Petitona! Primer de
tot et volia dir que ho sento, que sento no haver-te pogut escriure mes
aviat... Però és que no tinc suficients paraules ni sentiments per expressar el dolor que
tinc a dins... A d’altre gent li es més fàcil escriure, perquè li a afectat
diferent i de més lluny que jo. Però jo... eres la meva germana, la meva única
germaneta, es tanta la ràbia i el dolor que tinc... Que no puc agafar un paper
en blanc, perquè el veig de negre, la mà em tremola, no puc escriure... Les
llàgrimes taquen el paper... Llavors l'estripo en mil trossets i els llenço a
l'aire... Es tant fort Anna tot això, que no em puc fer a l'idea que sigui
real, cada dia miro la teva habitació i em dic.. Judit, és que no tornarà...
Però no puc acaptar que ja no hi ets, una part de mi creu encara que estàs a
casa d'una amiga o al casalet i que al migdia entraràs per la porta...
La vida sem fa difícil sense tenir-te al costat,
la vida m’enfonsa sense poder veure't, la vida es tant diferent sense tu...
No ser per on començar Anna, tan sols pensar en
els moments que em passat juntes, em cauen les llàgrimes i no em deixen
continuar.
Ten recordes de totes aquelles vegades que fèiem
trapelleries i desprès ens amagàvem a la nostre cova? Érem petites i encara no
sabíem el que fèiem. D'aquelles vegades
que rivíem tant que acabàvem plorant, i d’aquelles altres que ens barallàvem,
com no? Com totes les germanes... De tots
els viatges que em fet amb amics i família, i que mai ningú oblidarà.
En aquells moments que jo m’enfadava perquè deien
que tu eres la germana gran i jo la petita!
D’aquelles vegades que venies a la meva
habitació i em deies: Juuudit, desperta! No puc dormir... I que jo et deia:
pensa en coses boniques o conta xais! I l’endemà em deies: juditta vaig contar
deu xais i al onze ja estava dormin! I de
quan vas començar primer d'eso a l'insti, d’això no fa gaire... Em demanaves
consell sobre que havies de fer, quina roba posar-te... Però no calia que et
posessis guapa, tu ja eres una princesa i el sol fet de veure't, la gent ja
sabia realment la gran persona que eres, aquella persona amb valors, simpàtica,
amable, riallera, optimista... Perfecte!
Aquets i milions de records mes que em fet
juntes, sempre juntes, érem com carn i ungla... I ara me quedat aquí, sola,
dins d’aquet món que cada cop es fa mes gran, i jo em vaig fent mes petita...
Com enyoro tots aquells records, i sobretot com
t’enyoro a tu, no puc viure Anna sense tu, no em pots deixar sola, necessito
que tornis.
Encara no ser si tot això es un mal son... Però
necessito que s’acabi, et necessito sentir a prop, necessito que m’abrasis, que
em facis petons, necessito que en diguis que estàs aquí al meu costat, que em
diguis que m’estimes,necessito algú amb qui poder discutir, necessito algú que
em digui abans d’anar a dormir: bona nit Judit! Que dormis be fins demà!
Necessito que siguis aquí Anna, no puc mes!
Encara recordo el divendres quan estàvem a
l’hípica, encara recordo aquells últims segons amb tu Anna, es una tortura per
mi... Però no et vaig voler dir adéu... Només ens vam estrènyer la mà, i no ens
vam dir adéu perquè crec que tornaràs. Perquè
sem fa estrany no tenir-te petitona, sem fa estrany tot el fet de veure la teva
habitació sense tu, de veure la maleta els llibres, sem fa estrany el fet de
girar-me i no tenir-te al darrera enganxada com una paparra, i sobretot el fet
de posar-me la teva roba i no sentir-te cridar: eeeh gilipolles! no et posis
això! és meu!
Però tot i així, noto que estàs present, noto
que el teu esperit encara hi és i que hi serà sempre, perquè nosaltres sempre
et recordarem, es impossible oblidar-te nina!
Necessito que tornis per poder parlar amb tu,
per poder tornar a somriure juntes, per poder tornar a fer- ho tot juntes... No
pots deixar que ho faci tot sola... Necessito
que tornis per poder explicar-te un milió de coses, necessito que tornis a
l’hípica que en Granit esta estrany, et trop a faltar..
NESECITO QUE TORNIS!
M’agradaria agafar-te fort i no deixar-te
marxar... Però hi ha forces mes fortes que em guanyen. Suposo que moltes d’aquestes coses son impossibles
però jo necessito creu-r’hi i de veritat tinc les esperances que tornaràs,
perquè ser que no em deixaràs sola...
El tems crec que s’ha parat, no passa... I jo
aquí, cada dia lluitant per seguir endavant amb totes les meves forces, però ja
no puc mes!
