Sí Anna, avui fa tres anys del fatídic
18 de gener del 2013, el dia que ens ha canviat la nostra vida per
sempre més. Encara puc sentir-te xiulant el vespre abans, mentre
fèiem el sopar a la cuina. No sé perquè però estaves especialment
contenta i alegra. Qui es podia pensar que en poques hores tot es
torçaria. Nosaltres vivim amb la teva absència, la cadira buida, la
teva habitació, el silenci de la casa, els records presents en cada
racó. A vegades em pregunto com puc respirar, com puc sobreviure a
tot això, i molts dies al matí no vull aixecar-me, em quedaria a
dins el llit per no enfrontar-me a la realitat. Però segur que tu
ens voldries alegres i actius. Tu que ens feies riure tant amb els
teus acudits i les teves pallassades. Tu que no suportaves que ens
discutíssim i llavors deies: va pareu!, amb aquella cantarella. Tu
que paties tant pels altres, sobretot per la teva germana i que
posaves diminutius a tothom: Judita, abueliña, Bertis, Meri... Com
t'enyoro reina.
No crec que ningú es pugui imaginar el
buit, el dolor i el desespero tant gran que et deixa la mort d'un
fill, només els que han passat per aquesta experiència et poden
entendre. Per això moltes vegades et sents incomprès pels altres,
et sents ferit pels seus comentaris i et tenques més en tu mateix
per protegir-te.
Però Anna, seguim vivim, ho intentem
i lluitem. Vivim per tu, perque tu t'ho mereixes.
I sempre, sempre estaràs en nosaltres.
Sempre dins del cor.
T'estimem. Anna, mira que guapa està la nostra gosseta
