Estic sense forces Anna. Estic agotada d'anar repetint sempre el mateix, de plorar cada dia, de cridar cada segon al cel "perquè" i que les meves paraules se les emporti el vent, estic molt cansada de no parar de veure que les persones del meu voltant estant igual de cansades que jo i que no puc fer res per ajudalse. De petita pensava que existien els angelets, cada nit abans d'anar a dormir mirava el sostre de la meva habitacio que per mi era immens, tancava els ulls i demanava un desitg, obria els ulls, somreia i em posava dins el meu llit, m'abrigava fins al nas amb la manta calenta i m'adormia dol¢ament pensant que estava protegida i que no em podia passar res. Els anys han anat passant i ara mes que mai, cada nit quan arribo al llit, intento fer el mateix, intento pensar que estic protegida i que res em pot passar pero cada dia m'adono que aixo no es possible, que en comptes d'adormirme amb un somriure m'adormo plorant, m'adormo entre llagrimes i demanant desitjos inutilment, desitjos que sembla ser, els meus angelets fa temps van deixar d'escoltar.
Volem aturar el temps tot i que tots sabem que aixo es impossible, intentem lluitar contra el sentiment que ens amarga des de dins pero es fort, molt fort i ens guanya. No estic dacord en que et fas gran quan creixes d'altura, quan et canvia la veu o quan et quedes sol a casa; et fas gran quan realment plores fins a quedarte sense llagrimes, quan has d'afrontar el dia a dia encara que et pesi, quan has de viure sense tenir al costat gent imprescindible, en definitiva, quan t'has daixecar del cop mes dur que tha fotut la vida.
No paro de recordar aquell dia, el dia que la meva germana em va trucar plorant, no aconsegueixo treurem del cap la seva veu tremolosa i morta de por enmig de llagrimes, la cara del meu pare quan va parlar amb ella...no aconsegueixo oblidar res.
Fa molt poquet van venir la teva familia a passar uns dies alla l'Estartit, van llogar una casa. A tots ens va anar molt bé, vam riure molt i m'ho vaig passar moltbe amb la teva preciosa Judit, tan bitxo com sempre, amunt i avall sense parar. Va muntar en Mini, va estar amb mi a l'hipica...tan ella com jo estem acostumades a estar sempre amb gent que plora, tots hi pensem molt amb tu i ens fa molt de mal, i per aixo tambe necessitem estar a un lloc qe ningu plori, ningu hi pensi, on poguem calmar el dolor.
I poc a poc despres de 7 mesos ja, manire adonant que no serveix de res que plori cada dia demanant desitjos, que no existeixen els angelets, pero si que ha existit un i que estic segura que m'escolta cada nit i es ell el que em fa adormir encara que sigui entre llagrimes, tú.
T'estimo molt Annita. Ara i sempre.
La teva Laieta
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada