EL TELÓ DE FONS

Hola princesa,

S'acosta Nadal i es fa tant estrany aquests dies sense la teva presència física. Com eren de feliços i divertits anys enrere. A mi sempre m'ha encantat el Nadal amb les seves llums al carrer, les reunions familiars, el cap d'any i els reis. Ara quan amb els anys han anat marxant els nostres éssers estimats tot és nostàlgia. Potser aquest any he notat una certa retornada d'il·lusió dons els dinars i sopars  amb la família en donen confort i benestar. Saps Anna, fa uns dies vaig sentir a la radio al programa Islàndia de RAC1 el pare d'en David que era un nen de 12 anys (igual que tu) que el van atropellar a Budapest l'any 2007. Des de que vas marxar he anat seguint el bloc que l'hi escriu el seu pare.

M'he sentit tant identificada amb les seves paraules. Que difícil que és verbalitzar el teu nom, el nostres sentiments o el dolor, sense despertar sensacions negatives a les persones del voltant . Al final es va replegant tot al nostre interior i us vivim per dintre.

Sí Anna, com diu el pare d'en David sou una presència constant a la nostra vida, totes les vivències passen filtrades pel vostre record. Si em preguntéssim com ho visc jo, diria que és com si el cervell s'hagués submergit totalment dins de les imatges, records i  emocions relacionades amb tu, i visc la meva vida tinguen-te com a teló de fons.

Anna t'estimem i et seguirem estimant.

envie'ns molta força.

                                                                                    

        

 tu i la Judit jugant amb el pessebre

LA TEVA ESCOLA DE CAN PUIG

Estimada Anna,

Fa dies que tot és més fosc. I és que ja estem al mes de novembre, en plena tardor i amb poques hores de llum. Enmig d'aquesta melangia del temps, nosaltres tenim a més l'immens enyor de la teva absència. Ara el papa i jo encara estem més sols dons la Judit se'n ha anat a estudiar a Barcelona. Ella comença una nova etapa, i està molt contenta. Això a nosaltres ens reconforta molt.

Saps Anna, la setmana passada vaig anar a la teva escola de Can Puig. Només d'entrar pel portal se'n feien present aquells moments tant bonics quan venia a buscar-te a l'escola i tu sorties corrents i cridaves: mama!, mama!!. Vaig recorre tots els racons i espais ja coneguts de quan totes dues anàveu al cole, però que ara estaven plens de crits i rialles d'altres nens. No sé com explicar-te la meva emoció. I vaig anar perquè aquest any nosaltres i amb el teu nom farem una aportació per ajudar a que un quants nens tinguin més fàcil anar a fer alguna excursió o sortida extra-escolar.
Aquest fet per mi és molt important dons em sembla que d'alguna manera la teva vida continua. Que tot i que tu no hi ets en presència física, encara formes part d'aquest món. Aquest món que volta i gira tan ràpid que la vida s'esmuny com la sorra fina de la platja entre les mans. I es que el pas del temps és tant vertiginós!!! que em fa mal, amb desespera, dons d'alguna manera és com si la teva imatge s'anés desdibuixant, allunyant...
Anna, m'agrada fer aquest petits gestos insignificants dons m'aporten en certa forma egoistament, llum enmig de la foscor.

AVUI ÉS EL TEU DIA, I JO ESTIC AMB TU

De part de la Berta, encara que ja faci uns dies 

Anins! Avui és el teu aniversari, i jo no me n’he oblidat. Aquí em tens!

Fas 16 anys, i avui més que mai, m’encantaria estar amb tu i celebrar-ho; com any rere any fèiem. Al jardí de casa teva, amb tots els de can puig.

M’encantaria poder tornar a veure aquell somriure tan maco i aquells ulls blaus plorosos mentre et cantàvem la cançó ‘’per molts anys’’

Saps, fa uns mesos ens vam graduar, i la Judit Cuadras, et va dedicar unes paraules precioses. Ens va dir que ella, durant aquells 4 anys, a pesar de la teva absència, et sentia entre nosaltres. Va ser molt emotiu i un gran detall que et dediquessin uns minuts. És així com ha de ser.

El dimarts passat vam començar 1r de batxillerat, i m’hagués encantat que en aquesta nova etapa tu també haguessis estat amb mi. M’hagués encantat seguir sent part de la teva vida, perquè no hi ha un plaer més gran que el de tenir a algú com tu al costat.

T’estimo i et trobo a faltar.

Zona de los archivos adjuntos

16 ANYS

Anna, princesa
avui fa 16 anys que vas néixer.
Tot va ser tant dolç i fàcil!
No recordo casi cap nit que no pogués dormir.
I la Judit que contenta amb la seva germaneta.
Quins records que tinc de totes dues quan éreu petites.
Sempre juntes i rialleres.
Encara no m'ho puc creure que no hi siguis.
És una cosa tant forta i un dolor tant intens que és impossible d'assimilar.
I sí, ja fa més de tres anys. Però el buit segueix igual de present.
No saps com t'enyorem reina.
La vida se'ns ha trencat pel mig.
Tot i que seguim amb esforç endavant
a vegades és molt difícil.
Anna, ajuda'ns a trobar el camí.

EMOCIONS

Anna, felicitats.
Fa pocs dies va ser el teu sant. Com el de l'àvia,i el de tantes Annes que coneixem. És un nom preciós, com tu reina.
Voldria explicar-te tantes coses que no sé per un començar. Aquest mesos de juny i juliol hi han hagut molts esdeveniments diferents i emocionants.
El més important és que la Judit ja té 18 anys. Com ha passat tot. És ben veritat, la vida passa volant. Li vam fer una festa sorpresa molt emotiva en tota la família i amics. Però tot i l'alegria en l'aire jo respirava  enyorança. Com t'hages agradat!.
 També a finals del mes de juny va ser la festa de graduació 2n de batxillerat de l'institut Josep Brugulat. El vostre institut. Li tenim tanta estimació i s'han portat tant bé amb nosaltres, que en fa molta pena pensar que ara ja no hi tornarem. La Judit estava molt contenta però alhora també trista, aquest últim any s'ha sentit tant bé i molt recolzada per tots el amics i companys.
Anna tot i que no hi ets, has estat present en tots aquest llocs i actes. La Mariona, la teva amiga també va fer la seva festa de graduació de 4t d'eso a Casa Nostra i en les fotos que penjaven dels alumnes tu sortíes amb una. També en l'acte de 4t d'eso del Brugulat, la Judit Cuadras, la directora et va recordar fen-te present en aquell moment i  explicant que durant aquest anys encara t'ha vist  enmig dels altres.
Que bonic. Mai li estaré prou agraïda.
I no sé quantes coses més: la Judit ha aprovat la selectivitat, va anar de vacances a Menorca amb els de l'institut, va aconseguir fer una raid de 60 km amb en Granit, ja es treu el carnet de conduir, i...
tenim certa esperança.
T'estimem Anna

 la Judit i les seves amigues

RECORDS DE LA BERTA

Et trobem a faltar, princesa

Berta  Musquera 

EL SOMNI DE LA MARIONA

COM SONEN LES ONES

Sento les ones, que sentia tothora per bé que només de nit n'era conscient, del llit estant, amb la finestra oberta; abans d'adormir-me m'imagino mons ocults sota l'aigua, fins que em submergeixo en el món de la son, també ocult.

Llavors, enmig de la foscor, la veig. La seva mirada, pura i serena, em relaxa. Els seus ulls blaus se'm claven al pit, sé que és ella. Feia temps que no la veia. S'acosta al meu costat i m'agafa la mà, no ha perdut el costum. Em somriu i em diu que la segueixi, obedient, ho faig. Em porta per tots els racons pels quals no havíem pogut passejar. Altre cop la torno a sentir amb mi. Li explico totes les anècdotes que havien succeït des que ella va partir. Recordem els vells temps, tot sembla ser perfecte. Dins meu, la paraula 'efímer' ressona amb molta força. No en faig cas. Recordar-ho encara em faria més mal, i ara no hi ha espai pel dolor. M'implora que cuidi dels seus, li contesto que no ho he deixat de fer ni un segon. L'abraço amb totes les meves forces, sé que ho he d'aprofitar. No la vull deixar anar, no l'he de deixar anar. M'acaricia els cabells dolçament mentre parlem de tot allò que juntes ens hagués agradat fer. Per les nostres ments apareixen projectes, viatges, bogeries, ganes de veure créixer l'altre, ganes d'envellir juntes, ganes de viure la vida... Inesperadament, començo a sentir el so de les ones. No el vull sentir. Sé que quan les sento ella ha de marxar. Això és així. Noto que un gran dolor m'oprimeix el pit. Ella em mira amb felicitat i aconsegueix tranquil·litzar-me. La miro una última vegada als ulls i li dic que l'estimo. Em retorna la mirada i amb dolces paraules em contesta: Amiga meva, fins a una altra. La veig marxar, quedo relaxada perquè aquesta vegada me n'he pogut acomiadar. Altre cop sóc dins la foscor, el dolor al pit em torna. Sento el soroll de les ones amb més intensitat. Enmig de plors em desperto. Ha sigut un somni, tot i que des del primer instant n'era conscient. Sabia que el nostre retorn seria efímer, però m'era igual. Sé que la tornaré a veure, n'estic convençuda. M'esperaré i, quan arribi el moment, li explicaré com sonen les ones.

Ramírez de Cartagena, Mariona

4^t ESO

UN ALTRE SANT JORDI

Anna, com cada any el papa va portar unes roses per les seves nenes.

És un dia tant bonic i especial que es fa més difícil i dolorós la teva absència.

Encara tinc ben viu el record del últim Sant Jordi que vam passar juntes. Tot i que no era un dia festiu vaig poder acompanyar-te per la tarda a la teva escola per comprar el llibre que volies. Estaves tant contenta i riallera, i jo molt satisfeta de passar una estona totes dues. Allà vam trobar un professor del institut Brugulat que feia classes a la Judit, i em va dir que era molt estudiosa i treballadora. En aquell moment era tant feliç i pensava que quina gran sort que tenia amb les meves filles.

Ja veus Anna, que poc va durar la meva felicitat.

Ara ja fa massa temps que no ets a casa,

fa massa temps que no puc escoltar la teva veu.

fa massa temps que no puc abraçar-te ni sentir la teva olor.

I sí, t'acabes acostumant al buit i al dolor. Et sembla que potser has fet quelcom malament i tens que pagar aquest preu. 

Però observo el meu entorn i penso que tampoc sóc tant diferent. No sóc tant dolenta, he anat fent les coses correctament. I dons per què?.

I es que aquest dolor tant fort el puc suportar per si mateix, el que de veritat em mata es el fet de pensar amb tu i la vida tant preciosa que t'han robat. El que en aquests moments hi hagi molta gent que parlin i actuïn com si tu mai hagessis existit. I això no, jo tinc dues filles, dues. I així serà fins el dia que ens retrobem al altre costat. 

Anna, a casa estàs en nosaltres. Fem coses pensant amb tu. El que t'agradava. A vegades riem amb alguns fets sobre la teva manera de ser. I sí, no hi ets físicament però el teu esperit, la teva ànima, i la teva energia ens envolta.

Una rosa per la meva nena

LA DOLÇA NOSTÀLGIA

Anna,bonica avui fa un dia radiant, lluminós i es que la primavera ja ha arribat i tot sembla que té un color més intens. Però el meu cor segueix compungit. Segur que en aquests moments hi ha moltes persones que es deuen trobar en la mateixa situació degut al darrers esdeveniments d'aquests dies. La buidor després de la tragèdia. I és que la mort d'un fill i sobretot d'un jove és el pitjor dolor de tots els coneguts. Et quedes sense esperança, sense futur. Els nostres fills son esperança, son esperança des de el mateix moment que son concebuts, per això la dolça espera. Esperança de que tinguin salut, esperem el seu primer “papa”, “mama”, que gategin, que caminin, que comencin a l'escola, a l'institut, i quan son més grans que tinguin una bona feina, una bona família, que siguin feliços. Però un dia inesperat aquesta esperança es trenca. Segons el consell d'un grup d'amics aquesta esperança s'ha de restituir,d'una forma diferent, d'una forma més sublim. Qualsevol que sigui el nostre pensament o creença que tinguem sobre el lloc on anirem quan ens arribi la mort, en qualsevol lloc en funció de la nostre religió: catòlica, protestant, musulmana, jueva... però també ateus, agnòstics, el que sigui. En aquest lloc ens estaran esperant els nostres fills. Els nostres fills no estan en el passat, en aquell fatídic dia del accident, o quan la malaltia o el càncer els ha vençut, o en el lloc de l'atemptat o del avió estavellat. Sinó estan en el futur. Aquest és un missatge d'un grup que s'anomena Renacer que intenta generar esperança. L'esperança de que els nostres fills estan en un altre dimensió, que no s'extingeixen i des de aquesta dimensió els allotgem en el nostre cor i aquí els podem sentir. Aquest missatge dona més vitalitat i ganes de viure. Viure per homenatjar els nostres fills. Viure per ser més solidaris, més productius deixant de ser éssers que caminen fent llàstima, inútils per la societat i per la família. Hem de ser dignes per nosaltres mateixos i per els nostres fills.

Podem deixar de viure en el passat i deixa renéixer l'esperança que es va trencar el dia que van marxar.

Que difícil però aconseguir aquesta dolça nostàlgia.

Anna, no saps com t'estimo.

RECORDS DESDE LLOFRIU

Estimada Anna,

Fa dies que no veig a la teva mare, però no es pas que no hi pensi. Li podrás dir que penso cada día amb ella i amb tota la familia, la Judit, el teu pare, l’avia. Li tinq una enorme admiració, sé l’extraordinari esforç que fa cada dia per seguir endevant. I tots els pacients parlen tant bé d’ella.

No sabía que feieu recollida de joguines, aquest Desembre segur que vindré.

Anna, uns versos de Mossen Cinto Verdaguer:

“Dintre la casa tot plora……¿Per què’ls aucellets refilen quan lo cor està tant trist?.

Mes, consol d’aquest desterro,

Cantàu, rossinyols i nins :

En aquesta vall de llàgrimes

Recordàume’l paradís,

lo paradís que es per viure

com la terra per morir”

13 de Janer de 1871

Una gran abraçada a tota la familia,

Montserrat Verdaguer

ANNA,  

LA NEU A CAVALLERA

SENSE TU

Anna, tres anys que no ets amb nosaltres.
Passen els dies, alguns més clars, altres tristos pensant amb tu i els de casa teva.
Però no podem fer res!.
Hem d'anar passant la vida com es pot, recordant els teus records, les teves rialles i abraçades que tinc guardades dins el meu cor.
La teva tieta Roser de Sant Jaume que mai t'oblidarà.

TRES ANYS

Sí Anna, avui fa tres anys del fatídic 18 de gener del 2013, el dia que ens ha canviat la nostra vida per sempre més. Encara puc sentir-te xiulant el vespre abans, mentre fèiem el sopar a la cuina. No sé perquè però estaves especialment contenta i alegra. Qui es podia pensar que en poques hores tot es torçaria. Nosaltres vivim amb la teva absència, la cadira buida, la teva habitació, el silenci de la casa, els records presents en cada racó. A vegades em pregunto com puc respirar, com puc sobreviure a tot això, i molts dies al matí no vull aixecar-me, em quedaria a dins el llit per no enfrontar-me a la realitat. Però segur que tu ens voldries alegres i actius. Tu que ens feies riure tant amb els teus acudits i les teves pallassades. Tu que no suportaves que ens discutíssim i llavors deies: va pareu!, amb aquella cantarella. Tu que paties tant pels altres, sobretot per la teva germana i que posaves diminutius a tothom: Judita, abueliña, Bertis, Meri... Com t'enyoro reina.

No crec que ningú es pugui imaginar el buit, el dolor i el desespero tant gran que et deixa la mort d'un fill, només els que han passat per aquesta experiència et poden entendre. Per això moltes vegades et sents incomprès pels altres, et sents ferit pels seus comentaris i et tenques més en tu mateix per protegir-te.

Però Anna, seguim vivim, ho intentem i lluitem. Vivim per tu, perque tu t'ho mereixes.

I sempre, sempre estaràs en nosaltres. Sempre dins del cor.

T'estimem.    Anna, mira que guapa està la nostra gosseta