Petita meva avui te anat a veure a Cavallera, i se m'ha fet estrany, quan pujava notava que recoperava alguna cosa que havia perdut, i just en el moment que he entrat el cementiri he desitjat que tot això sigues un mal son, que el teu nom no estigues allà i que tu encara estiguesis aquí, però per mala sort la cosa no ha sortit aixì, sense quasi busca el teu nom le vist allà, i les llagrimes m'han començat a caure com mai.. No podia deixa de llegir el teu nom, ni de mirar la lapida, i no podia deixa de plorar, i el que se m'ha fet mes duu esque quan estava allà no podia pensar en res mes que tu, només en tu, se m'havia oblidat tot menys tu, però no era capaç ni de poder formula una frase. Encara després de més de 8 mesos no m'ha entre el cap perque t'ha agut de passar a tu! Això era el desti? Doncs si es aixì no es just!
M'he estat molta estona allà, fins que me adonat conta que era inútil està allà dreta plorant, que estan allà només ploraria més i més, he dicidit marxa, però a la hora de marxa, quan he pujat el cotxe sentia que no havia de marxa, que m'havia de quedar més estona perque volia esta amb tu però ja no podia més i he marxat. Quan estava allà m'he notat més aprop teu que mai, i, si, Anna se que mai ens em portat super bé, perque cla, que bols? Erem veïnes només... però saps que t'estimava. I saps? que sempre sigues el dia que sigues de la setmana desitjava que sigues dilluns per poder-t'ha veure, sempre venies a les sis, encara que començaves mitja hora més tard i cada setmana et veia allà. Sempre em venies a fer una abreçada, o m'ha venies a esplica alguna cosa.
Recordu l'ultim dia que et vaig veure a música, i cada vegada que entro a l'escola penso amb aquell dia, i desitju que ojala no haures sigut l'últim..
El dia del teu enterrament, no sé per quin mutiu vaig tenir la sensació que amb tu era la única persona en qui podia confia, i et vaig escriure una carta super llarga, que no tinc valor de llegir-la perque hi vaig escriure coses que mai de la vida pensava que podria escriure en algú, ja se que tu no ho podras llegir mai, però vaig tenir aquesta sensació, i la vaig guarda i sempre guardare aquesta carta perquè mi vaig passar moltes hores escribin, i es per tu...
Avui m'han dit que no val la pena plorar per això, perque el cap i a la fi, tothom acabarà igual en algun moment o altre. I si, el temps pasa molt rapid Anna, més del que et podries arribar imaginar...
T'estimo petitona:)
Cèlia Romans
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada