De la teva Meri

Anna primer de tot disculpar-me per fer tant que no t'escric... realment no puc...es que és una merda no poder-te dir les coses a personalment és una merda pensar que haurem de passar la resta de les nostres vides sense tu... el 9 d'octubre va ser el meu aniversari... tot i que vaig estar rodejada de moltes persones notava una buidor, una buidor que em va matar interiorment. És tant dur aparentar que estàs bé quan en realitat et sents com una merda. Porto massa temps sent forta, porto massa temps aguantant els plors ... el cap de setmana passat van ser les fires d'aquí Banyoles vam quedar amb la teva família el dilluns, m'ho vaig passar molt bé però veia la meva germana la Laia i la teva germaneta la Judit  juntes parlant de les seves coses ... quan veia l'escena em venien ganes de plorar pensava: estan juntes perquè tu i jo no ho estem? Perquè tu i jo no ens podem explicar les coses? Aguantava les llàgrimes com podia... veia la Laia i la Judit com anaven agafades per el braç i jo sense donar-me'n conta vaig estirar el braç esperant que me'l agafessis com hauries fet sempre ... però per molt que esperes ningú me'l podria haver agafat mirava el meu braç i mirava la situació. No puc Anna no puc... els dies 18 i 19 apareixen en tots els meus malsons ... i el pitjor de tot es que apareixen en els nostres dies... apareixen sempre sense excepció ... Anna diria que això es tot no puc continuar escrivint ja que les llàgrimes han inundat la pantalla  ... una favor Anna riu per mi ... riu per la teva família ... riu per tots ... t'estimo molt Anna

De la teva Meri

T'ENYOREM PETITA

Anna, petita meva
com t'enyorem tots.
Cada día em pregunto com potser que pugui viure sense tú?.
Però sí visc.
Visc arrosegada per la mateixa vida, pel moment, per l'instant.
Això és el que en permet sobreviure dins aques buit que ens has deixat.
Día a día; segon a segon.

Quan moltes persones en pregunten com estàs? quê tal ?
acabo contestant bé, anar tirant. Però m'agradaría dir un altre cosa.
que estic fatal, que per dintre encara tot es fosc. Que això mai se supera.
Que de la mateixa manera que a un li amputen un braç o una cama i no li queda cap més remei que acabar asumint i acostumant-se a aquesta mancança; nosaltres ens passa el mateix.
T'acabes acostumant al buit: aquella teva cadira, a la teva habitació silenciosa, a les teves coses quietes i ben posades.

Anna, Anna em repeteixo constanment el teu nom i es que el cervell m'ha quedat impregnat permanenment de la teva imatge i dels teus records. I no marxen mai, en part m'agrada que sigui aixi.

Poc a poc la desesperació ha deixat pas a la ràbia i la culpabilitat. Arà en aquests moments sento més ràbia que mai, en contra de l'injusticía, en contra de l'imprudència, en contra d'aquella persona. La persona que potser per desconeixement o ingenuïtat vam confiar. La persona que ens ha traït. La ràbia contra un mateix de no haber fet o deixat de fer certes coses. I aixó fa mal.

Però Anna saps? encara hi ha molta gent que t'estima i et recorda. I que el teu record i el fet de la teva mort els ajuda a ser millors, a pensar que a la vida el més important no son els anys que vivim sino la emprenta i l'amor que deixem als altres.

Sí Anna, l'amor que ens has deixat,
La teva mama

De la teva Laia...

9 ja? 9? de veritat? Començo a perdre el compte...1 segon sense tú és una eternitat, un segon sense tú és molt de dolor, un segon sense tú és el més horrible que hi ha en aquest món...s'em posa la pell de gallina Anna, s'em posa la pell de gallina de pensar que he viscut aquest 9 mesos com els pitjors mesos de la meva vida sense la teva presència, i saps què és el que m'ajuda a tirar endevant? Els records. Recordo moltes coses i em venen moltes coses viscudes amb tú i això fa que en el meu cor encara hi segueixi havent una petita espurna que m'ajuda a continuar endevant, que em diu que no em rendeixi i que em diu que he de continuar per tots, per la judit, la teva preciosa germana que cada dia me l'estimo més, tampoc m'imagino un segon de la meva vida sense ella, després ja seria un infern, més del que és ara...Veig els teus pares Anna i en els seus ulls t'hi veig a tú, miro a la meva germana Mariona i en els ulls t'hi veig a tú, sé que estàs en totes les coses que faig, sé que m'ajudes en cada decisió, sé que estàs al meu custat en tot moment i et noto, de veritat que et noto, noto una escalfor particular, em sento protegida, em sento capaç de tirar endevant per mi i per totes les persones que t'estimen i t'estimaran sempre tan i que compartim el mateix dolor. I es que tinc la grandíssima sort de tenir amb mi l'àngel més preciós i magnífic que haurà arribat mai allà dalt. Un àngel que ho il·luminava tot amb el somriure, un àngel que era capaç de fer maravelles, un àngel que només tocant-te feia que et sentissis amb energia, amb ganes de menjar-te el món. Ets un àngel amb el que he pogut viure i compartir els millors 15 anys de la meva vida. I recordo temps enrere que m'enfedava quan no em compràven el que volia, o no em deixàven anar a algun lloc en concret...en resum que m'enfedava per tonteries que ara desitjaria poguer-les tornar a passar però amb tú al meu custat perquè realment no en tenia ni idea del que és la vida...I estic molt enfedada amb el destí, moltíssim, em sento incapaç davant d'ell, no puc fer res només plorar i plorar i preguntar-me perquè...però també he d'estar molt i molt agraïda amb ell, i amb tu princeseta. He d'estar molt i molt agraïda d'haver pogut passar aquests 13 anyets al teu custat, de tenir la sort de formar part de la teva vida, d'haver-te pogut conèixer, d'haver-te pogut abraçar i fer-te mil petons, d'haver-te pogut veure crèixer...d'haver pogut respirar i viure un trosset de vida al teu custat.Perquè ho donaria tot Anna, donaria tot el que tinc i tot el que arribaria a tenir mai per tan sols poder-te veure una vegada més, poder-te fer un últim petó, poder-te abraçar molt fort i dir-te que t'estimo, que t'estimo molt...

