aula. Això fa por... Que dur ha estat aquest curs, Anna!

 

Potser per això, tinc tantes ganes que s'acabi. Ja sé que no canviarà res. Ja sé que el curs vinent tampoc seràs amb nosaltres... Però jo necessitava acabar aquest curs. I necessito pensar que el curs vinent no portaré a sobre aquesta pena tan gran. Cada dia, en entrar per la porta de l'institut, el meu primer pensament és per tu, Anna, Té gràcia, perquè quan eres al centre, entrant per la porta al meu costat, no hi pensava en tu. I això em fa reflexionar; em fa pensar que és avui que he d'estimar més els teus companys i companyes.

 

M'ha impressionat la constància d'unes noies del teu curs que han vingut cada divendres a l'hora del pati al meu despatx, cada divendres des que ens vas deixar, i han escrit textos per tu, dedicats a tu, i no se n'han oblidat mai. Cada divendres, com un rellotge... Això també ha estat una gran lliçó que he après aquest curs. L'AMISTAT escrita amb majúscules.

 

Anna, t'he trobat a faltar tantes vegades aquest any: en la Cantata per la pau de Girona, en el concert de primavera a l'auditori, en la sortida lúdica que hem fet avui,... Al matí, veig el grupet d'alumnes que vénen de Can Puig xerrant cap a l'institut, i miro si et veig entre elles, i penso que hauries de ser-hi, i m'imagino com seria si hi fossis. Però no hi ets.

 

Per sort aquest any he tingut el plaer de tenir la teva germana a classe i quan la miro, penso que té un trosset de tu, i m'agradaria veure-la feliç, amb la felicitat que correspon a una noia de 14 anys. Amb ella al davant, explicar què és un "soneto" ha perdut tot el sentit. La miro i penso que li hauria d'explicar altres coses; coses molt més importants. Penso que podríem estar parlant de tu... El temps ens ha d'ajudar molt, segur. Necessitem temps per superar la teva absència.

 

Curs 2012-2013. S'ha acabat. I jo no l'oblidaré mai. No t'oblidaré mai.

 

Judith Cuadras
Directora
Institut Josep Brugulat

PER QUÈ EM COSTA TANT?

Anna segueixen arriban aquests 18 i 19 que tant i tant mal ens fan, sense aturar-se, però segueixen al nostre cap i no marxen..

 

Aquests dies ha arribat la calor, hem pugut disfrutar uns dies de claror, però avui de nou els nuvols han invedit el cel clar, deixan pas a la tristesa i l'enyorança, a l'impotència..

 

Són cinc mesos, cinc mesos durs, cinc mesos i encara no me'n puc fer a l'idea i no sé el perquè, perquè em costa tant..

 

En aquests dies noto que la mirada de la teva germana no és la mateixa, veig que ja no pot forsar més aquell somriure, i deixa que es mostri a la seva cara tot el que t'arriba a enyorar, potser l'altre gent la veu igual com els altres dies, però jo no, i el mirar-la els ulls em transmet tot aquells sentiments que li comouen dins seu, i em limito a agafar-la fort, sense deixar-la anar..

 

És tant forta...

 

Intento escriure, però no puc més, no tinc les suficients forces per acceptar que tot això és veritat! No puc escriure el que passa si no sóc concient de que res tornerà com abans..

 

Segueixo somiant que torneràs, però aquest somni ara és teu..

 

Depenem de tu petita, i tots sabem que ens porteràs en el camí adequat i el millor per nosaltres.

 

T'estimo moltissim Anna.

 

Júlia Molina

UNES PARAULES...

"Cuando alguien muere se transforma en la gente que ha conocido. Sus recuerdos perduran, su vida se divide entre la gente que lo conoció. Es como si se multiplicara en mucha gente".
El Mundo Amarillo (Albert Espinosa)

Aquesta frase em va agradar des del moment que la vaig llegir, però després de llegir el teu blog puc dir que és totalment certa.

Quanta gent que t'estima!! i mentre tots et recordem, i ho farem sempre, podrem veure el teu gran somriure.

Sandra Saqués

LA VIDA SENSE TÚ

Anna,

La vida continúa endevant, i nosaltres inevitablement seguim en aquest món sense la teva presència.
No sé com puc, però és aixi; m'aixeco, vaig a treballar, parlo amb els pacients, amb els companys i casi si no sàbent d'aquest terrible aconteixement, no noten externament cap diferència envers abans.
Somric, sóc amable, ni una mala paraula, inclús potser millor que abans, a vegades em veig a mi mateixa explicant o dialogant més bé que mai.

Si sabessiu!!

Anna;

Tot ho faig només per tú, dons internament el meu sofriment es tant gran que a vegades no em deixa respirar, no puc empassar, ni parlar, el dolor em paralitza i només voldría marxar, volar, saltar, en fí desapareixre. Però després recordo que  no puc, que tinc un altre filla i una familia i que em necessitent; i llavors agafo aire, respiro i m'omplo de la teva imatge: dels teus ulls, dels teus cabells. del teu somriure...

Anna;

I penso que he de seguir endevant, lluitant, que tú m'ajudaràs,  que estàs al meu costat, que estàs aquí mateix,sí aquí, aprop meu.

Anna,

NO SAPS COM T'ESTIMEM I T'ENYOREM

DEMANEN'S COSES SIUSPLAU

Anna no saps que és aquest patir... Tots ens diuen oblide-ho... tireu endevant, però no pots viure en el present si el passat s'ha t'ha agafat i no et deixa anar, tu em feies el mateix quan vaig anar a casa teva a veure DEEP BLUE SEA. Tot això em supera... no puc viure sempre en el passat... si això fos així no viuria un futur, Anna el que si que puc fer es recordar el passat i viure el present. No em demanis que seguim com si res, és massa dur no viure amb la persona que estimes tant.. però el que si ens pots demanar és que recordem el passat amb aquell sentiment de dolor però alhora aquell sentiment de haver viscut amb  tu tantes coses. Demanen's que plorem la tevva mort les 12 hores del dia, però si fas això també demana's que riguem les altres 12 hores per tu. No desitgo això a ningu... no és possible que una persona pateixi tant... nose com això passa... Anna tens la millor mare del món, el millor pare del món, la millor germana del món i tanta gent que és maravellosa que mai acabaria. Anna ja ho veus t'estimo molt i cada dia dono gràcies a déu per fer que ens coneixessim però alhora m'hi enfado per haver fet que marxesis tant aviat.

De part de la teva millor amiga Meri

A L'ANNA I PER L'ANNA

Anna, has marxat lluny, molt lluny d'aquí i del nostre costat, i no puc comprendre el perquè.

Cada día que passa, et trobem més a faltar: recordem la teva rialla, la teva simpatía i la dolçor dels teus petons... però sabem que són pensaments perquè tu ja no hi ets, i la buidor que ens deixes serà, per sempre, impossible d'omplir.

No deixo de pensar amb els teus pares, la teva àvia i la teva estimada germana Judit, que no deixen d'enyorar-te, i els dic , el que sé, que tú també els diries a ells: que siguin forts, valents, que mirin endavant... per poder entendre i compendre el que ha passat.

Saps Anna?

Recordo que poc d'haver passat tot, una nit molt clara, vaig mirar el cel, i allà dalt hi vaig veure una estrella brillant, gran resplendent, i vaig decidir que aquella estrella series tú: La meva Anna.

A partir d'aquest día, cada nit alço el cap i busco la meva estrella, la meva Anna i li explico coses que han passat, anècdotes, en definitiva, petites i alhora grans coses.

Jo sé Anna, que tú des d'on estàs, ens guardes, ens estimes i ens animes a seguir, i que al teu costat hi tens un altre estrella que ja fa molts anys que hi és i que jo no he oblidat mai.

Anna no deixo de pensar en tú, i sé que allà on estiguis estàs envoltada d'angelets com tú.

NO t'oblidaré mai!

La teva tieta Roser

( la nostra tieta de Sant Jaume, la més dolça i que comparteix en tú l'afició de mengar llaminadures)

M'ESFORÇO A CRÉIXER SABENT QUE TÚ CREIXES AMB MÍ

Princeseta, em sap greu no haver-te escrit abans, si et soc sincera, no podia fer-ho...la teva absència em destrossa tan que sovint necessito agafar aire, com si mhaguessin tirat al terra, mhe emportat un cop tant fort que necessito tornar-me a aixecar i continuar. 

Em tan de mal veure a la teva família aixi...la teva germana, una de les persones que mestimo mes daqest mon, que he passat mes hores amb ella i amb tu que amb molta altre gent tambe propera a mi...em mata veurela patir, magradaria poder ser una esponja i absorvirli tota la tristesa que porta a sobre, tota la tristesa que se li reflexa als seus preciosos ulls, pode molta gent no ho veu perque ho dissimula amb un somriure, pero qui realment la coneix ho nota. Els teus pares havien sigut unes persones sempre alegres, eren una dosi de felicitat, continuen siguentho perque veus lo forts que són i lo molt que et troben a faltar...pero els veig patir Anna, i aixo em fa molt de mal, molt mes mal que qualsevol turtura que em poguessin fer, per mi la meva pitjor turtura es aquesta. No hi ha dia que no em desperti pensant amb tu, no hi ha cosa que faci que no hi aboqui la teva cara, i esque son tants anys viscuts al teu costat...cada segon marrepanteixo de no haverte abrassat prou, de no haverte fets tots els petons que mhagues agradat ferte, de no haverte dit que testimava i testimo moltissim i que et necessito Annita, et necessito molt! Vui dilsi als teus pares que els estimo molt i que sempre han sigut com una familia per mi, que els ajudare amb tot el que faci falta perque es que necessito ajuda'l-se, mels estimo de tal manera que intento al maxim repartir el dolor que sentim entre tots...

L'altre dia va ser la presentació del documental del papa, el vam fer a Barcelona i van venir els teus tius que viuen allà. Va ser molt maco i memoratiu perquè et vam dedicar tot el documental a tú, però alhora era molt difícil, tots vam fer molts esforços per aguantar-nos i no plorar, inclús gent que ni et coneixia, però esque era inreible, sorties allà amb la Meri, amb el teu fantàstic somriure, amunt i avall i amb la teva cara de bitxo trapella que tenies.

 I és que no podia ni encara puc entendre com et puc veure allà i sentir-te tan aprop meu, però que no et tingui al meu custat... 

Cuidaré de tots preciosa, no els deixaré, i et seguiré abocant en les coses que faci pq aixi i només aixi puc tirar endavant i portarte amb mi.

Testimo molt i molt

La teva Laia que et troba molt a faltar.

Tots som un pou de vida,

tots vivim amb la mort

amagada a una guarida

que ens agafarà de la mà

a poc a poc, o un dia de cop.

Si l’alè es cansa

i l’ombra ens domina.

Si un mal cop de sort

al no- res ens deriva.

Si un esdeveniment

ens paralitza el cor.

Si un joc del destí

ens fa perdre la partida amb la vida,

ja saben els altres que érem part d’un tot

i que el buit s’ha de cobrir amb l’enyor,

i amb les flors i el foc l’eterna fugida.

La calor no arriba...

La pluja pica a la meva finestra amb força, els dies passen i les decepcions augmenten... surto al carrer i sento el fred que abraça inesperadament la meva pell i em recorda al mateix fred que sento dins meu però que en aquest cas, espera en mi , com la gent que necessito i que ara per ara, no hi és. Vaig a la recerca d'algun motiu per el qual somriure però com altre un dia més, no obtinc resultat. Em giro i torno a casa mentre sento com el vent s'emporta amb ell les meves ganes d'anar cap endavant, els meus sentiments .. però no els records, aquells records que semblen viure en mi, com si es tractés d'un virus i que encara que vulgui .. no puc oblidar.. a vegades, voler no és poder, és un'' vull i no puc'' i m'hi haig d'acostumar, però mai n'aprenc. Miro el terra, les meves cames avancen, pas a pas, i el meu cap mentre s'omple de dubtes, de preguntes que probablement, mai tindran respostes. Gairebé he arribat, i és aquí, quan la primera llàgrima cau, i s'ajunta amb la pluja, ja no distingeixo que frega la meva cara humida, i sento que el món, una altra vegada, m'ha menjat a mi. M'asento i tanco els ulls, en cada segon apareixen imatges, una per una, tornant a moments en els que jo era feliç i recordant una altra vegada, que en el meu dia a dia, no ho sóc. Torno obrir els ulls mentres, plena de impotència, donc un cop al terra. Segueixo mullan-me sota una tarda plujosa i el sol sembla que s'hagi amagat entre els núvols, però m'és igual, ja que no hi ha cap mitjà que pari la tempesta que sento en el meu interior i que no puc amagar-ho més dins meu..

 

Avui t'he escrit, ja que em va bé perquè així em desfogo i sembla que després tot sigui més clar..

Saps què?! Diuen que aquest any no hi haurà estiu, que no farà calor.. Avui és últim de Maig, i la calor no arriba, sembla que li falti una espenta perquè el sol surti. No vol sortir, s'amaga entre els nuvols deixan pas a la pluja, al fred, a la tristesa..

T'espera amb pasciensia, pensant que arriberàs amb la teva serenitat i ell podrà sortir per omplir de claror tot el que un dia es va enfosquir i que semblava que mai més cobraria vida..

Diguem petita, diguem com ens hem de mirar el món, amb quins ulls, amb quina esperança?