Fins avui, 17/01/13,
la meva vida era perfecte, tenia les persones que més estimo al meu costat,
però tot, al ser una rutina, no ens parem a pensar en lo meravellosa que és la
nostre vida. Perquè som egoistes i sempre volem més, i només ens adonem de la
sort que tenim i de que hem de valorar el que tenim, fins que ho perdem... Ho
perdem tot, i després no hi ha marxa enrere. Suposo que aquell 17, va ser
l’últim dia en que la meva vida encara era perfecte, però en un segon, en un
putu segon, la vida et fa un gir, que t’has d’agafar a on puguis per no
ofegar-te, i per molt que a vegades deixis de fer esforços perquè creus que has
perdut, has de seguir lluitant, perquè qui lluita pot perdre, però qui no
lluita ja ha perdut. Has de seguir aquí per les persones del teu voltant que et
necessiten. Saps Anna? Fins el dia 17, la meva vida era perfecte, però no em
vaig adonar que ho era. Quan em van dir que havies marxat, llavors em va caure
el món a sobre, i vaig entendre en que egoista que vaig ser en el passat, de no
valorar la sort que vaig tenir de tenir-te.
Petita, encara no em crec que hagi viscut 12anys, 4mesos, 2dies i 16
hores amb tu, i que aquest últim any, que feria 13, no s’hagi complert... No em
puc fer a l’idea que ja no hi ets, ser que no tornaràs, però jo vull tenir una
esperança, i és aquesta espurna de sentiment i de desig que fa que lluiti amb
totes les meves forces per seguir endavant.
La teva imatge, la teva veu, el teu somriure,
m’és present en tot moment, recordo de tu fins l’últim detall, els teus cabells
castanys amb metxes roses, que molta gent preguntava si eren metxes tenyides,
els teus ulls blau cel, amb una línia més fosca al contorn de la pupil·la, les
teves galtones rosades i el bici de rosegar-te les pells del voltant de
l’ungla. Ho recordo tot de tu, i això fa que et senti més a prop. Cada segon
que passa, cada minut, cada hora, em passen mil records pel cap, records que em fan més forta, que quan i penso em cauen llàgrimes perquè ser que no es tornarà
a repetir...però alhora em surten somriures perquè ser que he tingut una sort
increïble d’haver passat amb tu part de la meva vida, encara que només fossin 12
anys, van ser 12 anys plens d’emocions, somriures, plors, baralles, somnis...
Encara recordo el primer dia que et vaig veure; el dia que vas néixer,
no ho oblidaré mai, jo tenia dos anys i feia poques hores que havies nascut,
amb els avis et vam venir a veure a l’hospital. Ens vam mirar als ulls, i vam
saber que havies nascut per ser germanes, aquell era el nostre destí, el que no
sabia, és que només fossin 12 anys de la meva vida. El que recordo millor,
però, va ser quan vaig marxar, vam pujar al cotxe, i mirant pel vidre de
darrera vaig dir: “Adéu germaneta!”, crec que mai havia pronunciat aquella
paraula... però em va sortir, em va sortir del cor. Només faig que recordar i
recordar, no paro de pensar en els mils moments que em passat. Ho faig perquè
tinc por... no vull que aquests records se’n vagin amb tu... vull que es quedin
aquí amb mi, i que m’acompanyin la resta de la meva vida.
Ja ha passat un any,
i sembla impossible, encara no m’acabo de creure tot això, quan em diuen que ja
no hi ets, jo els i porto la contrària, dic convençuda que si que hi ets, fins
i tot m’enfado quan m’ho diuen, però és que en el fons si que ser que no hi
ets, però no m’ho vull creure, o no puc bàsicament per poder tenir esperances.
Arribarà un dia, però, que aquestes esperances marxaran, i serà llavors quan
hauré d’entendre que tot això va de veritat i que no és un malson que
s’acabarà, per això m’agrada anar a dormir, i somiar i recordar tots aquells
moments que m’han quedat gravats al cap, m’agrada somiar perquè només en somnis
et puc veure, fins i tot puc tocar-te, puc acariciar el teu cabell, puc
donar-te la mà, però quan et vaig a fer un petó, algo se’n va i obro els ulls i
m’adono de que només és un somni, un somni que mai es complirà, m’adono que visc
per somiar i recordar, i m’adono de lo bonic que era abans poder dir: No vull
somiar! Perquè la meva vida és més bonica a la realitat que en somnis... però
ara és tot el contrari, i és ara quan em dono conte que la vida s’ha de viure
al màxim, s’ha de viure cada segon i cada minut com si fos l’últim. Ojalà ara
pogués tornar enrere, aprofitaria cada segon amb tu, però per desgràcia no hi
ha marxa enrere... i he de seguir mirant endavant i he de seguir el meu camí,
per tu i pels demés.
