I encara ara després de 4 anys i casi 5 mesos, quan m'aixeco pel matí no em puc creure que tot això hagi passat. I que tu no hi ets. I que no tornaran aquells matins quan t'aixecaves amb aquella cara de son, i amb el teu dofí de peluix als braços em deies: Bon dia mama!!!!. I quan tu i la Judit us preparavo la motxilla per anar al cole o al insti, i jo sempre us havia d'anar manant la pressa, per si arribaven tard. Es un dolor tant gran el que sento, tant fort i tant profund que es fa molt difícil que es pugui comprendre o expressar en paraules.
En el meu dia a dia, en vaig projectant records i imatges de la nostra vida, Es inevitable, necessito mantenir-te molt present, dons a mesura que passa el temps la teva imatge i la teva veu es va difuminant, i això encara fa més mal. I es que en aquest moments tot es com tant normal i rutinari. Ningú ja no pregunta, ni cap insinuació a la teva persona. Com si no hages passat res. I jo, a vegades voldria cridar molt fort. Treure'm aquest neguit que tinc a dintre. Que ningú es pensi que encara que fem molt bona cara, i ens relacionem amb els altres sense signes de flaquesa, no portem una creu que pesa molt a sobre. Tinc alguns moments de tanta ràbia, de veure el dolor i la desgràcia de la nostra vida que m'estimaria més no haver existit. Però no podem tornar enrere. No Anna, no podem tornar aquell 18 de gener i canviar aquells fets. I així quan m'agradaria haver cridat molt, rebotir i llençar tots els objectes i més, sobre no sé ben be a què ni aquí, tinc que tornar a començar a valorar el que tinc ara. I també els moments viscuts en tu, que son tant preciosos. Tinc que tornar agafar forces i ànims per seguir endavant. I sí, la meva vida és un amunt i avall. Avui bé i demà fatal. Però seguim, sobretot quan penso que tu ens voldries feliços i alegres, i llavors et veig amb aquells ulls tant blaus i el dia s'il.lumina.
la neu a cavallera 