Pasen els dies i encara no entenem res, mils perquè's al nostre voltant i cap amb una resposta raonable.. Es fa tant dificil pensar-te i no veure't, sentir-te i no tocar-te, estimar-te i no tenir-te..

Omplim la teva absència amb tots aquells records tan tendres que ens has deixat, tapem la tristesa per deixar pas a la felicitat amb l'ajuda de la teva presència..

 

T'estimo Anna, t'estimo amb totes les meves forces!!!

 

Júlia Molina

Per a tu

Anna no deixo de pensar amb tu a cada moment.. Encara estic esperant el Bon dia del dilluns, els teus somriures, les teves mirades,... Vull tornar-te a veure, agafar-te ben fort i no deixar-te escapar mai més... Anna vull que sàpigues que t'estimem moltíssim i mai no et deixarem d'estimar <3<3<3 TST

Mireia Viñas

Et recordo

 

Anna ͵ et sento ͵ et noto.. A Can Puig tu feies 6è i jo 5è sempre m'ajudaves amb els deures. Em feies cues i m'explicaves com muntaves a l'hipica. El dia de la festa de final de curs casi tota la vam passar juntes. Eres perfecte, rossa͵ amb aquells ulls perfectes.. feies practicament tothom feliç. Estava a la festa del meu cumpleanys que era el mateix dia que et vaig perdre. Sem fa trist no veuret passa per l'escola amb la Marta la Judit l'Alba l'Aina.

 

Trobo tan a faltar aquelles abraçades Anna.

 

Semblaves una nena timida molt timida pero a la taula de menjador i en els teatres que feien, de timida no en tenies res.

 

Anna se que alla on ets ets feliç. Tothom cuida a la teva familia. I la teva germana té unes amigues que la ajuden molt.

 

Anna T' estimo i Testimere sempre! Un peto gran desde aqui fins alla!

 

Adrianna la teva Adrianneta que testima <3

Sempre et recordaré!

Sempre et recordaré!

Ets una nena molt maca, intel·ligent...

No et coneixia gaire, però des del primer moment em vas caure molt bé.

Ens vam veure bastant, quan quedàvem els de 5è i els de 6è amb els de Can Puig. I ens ho passàvem molt bé tots junts. Molts ànims!!

Mireia Viñas

El teu record serà per sempre

Anna, feia poc que ens coneixíem...
Però molta cosa ens unia.
Eres guapa, senzilla, bona nena;
eres perfecte.

Aquest accident no te’l mereixes,

però la vida és injusta.
Ara que no et tenim et trobem a faltar molt.

A l’entreno no he pogut evitar plorar,

encara no me’n se a venir,
no puc pensar, veure la teva cadira buida, tot n’és molt complicat.

Eres guapíssima, això no té preu. No m’agradaria veure la teva cara de dolor.

El dolor profund és dolent, la vida sense tu no s’entén.

M’agradaria estar al teu costat i  disfrutar la vida.
La vida és injusta i dóna moltes voltes.

Recorda’ns tant com nosaltres ho fem.

El teu record serà per sempre!

Seguirem endavant sense tu, FORÇA, IL·LUSIÓ, ÀNIMA, CORATGE!!

Tot el que fem i quan fem, tot ho farem amb tu!!

T’estimem Anna!!

Gener ‘13

 
(anònim)

Seguim pensant en tu

Anna, ha passat massa temps... 4 mesos buff...

Men recordo cuan la berta va enviar aquell missatge al grup dien: Nenes lanna ha tingut un accident fortissim. I es va allargar fins les 2 o aixis de la matinada, plorant, enviant missatges, pensant en tu... En aquell moment no m'imaginava un mon sense tú.. El seguent dia quan era a la hipica vaig veure a una nena plorant, diguent que una amiga seva s'havia mort a un accident, u vaig lligar tot, la nena que plorava devia de tenir 15 anys i vaig pensar que era amiga de la judit i que ella savia mor.. Pero vaig preguntar a les de canpuig a traves del movil i elles deien que no, que era mentida. Cuan vaig arrivar a casa em vaig tancar al cuarto, em va arribar un missatge de la marta que deia : no es la judit es l'anna! En akell momen la mariona em va trucar ploran... si, era vritat, ens havies deixat... era impossible de assimilaru numes vaig saber amagar el cap al coixi i plorar, plorar sense parar.. He passat grans moments am tu i lo que tenim que fer es celebrar el teu pas per la vida i no plorar la teva mort...

 

TST ANNA ETS ÚNICA!!

 

Judit Bach