Mercè, estimada,
T’escric aquestes paraules perquè necessito expressar-te la tristesa que comparteixo amb tu. Amb tots vosaltres. Aquest cap de setmana s’han intensificat tots els records del que va passar fa un any: el terrible accident, les trucades plenes d’angoixa des de la matinada de dissabte, l’ensurt i la por que es confirmessin les males notícies, l’angoixa i la llosa que ens va caure al damunt el dissabte al migdia... i el buit que ens ha deixat en el cor la vostra Anna, la nostra Anna, i que encara no s’ha omplert.
Aquest cap de setmana tot ha tornat a ser tan intens i tan dolorós que no puc fer altra cosa que explicar-t’ho. El divendres molts companys i companyes de l’institut érem conscients de la data que s’aproximava i ens miràvem, i ho expressàvem i ho compartíem. Quant de dolor acumulat durant un any!! Ja t’he dit altres vegades que l’Anna segueix amb nosaltres, molt present al Brugulat, en totes les activitats que es fan a 2n d’ESO sempre hi ha qui està pensant en ella, en la seva absència. I d’alguna manera, en els nostres pensaments, segueix present a les aules i en el pati. Veiem el seu somriure i sentim la seva rialla. I volem que sigui allà, amb nosaltres.
Sóc conscient que no puc percebre tot el dolor que sentiu en Carles i tu, com a pares. Jo no puc estar a la teva pell. Però intento comprendre i abastar tot el que esteu passant per sentir-me al vostre costat. Vull estar al vostre costat i vull que ho sentiu així. Sé que som molts els qui pensem en l’Anna cada dia des de fa un any. Cada dia. Quina paradoxa: segur que mai tantes persones havien pensat en ella de manera tan intensa quan estava aquí, al nostre costat. I ara forma part dels nostres pensaments.
Ha passat un any, el temps que diuen que dura el dol. Segurament aquest temps deu ser diferent en cada cas, en cada absència. En el cas de l’Anna penso que ens caldrà molt més temps per apaivagar la negació, la ràbia, el dolor i la tristesa. Perquè haurà d’arribar un dia en que predomini l’acceptació en els nostres cors. I això és el que vull per a tu, per en Carles i per la Judit. Que el sentiment dominant sigui més serè i que no faci mal. Que sigui més fàcil suportar la vida, els aniversaris, les nits, les passejades,...
No voldria que aquest missatge et fes sentir més trista. Al contrari, m’agradaria pensar que el fet de compartir la vostra pena faci que sigui una mica més lleugera. No sé com es pot curar el vostre dolor, no sé com us podria fer sentir millor, però us vull dir que no esteu sols en aquest camí i que a l’Anna la continuem estimant tots els que us coneixem.
Us envio una abraçada molt i molt forta.
Fins aviat,
Judith Cuadras
Directora INS Josep Brugulat
Directora INS Josep Brugulat
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada