Els sentiments normalment costen de transformar en paraules.
Sempre desitges que tot el dolor que es pugui trobar dins del teu cor pugui
sortir i volar amb el vent a un lloc llunyà. Penses en tot allò que deixes
enrere, tot el que perds, tot el que no tornaràs a veure. Coses, que molts cops semblen simples però
realment, et van fent una ferida que al final és tan gran que després ja no
pots ni aixecar el cap.
Anna, no et vaig conèixer prou bé, si més no, pràcticament
sabia el teu nom i l’assimilava al teu
rostre dolç d’infant feliç. Se que eres preciosa i això no m’ho farà oblidar
ningú, ni el mateix temps. Els teus ulls blaus com el mateix cel eren com
immensos i profunds oceans; la teva cabellera rossa, semblava treta del mateix
Sol, que filant nit rere nit, mentre la lluna il·lumina tot el que té per
davant, crea uns fins cabells daurats que semblen un tresor mai descobert; els
teus llavis rosats, que sobresortien de la teva carona fina i clara i el teu
somriure d’àngel, que té perles per dents, era en poques paraules, molt bonic.
Tot i això, el no haver pogut tenir l’ocasió de seure
en qualsevol lloc i parlar amb tu, abraçar-te en un moment en que tinguessis
por, poder eixugar-te les llàgrimes quan el teu cor demanés aturar-se a costa
de qualsevol cosa.. Res de tot això em farà enrere per a que no t’escrigui.
Se perfectament que és perdre una vida jove que estimes
molt, un acte injust, un moment el qual tan sols et deixa un simple “per què”
als llavis i l’únic que es pot fer, i com a tòpic literari ho afegeixo, tothom
diu que qualsevol persona que ha patit una desgràcia i per mala sort ja no hi
es entre nosaltres, “es troba en un lloc molt millor, buit de injustícies,
dolor, patiment, maldat, por, soledat..”.
Se que mai tindré resposta sobre el “per què” , però, potser
així ho va decidir el destí. I sí, se petita que son paraules molt dures i
fredes, òbviament segueixo en contra de les meves pròpies teories, ja que el
simple fet de que el món o qui carai es trobi a l’altre costat hagi volgut que
uns llavis deixessin de somriure, no es just. Però tot i això, quan el cap
balla i no sap en què refugiar-se perquè no troba consol entre els vius i no
pot expressar tot el sofriment que conté, s’aferra a la primera teoria que
passa entre els seus delirants pensaments com si totes les flors del món
s’extingiren i una abella desesperada necessités el seu pol·len.
Aprecio el valor dels teus pares per aixecar-se cada dia,
forts i fermes, per a poder sobreviure en aquest estúpid món, massa perfecte
per a qui no ho mereix i simplement horrible per a tot aquell que només vol una
família i ser feliç. Valoro moltíssim que, dues persones que han perdut part de
la seva vida s’ha esfumat com el fum d’hivern de les xemeneies enceses per
escalfar un xic els nostres cossos i en un intent en va, escalfar aquest món
fred i terriblement cruel.
Felicitat, aquesta paraula tan simple i a la vegada
complexa. Es podria dir que tu t’has endut la felicitat de molts de nosaltres,
m’incloc pel fet de que recordar que no hi ets em dona un calfred que recorre
tot el meu cos i fa que els meus ulls es
tornin més humits del que son, volent crear petites llàgrimes però aquestes per
por, no sorgeixen i es queden dins, fent companyia al dolor que segurament, té
previst quedar-se al meu cos durant molt de temps.
Andrea Martín Varón