 

La teva Laia

 

 

Poema

Hola a tots, a tota la gran família del blog de l'Anna.

Una compaya m'ha fet arribar aquest poema i vull compartir-lo amb tots vosaltres:

LA MORT NO ÉS RES

La mort no és res: jo tan sols sóc a l'altre costat.
Jo soc jo, vosaltres sou vosaltres.
El que he estat per vosaltres, ho seré sempre.
Anomeneu-me pel nom que sempre m'heu anomenat.
Parleu com sempre ho heu fet: no empreu pas un to diferent,
ni solemne ni trist.

Continueu rient del que ens rèiem junts.
Reseu, somrieu, penseu en mi.
Que el meu nom sigui pronunciat a casa nostra
com sempre s'ha fet, sense èmfasi ni angoixa.
La vida significa el que sempre ha significat,
Ella és el que sempre ha estat, el fil no s'ha trencat.

Per què estar fora del vostre pensament,
simplement perquè soc fora de la vostra vida?

Jo us espero. Jo no soc pas lluny,
just a l'altre costat del camí.

Charles Peguy


Una abraçada,
Sandra Saques

PER L'ANNA BATCHELLÍ PLANAGUMÀ , UNA NENA MOLT ESPECIAL

Anna cada dia penso més en tu... En els teus preciosos ulls blaus, la teva cabellera llarga i rossa, la teva simpatia, la teva amabilitat,... El temps corre molt ràpid, cada vegada més, i cada dia, cada minut, cada segon que passa és un moment més que no et tenim al nostre costat. Tothom està molt trist d'haver-te perdut perquè eres una nena molt especial, una nena única i una nena per confiar-hi! Anna jo a 1r d'ESO anava al costat de la teva classe i quan fèiem fila per entrar et vaig mirar, i tu em vas somriure... El teu somriure ràpidament se'm va encomanar. Cada dia passo amb l'autobús per allà a on va passar l'accident i només de veure-ho un segon ja em venent ganes de plorar.... També coneixia a la Carla la teva amiga i veïna que també hi era quan va passar l'accident. La coneixia perquè els seus tiets viuen al costat de casa meva i ens vèiem de tant en tant... I quan la veig amb la teva germana, la Judit que t'estima moltíssim com molta altra gent, allà caminant i sortint de l'institut sense tu, Anna. Sense tu!! <3<3<3 Penso en tots els records que ens has deixat i en tot el que ha passat que és ben injust!!!

T'estimem molt Anna, i passi el temps que passi, mai t'oblidarem!!

Mireia Viñas

Per què el temps no es para? Per què no espera que tornis?

La meva princeseta petita.. Cada cop em quedo amb menys paraules, cada cop em costa mes escriure't.. No entenc res, costa fer-se a l'idea que tot això és veritat. I el primer que vull fer és demenar-te perdó, perdó per tardar tant en escriure't, però cada cop em costa més..
Tot i que no t'escrigués, no deixo de pensar amb tu, cada dia ets a la meva ment, et recordo a cada moment.

 

Veus la foto? És un cridaangels, el meu cridaangels..

A la teva germana li van regalar, i li van dir que sempre que et volgués cridar, et volgués sentir més aprop, que només el fes tocar.
I és el que faig jo, des del primer moment que el vaig comprar no l'he deixat de tenir entre les mans, de sentir-te amb mi. He desitjat tants cops tornar-te a veure, tants cops he enfonsat el cap entre els meus brasos i m'he desfogat per adonar-me'n que tot això és així..
Per què el temps no es para? Per què no espera a que tornis? Per què a ell li és tant fàcil passar de segon a segon?
Si t'haig de ser sincera, no entenc res, mai ho he entés, i ara menys. Són tantes les raons per a les que et necesitem aqui, amb nosaltres. Tantes les raons que fan odiar tot el que va passar. Tanta la il•lusió de tornar a començar..
Digem, digem petita, com es veu tot des d'aqui dalt? Digem que somrius, digem que no ens has oblidat.. digem que mai ens abandunaràs!
Nosaltres des d'aqui a baix lluitem, lluitem per a tu, i per la teva familia. Perquè com bé et vaig dir des del primer moment, els cuidarè com si fos l'ultim dia, perquè són una familía única, diferent, especial.. Són la teva família.
No m'havia passat res tant fort com tot el que ha passat radera aquell 18.. No m'havia arribat a imaginar mai, que la teva absència amb faria tant de mal, suposo que perquè mai m'hages suposat que això passaria..

Tinc por, por de que a mida que el temps pasi se'm oblidin aquells ulls tant blaus, aquell somriure tant tendra, aquella dolça veu.. Però per una altra banda tinc un força, la teva força, que em fa recordar cada un dels punts del teu rostre, i fa que no dubti ni un segon, de que sempre et recordarè..

Ets el nostre àngel Anna, aquell que sense veure't ens dónes les forces per seguir endavant. Ets la rao del somriue dels teus pares, de la teva germaneta, del meu i el de molts.

Saps què? La teva estimada germana s'ha apuntat a hip-hop a on vaig jo, i se'm iluminen els ulls al veure com lluita per apendre aquell pas que no li surt, quan treu aquell somriure quan la miro de raüll, se'm iluminen els ulls al veure les ganes que té de lluitar, d'enfontar-se a la vida. Però ho fa per tu, la única rao ets tu. Ella et vol demostrar que està orgullosa de ser la teva germana, que està orgullosa del gran àngel amb el qual ha pugut compartir durant 12 anys, tot tipus d'emocions, de sentiments.

Mai deixarem que el temps ens faci oblidar-te, per a nosaltres no estàs absent, no del tot..

Petita, no puc més, des del primer moment que he comensat l'escrit ja se'm inundaven els ulls, no tornarè a tardar tant en escriure't. Però com tu saps, et tinc present a tot moment.

Gràcies per fer tant especials aquests 12 anys al nostra costat, gràcies per ser qui eres, gràcies per deixar aquest bonic record que ens fa seguir endevant.

T'estimo Anna. Per sempre*

 

Júlia Molina

Un record mai oblidat

Petita meva avui te anat a veure a Cavallera, i se m'ha fet estrany, quan pujava notava que recoperava alguna cosa que havia perdut, i just en el moment que he entrat el cementiri he desitjat que tot això sigues un mal son, que el teu nom no estigues allà i que tu encara estiguesis aquí, però per mala sort la cosa no ha sortit aixì, sense quasi busca el teu nom le vist allà, i les llagrimes m'han començat a caure com mai.. No podia deixa de llegir el teu nom, ni de mirar la lapida, i no podia deixa de plorar, i el que se m'ha fet mes duu esque quan estava allà no podia pensar en res mes que tu, només en tu, se m'havia oblidat tot menys tu, però no era capaç ni de poder formula una frase. Encara després de més de 8 mesos no m'ha entre el cap perque t'ha agut de passar a tu! Això era el desti? Doncs si es aixì no es just!

M'he estat molta estona allà, fins que me adonat conta que era inútil està allà dreta plorant, que estan allà només ploraria més i més, he dicidit marxa, però a la hora de marxa, quan he pujat el cotxe sentia que no havia de marxa, que m'havia de quedar més estona perque volia esta amb tu però ja no podia més i he marxat. Quan estava allà m'he notat més aprop teu que mai, i, si, Anna se que mai ens em portat super bé, perque cla, que bols? Erem veïnes només... però saps que t'estimava. I saps? que sempre sigues el dia que sigues de la setmana desitjava que sigues dilluns per poder-t'ha veure, sempre venies a les sis, encara que començaves mitja hora més tard i cada setmana et veia allà. Sempre em venies a fer una abreçada, o m'ha venies a esplica alguna cosa.

Recordu l'ultim dia que et vaig veure a música, i cada vegada que entro a l'escola penso amb aquell dia, i desitju que ojala no haures sigut l'últim..

El dia del teu enterrament, no sé per quin mutiu vaig tenir la sensació que amb tu era la única persona en qui podia confia, i et vaig escriure una carta super llarga, que no tinc valor de llegir-la perque hi vaig escriure coses que mai de la vida pensava que podria escriure en algú, ja se que tu no ho podras llegir mai, però vaig tenir aquesta sensació, i la vaig guarda i sempre guardare aquesta carta perquè mi vaig passar moltes hores escribin, i es per tu...

Avui m'han dit que no val la pena plorar per això, perque el cap i a la fi, tothom acabarà igual en algun moment o altre. I si, el temps pasa molt rapid Anna, més del que et podries arribar imaginar...

T'estimo petitona:)

Cèlia Romans