dos anys que encara no sé com han passat
encara no visc ben bé la realitat, dons la teva imatge s'en fa present per tot arreu i sembla que en qualsevol moment sortiràs somrient o xiulant d'algun costat.
l'enyorança no s'apaga tot el contrari, la ment no para d'evocar records continuament, de repassar aquells moments viscuts. La teva carona al matí quan esmorzem, quan agafaves la teva motxilla de lunars de colors i sortiu tú i la Judit per la porta cap al insti. A l'hora de sopar, encara a vegades m'equivoco amb el nombre de plats. El nostre divendres al vespre al sofà del estudi, mirant alguna pel.lícula i tú adormida sobre la meva espatlla. Els nostres diumenges al matí fent el mandrós al nostre llit. Les vacances de cada any al camping.Tants i tants moments irrepetibles.
Quina injusticia més gran.
Quina vida tant absurda.
A vegades penso que vivim en un món a l'inrevés, mentre que hi ha molta gent que pateix injusticies i patiment, d'altres campent fent la seva, visquent tranquil.lament i feliços encara que hagin comès tota mena de delictes.
Es difícil d'entendre la vida quan t'han passat coses molt greus, però no et queda cap més remei que continuar lliutant. Et veus arrossegat per el mateix dia a dia com la corrent d'un riu. I així és com si ara visquès un altre vida. Com si m'haguessín arrencat d'un temps i hagués estat transportada en un altre sense tú.
Anna, preciosa,
tú estàs ben viva en nosaltres, vius a dins nostre, en el nostre cor i encara que potser amb el temps les altres persones que no son tant properes et vagin oblidant,sempre estaràs aquí.
Pensa que aquest dies que feia dos anys, hi ha gent que no és de la familia i que no veiem massa sovint, que han volgut enviar-nos un missatge de suport o portar-te flors.Mira que bòniques !
T'estimem
