Anna,
Aquests
dies d’octubre son les festes de Banyoles,
Quins records
tant bonics de quan erem tots plegats.
De ben petites anant a les fires per poguer pujar
als cavallets, a pescar ànecs, a comprar castanyes o garrapinyades. Després ja
una mica més grans a pujar al maxibosch, l’olla o el Jamaica.
També organitzàvem un
sopar amb tota la familia, els tiets, cosins, alguns amics, i com que erem casi
sempre entre 20 o 30 ho muntàvem al
garatge. Tot era alegría.
Ahir a contracort vaig
anar a les fires, i vaig trobar les teves amigues: la Mariona, l’Alba, la
Berta, la Judit, la Marua i l’Aïna. Quina alegría i al hora quanta tristesa. Ens
vam abraçar molt fort amb la Mariona (la teva meri) i no vaig poguer evitar les
llagrimes.
Saps Anna, ja intento ser
forta, i penso que tú no voldríes veurens
amb aquesta tristesa, però es tant difícil!!!. De ben segur que hi ha molta
gent que es troba com nosaltres, que han perdut els seus éssers estimats i
potser de pitjors maneres, amb més sofriment. En aquest moments que floreixen
guerres i conflictes per tot arreu. Em tranquil.litza saber que no vas patir.
Anna,
No sé com puc viure sense
tú. T’enyoro tant i tant.
I encara he d’escoltar-me
algunes persones que em diuen: està més animada eh!, o veus que això ja està!.
Però quina falta de sensibilitat. Però com pot ser que hi hagi persones que no
entenguin que perdre un fill és el dolor més fort que existeix, i que això no
es supera mai si de cas aprens a comviure amb aquest dolor. Més valdría que no
preguntessín rés, ni fessin cap comentari estúpid. Nosaltres només volem un
somriure, una abraçada o un encaixada de mans i que també ens diguin que pensent
amb la nostra Anna. Això a nosaltres no ens fa mal ens fa viure.