Saps petita? Avui
m’he despertat pensant que res te sentit, que no se perquè lluitem en aqueta
vida...? si igualment perquè? Perquè et facin sofrir? Perquè et treguin a poc a
poc les persones del teu costat? Arribarà un dia que no tindrem ningú, i encara
seguirem lluitant. Tot això és absurd, tots acabarem allà mateix, no podem
marxar tots e cop? Almenys així no tindrem que patir la mort de les persones a
qui més estimes, i no viuríem amb la por, la por de perdre a tothom del teu
voltant, a tothom a qui estimes i que ho donaries tot per ells, la por de
quedar-me sola, sola enmig d’un món ple d’injustícies, on res té sentit, on ja
no val la pena seguir lluitant, lluitar per viure en una vida inundada de
llàgrimes, llàgrimes de dolor. A vegades seria més fàcil fugir, fugir d’aquest
terrible món, on ja no existissin les preocupacions, ni els problemes, ni la
por ni la tristesa. A vegades m’agradaria desaparèixer, marxar lluny a un lloc
on no hi hagués ningú, només jo i els meus records.
Però desprès em paro
a pensar; fugir és de covards! Haig de seguir aquí, per estar amb la gent que
m'estima i que em necessiten, igual que els necessito jo a ells. Perquè plorar
no es de covards, plorar significa ser valent, significa que a passar de tots
els problemes segueixes lluitant, i es saber que siguis on siguis Anna, puguis
estar orgullosa de mi, perquè no el vull defraudar, il·luminem el camí que ara
veig fos i negre, que jo hi caminaré de la millor manera, lluitant amb totes
les pedres fins a arribar a tu.
Saps angelet? Aquets
dies 18 i 19 són els pitjors dies de la meva vida, i encara que no o mostri, ja
que intento tapar la tristesa amb somriures, per dintre estic destrossada, no
tinc forces per res, m'ofego en mig del mar, i ho veig tot fosc, però es
llavors quan es posa tot negre i es fa fosc, llavors es quan surten les
estrelles, i et veig allà dalt lluent, brillant i preciosa com sempre, em
mires, em somrius i m'envies una senyal i llavors em desperto el dia 20 amb
esperances i amb emoció de saber que tu estàs allà dalt vigilant-me ne tot
moment, ajudant-me i diguen-me que segueixi lluitant que no em rendeixi, perquè
arribarà un dia que et tornaré a agafar de la mà, que et podré tornar a abraçar
com feia abans, et podré fer petons i m’adonaré que haurà valgut la pena
lluitar.
Ha passat un any
Anna... i encara segueix tot igual, la teva habitació, els llibres... i es que
encara no m'ho crec que no hi ets, encara no soc capaç de tocar res teu, i es
que acceptar això és el més difícil, ser que un dia hauré de tornar a passar
pel lloc de l'accident, hauré de fer alguna de les coses que feia amb tu, però
m'és molt difícil, i fins que no tingui el valor d'acceptar-ho, seguiré com
fins avui, ESPERAN-TE!
Ser Anna que siguis on siguis germaneta llegiràs
això i m'enviaràs una resposta. Necessito
que m'ajudis Anna, m'has d'ajudar!! I ser que ho faràs. Ja no em queden forces per seguir escrivint, però no
pateixis quan en torni a tenir et tornaré a escriure i escriure i no deixaré
mai d'escriure ni de dir-te l'important que has estat per mi.
Tinc les esperances
que demà em despertaré sobresaltada, pararé el despertador, serà dissabte, dia
19 de gener de 2013, em vestiré per anar a l'hípica com cada dissabte,
esmorzaré, i en veure l'hora que és optaré per venir-te a despertar, perquè no
puguis descansar, ja que m'agrada emprenyar-te, vindré corrents a la teva
habitació, obriré el llum, saltaré sobre teu i t’explicaré aquet somni, aquest
terrible somni que mai podré oblidar...
T’estimo tant Anna, tant! Que faria el que fos
per recuperar-te.
La teva germaneta
Judittaa! que t'estima tant.
ja et va dir la meva germana, Judith, sempre et recordem. A vegades li explico a la meva mare, l'ho bé que ens ho passàvem juntes a menjador, al pati de can puig o alguna vegada que haviem quedat, era molt divertit. T'enrecordes quan jugabem a que erem entrenadores de dofins? Están a punt d'arribar les festes de Nadal, i són dies alegres, però a la vegades no sé perquè també són tristos. Saps,vull pensar que l'estrella que iluminem a sobre l'arbre ets tú Anna. Els records que tinc de tú són de pocs anys... Però a la vegada molts, de P-3 a 1r d'ESO. Ojalà hagués sigut una vida molt llarga, et recordaré sempre, Anna...T'estimaré sempre i et seguiré recordant. <3
