com t'enyorem tots.
Cada día em pregunto com potser que pugui viure sense tú?.
Però sí visc.
Visc arrosegada per la mateixa vida, pel moment, per l'instant.
Això és el que en permet sobreviure dins aques buit que ens has deixat.
Día a día; segon a segon.
Quan moltes persones en pregunten com estàs? quê tal ?
acabo contestant bé, anar tirant. Però m'agradaría dir un altre cosa.
que estic fatal, que per dintre encara tot es fosc. Que això mai se supera.
Que de la mateixa manera que a un li amputen un braç o una cama i no li queda cap més remei que acabar asumint i acostumant-se a aquesta mancança; nosaltres ens passa el mateix.
T'acabes acostumant al buit: aquella teva cadira, a la teva habitació silenciosa, a les teves coses quietes i ben posades.
Anna, Anna em repeteixo constanment el teu nom i es que el cervell m'ha quedat impregnat permanenment de la teva imatge i dels teus records. I no marxen mai, en part m'agrada que sigui aixi.
Poc a poc la desesperació ha deixat pas a la ràbia i la culpabilitat. Arà en aquests moments sento més ràbia que mai, en contra de l'injusticía, en contra de l'imprudència, en contra d'aquella persona. La persona que potser per desconeixement o ingenuïtat vam confiar. La persona que ens ha traït. La ràbia contra un mateix de no haber fet o deixat de fer certes coses. I aixó fa mal.
Però Anna saps? encara hi ha molta gent que t'estima i et recorda. I que el teu record i el fet de la teva mort els ajuda a ser millors, a pensar que a la vida el més important no son els anys que vivim sino la emprenta i l'amor que deixem als altres.
La teva mama
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada