Realment, m’està sent molt dur escriure’t, els altres divuit i dinou, em sortien les paraules i com expressar-me, però aquest no. Es que ja es un any.. No pot ser...
Encara recordo quan sortíem juntes del cole, tu sempre amb el teu mocador tapant la carona, deixant pas a aquells ulls tant blavosos i brillants.
També recordo quan vaig haver de canviar de cole, tu em trobaves molt a faltar, i a l’estiu em vau convidar a la festa de la Judit, vam estar jugant amb l’aigua, saltant, ... I jo em vaig fer mal al peu, i la teva mare volia curar-m’ho, però tu li vas dir que no, que volies curar-m’ho tu, que m’havies trobat molt a faltar, i que ho havies de fer. Com es notava que m’enyoraves, no deixaves d’abraçar-me, com m’agradava!
Ara petita, jo sento aquest enyor cap a tu, però juntament amb una ràbia impressionant, ja que jo a tu no et podré fer aquelles abraçades d’enyor mai més.
Realment, m’està sent molt dur escriure’t, els altres divuit i dinou, em sortien les paraules i com expressar-me, però aquest no. Es que ja es un any.. No pot ser...
Encara recordo quan sortíem juntes del cole, tu sempre amb el teu mocador tapant la carona, deixant pas a aquells ulls tant blavosos i brillants.
També recordo quan vaig haver de canviar de cole, tu em trobaves molt a faltar, i a l’estiu em vau convidar a la festa de la Judit, vam estar jugant amb l’aigua, saltant, ... I jo em vaig fer mal al peu, i la teva mare volia curar-m’ho, però tu li vas dir que no, que volies curar-m’ho tu, que m’havies trobat molt a faltar, i que ho havies de fer. Com es notava que m’enyoraves, no deixaves d’abraçar-me, com m’agradava!
Ara petita, jo sento aquest enyor cap a tu, però juntament amb una ràbia impressionant, ja que jo a tu no et podré fer aquelles abraçades d’enyor mai més.
Que complicat és pensar la realitat, mai podem dir mai no? I perquè en aquest cas si? Torna Anna..
Sempre penso amb tu, amb la teva cara, amb la teva família..
Quan vaig a casa teva, sempre em reben amb els braços oberts. Me’ls estimo tant! Són com la meva segona família, i faré tot el que faci falta per ells. He passat i vull seguir passant grans moments al seu costat. I normalment penso, perquè jo puc estar amb ells i tu no?
La teva mare em transmet una tranquil·litat inexplicable, el teu pare, aquella diversió necessària per cada moment i per seguir endavant. La teva germana em demostra l’amor i aprecií cap a mi, igual que jo cap a ella.
Sous una família tant gran, tant maca, tant pura... No mereixeu tot això..
No puc evitar pensar de com ho pateixo davant de tot això, i no puc arribar-me imaginar com ho passa la teva família..
QUE INJUST PETITA.. QUE INJUST..!
Vull que siguis on siguis, no deixis de somriure, en cap moment, que ens dónes la força necesaria per continuar cap endavant.. Sé que no deixaràs mai a la teva família, i també sé que ells mai t’oblidaran.
Eres una nena tendra, tranquil·la i respectuosa. Et feies estimar i per això ara et trobem tant a faltar.
Quan vaig a casa teva, vaig a la teva habitació, però alguns cops no tinc el valor d’entrar. Està tot igual de com ho vas deixar aquell divendres 18, fa un any enrere. Tots els llibres al cim de l’escriptori amb el florescent a dalt de tot, preparat per dilluns. Allà segueix tot, tal i com ho vas deixar, esperant que arribis, quant temps haurem d’esperar?
Tot roda al teu voltant, el que fem, és per tu, la teva família viu per tu. Per el teu somriure.
Eres petita, tan sols tenies 12 anys, no havies de marxar, et quedava molt per viure i conèixer, Molt. I si més no, has hagut de marxar a un món que desconeixem, però espero que estiguis bé, que et mereixes algu millor que aquesta injusta vida. I nosaltres no tenim més remei que aguantar i seguir endavant, però necessitem que ens donis forces, tot això és molt difícil..
Nosaltres riem, necessitem que tu també ho facis..
Aquest cop ha set molt dur, no em podria arribar a imaginar que amb 15 anys pogués passar per tot això, des d’aquell dia intento ser més forta, intentar no enfonsar-me tant fàcilment. Però alhora no estic bé, visc per ser feliç.. però és molt difícil.. No entenc res, pot passar el temps que faci falta que no em creure que tot això ha passat, i menys, em podré treure del cap aquell maleït divuit.
Tot això em fa reflexionar, en realitat, només fem que mirar al futur, però perquè? Si no sabem si d’aquí un segon estarem aquí... No mirem l’ara, patim i no ho disfrutem. Sembla mentida, naixem i anem aprenen segona segon, evolucionem tan interior com exteriorment. Patim, difrutem, estem en aquesta vida lluitant per un futur, per arribar al màxim alt possible, perquè? Per acabar tots allà mateix? No ho entenc..
Hem d’estimar per algun dia patir l’absència d’aquella persona.. Realment val la pena aquest món?
T’estimo molt Anna, molt.
Júlia Molina
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada