RIU AMOR MEU

Anna torno a ser jo la meri vinc a explicarte una mica com porto tota aquesta tragèdia …

 

Quan vas morir el meu pare em va dir que tenía una armadura contra la tristor i el dolor... les armadures són fortes però no infinites i totes les armadures algun dia s'acaben trencant... Anna i si això em passa? I si es trenca la meva armadura, que em protegeix una mica contra aquest dolor? Podré seguir endavant? La tornaría a tenir? Només hi ha un enemic contra la meva armadura, que és pràcticament indestructible... el meu enemic ara mateix és el temps... quan més temps passa i, veig que no et puc veure... abraçar … tocar …., la meva armadura és va fent cada vegada més dèbil … Quant de temps estaré amb aquesta armadura? Podré aguantar el dolor si l'armadura desapareix? El dolor que sento ara sería el matiex dolor que sentiría sense la meva armadura? Tinc moltes preguntes... tampoc en busco la resposta … jo sempre dic que les coses passen perquè tenen que passar... però això que t'ha passat, això que ens ha passat... això si que no tenía que passar.. perquè tu i no un criminal que mata a persones? Perquè a tu ? Tu que eres tan i tan bona quan penso això se m'encen la sang... Anna veig patir les persones que m'estimo … veig que el món no gira igual que girava abans... veig que he canviat... l'armadura fa servei … pot ser que algun dia ja no la tingui però seré forta, l'armadura m'ha ensenyat a ser-ho si algun dia es destrueix ja no tindré por, perquè lo bo que té l'armadura és que qui la porta posada és converteix en una persona més forta, més resistent... Anna ja sé que em faig pesada en dirt-ho però es que si no t'ho dic em quedo malament... riu Anna riu... riu fins que no puguis més perquè el teu riure és l'únic que ens pot fer tirar endavant. D'aquí al cel, que és on estas, aquí a la terra hi ha molta distància però dels teus riures en els nostres cors hi ha menys d'un mil·límentre …

 

T'ESTIMO MOLT ANNA RIU SISPLAU UN PETÓ DE PART DE LA TEVA MERI

Algunes nits em poso a pensar, sembla que no pensi en res però en realitat penso amb tot, cap de les meves preguntes té resposta, cap resposta té sentit..

Em fa mal veure que moltes de les coses que abans tenien sentit, el perden tot amb al llarg del temps. Cada cop intento buscar les raons de tot, les explicacions de les coses, i no les trobo..

 

Tinc por, por de la nit, de que me'n vagi a dormir i que l'andemà tot hagi canviat, que res sigui igual. Tinc por de que el temps pasi, i de perdre a persones que són la peça clau per mi, com té perdut a tu. Tinc por de fer lo incorrecte i que després no hi hagi marxa enrere.. Mils pors em volten per el cap i no sé com les haig de treure, no sé com afrontar-les.

 

Em faig la forta, però sóc débil, hi ha moltes situacions a les quals jo sola no puc superar, intento no perdre les forces, els anims, però res pot controlar-ho.. Però saps que petita? Tinc sort, sort de tenir les amigues que tinc, entre d'elles la teva germaneta, elles són les que amb una mirada, una paraula, un peto o una abraçada et fan veure la part positiva per molt que no n'hi hagi, fan veure que has de lluitar, lluitar per elles! Perquè en aquesta vida me n'adono que sense elles no seria qui sóc, no hauria acabat mai de treure la persona que vull ser. I elles m'han acceptat en tot moment, m'han apoiat en les derrotes i m'han fet costat a les victories i això és el millor que puc tenir.. Però... Tu també em fas falta.. Perquè Anna, hi han moments que només tu podries arreglar, farides que amb la teva presencia curaries i amb la teva mirada i la teva sutil rialla sicatritzaries tots els mals.

 

Sòn sis mesos, sis mesos sense tu, perquè? Perquè el temps passa sense aturar-se? Perquè si nosaltres encara no entenem res!

 

La mort fa la seva i no deixa res a canvi, sinó un buit enorme i un munt de preguntes i, de vegades, com ara, algunes respostes. Ens quedarà un forat que no podrem tapar fàcilment. Diuen que el temps ho cura tot, però jo no n’estic tan segura.

Si més no, hi queda la cicatriu, que tot i el pas dels anys ens recordarà sempre que allà, a la nostra ànima, tenim un senyal, un senyal que ens farà memòria, ens recordarà que en un temps de la nostra vida vas estar aprop nostre: per a alguns un curt temps al teu costat; i per a d'altres un llarg temps.

 

Anna, ens has deixat rastre, un rastre agradable d’alegria i d’un somriure constant, de molta humiltat. Un cop més, gràcies per poder ser amiga teva. Ens trobarem de nou.

 

T'estimo, t'estimo molt princesa!

 

Júlia Molina

LI PARLO DE LO MOLT QUE ET TROBO A FALTAR JO I MIG MÓN MÉS.

Els hi parlo molt de tú Anna, a tothom. Pero hi ha a un petit que li parlo mes de tu, a en Mini el meu cavall. Li parlo de la teva cara, del teu somriure, li parlo de lo molt bona nena que eres, li parlo de lo molt be que ens ho passàvem juntes, li parlo molt de la mariona i tu, de que ereu inseperables, li parlo dels viatges infinits que feiem amunt i avalls amb els pares, de les trepallaries que feiem quan no ens veien, de les vegades que els hem fet patir, de les vegades que hem menjat gelats fins a fernos mal la panxa, de les vegades que venies a dormir i no podies ferho perque tanyoraves, de les vegades qe t'hem tingut a casa, de les vegades que t'hem portat amb cotxe, de les vegades que t'hem recollit del cole i t'esperava abaix...li parlo de moltes coses bones pero tambe li parlo de dolor, i quan ho faig els meus ulls no poden evitar de deixar caure per les galtes llàgrimes dolces però alhora salades. I és curiós perque tot i que aquestes llàgrimes porten dolor, són agres i amargues, en Mini se m'acosta amb el seu morro fi i me les llepa, intenta compartir el meu dolor amb ell, intenta dirme que pari de plorar i que surti a galopar, que surti a mengarme el mon i que ho faci per mi i per tu princesa, que si no tinc la suficient força per caminar ell ho fara per mi, ell corrara per mi, ell em portara a on jo no pugui anar. I aixo es el que jo vui fer amb la teva familia, vui donalsi la força que necessiten per mengarse el mon per ells i per tu.

Tinc la sort de tenir a persones increibles des de la mes gran a la mes petita que m'ajuden a seguir i que majuden a viure la vida per tu, no ho puc fer perfecte pero ho intento cada segon al maxim.

Intento com tothom trobar respostes, respostes que ningu me les dona i no em podran donar mai, ni el mes savi de tots els savis. Tampoc intento viure la vida sense tu, intento viure la vida sense poder tocarte, ni abraçarte, ni ferte petons...intento aguantar i aguantar, n'estic farta d'aguantar. No soporto lluitar i a malgrat d'aixo haver de veure com les persones mes importants i que mestimo mes pateixen. No es just, en definitiva res es just.

I despres de 6 mesos sense tú, sento un dolor inmens al pit, pero se'm calma cada cop que surto a galopar i l'aire que em toca la cara em recorda a tú: fresc, dolç i INFINIT.

T'estimo molt Annita, molt.

La teva Laieta

 

 

ET RECORDO PETITA

Hola petita,

Tornen a arribar aquells 2 dies el 18 i el 19 els dies que tothom pensa amb tú.
Ara ja és estiu, hem acabat l'institut i ojalá tú també l'aguessis acabat.
És molt trist Anna, hi ha tans ''PERQUÈ'' sense resposta. Perquè tú?
L'altre dia vam anar a Can Puig a explicar en els nens de 6è com era l'institut, tan sols veure l'escola em va venir molta tristesa pensar que tú i jo sempre estavem juntes i ens divertiem tan. Anna només et demano que des d'on siguis somriguis, perquè és el millor que pots fer per nosaltres.

No estàs al meu cor, ets el meu cor.

T'estimo Anna, T'ESTIMO.

LA TEVA BERTA.

ET TROBO TANT A FALTAR ANNA

Anna primer de tot et demano perdo per no haver-te escrit desde fa tant de temps és que no puc ... és tant dur haver-te de escriure per aquí i no personalment...

 

Volia explicar-te com em va l'estiu ... la veritat és que no em va gaire bé trobo a faltar aquells dies que et trucava per que vinguessis a casa a banyar-te a la piscina ... m'enrecordo una vegada que tu i jo estavem a la piscina i ens tiravem fent bombes de 'palillo' i de moltes altres formes ...

 

Estavem tu i jo a la part fonda de la piscina, i dies abans haviem mirat 'DEEP BLUE SEA' pel·lícula de taurons que es menjen a persones... enfi ens va entrar la por a mitja piscina i vam nadar com si de veritat ens perseguis un tauró. Jo vaig pujarme a una 'plataforma que hi havía a la piscina' et vaig agafar fort la mà i et vaig dir no pateixis jo et salvaré et va agafar el riure i vam perdre la força les dos al final vam acabar a l'aigua una altre vegada, si hi hagués un tauró de veritat ens hagués menjat . Tant de bo m'hagués tornat a passar això la oportunitat de poder-te agafar de la mà i salvar-te però no pot ser. Somio que intento agafar de la mà però la teva mà em petina i et perdo en l'aigua, després ve la part més dura del somni, la part en que et busco desesperada per l'aigua buscan-te... a la vida real encara et busco... busco el teu somriure... les teves abraçades...els teus petons... trobo a faltar tantes coses que a vegades noto una inmesa buidor interior que sembla que em tingues que morir... hagués donat tot el que tinc per poder viure les meitats de les coses que no vaig viure amb tu. Els somnis que tinc són horribles ... somio que mai et podré tornar a veure després obro els ulls i veig que és aquesta puta realitat que tant odiem... no puc... és tot tant dur... De tant en tant ploro ... em va bé i paro quan noto que em falta l'aire... enfi Anna així es com passo tota aquesta tragèdia

ET PODRIA DIR MOLTES FRASES MAQUES PER DEMOSTRAR-TE QUE M'IMPORTES PERÒ ET DIRÉ DOS PARAULES QUE HO DIUEN TOT : T'ESTIMO MOLT!!

 

Un petó de la teva meri

LABERINT D'ENYOR...

Anna,

Avui, navegant per blogs de poemes, he trobat aquest que penjo més a sota que m'ha fet pensar de seguida en tu (sí, més encara!). L'acompanya una imatge preciosa, amb una lluna brillant que ets tu , i llegint-lo m'he adonat que nosaltres ens sentim com el Sol, que et busca i no et troba però et te sempre present. Que no hi ets però que et sentim tant aprop, que ens acompanyes, ens estimes i t'estimem i ets sempre i en tot moment amb nosaltres.

Laberint d'enyor...

Et sé,

i et busco vanament entre la multitud que passeja...
et sé,
però també sé que no t'hi trobaré
que escampes boires per altres contrades...

Tot i així, continuo cercant un esguard,
una mirada,
un somriure,
el to de veu...
i sé que no hi ets...
i t'invento si cal...

I em cal. I te'm fas present.

Finalment però, desisteixo,
és massa esquerp el camí per fer...
Potser no és aquest, potser no és per aquí...

Et sé,
et sento,
però ja no et busco,
de dins brolla la teva escalfor,
el teu desig
i sabent-te, sense veure't,
em deleixo per trobar-te... de nou.

Finalment et trobo,
sense cercar-te ja,
dins el brogit.

Et somnio,
és curt el camí que hem fet
i intenses les passes donades...

                                     Mar, del Blog bocins de lluna

Sílvia

ANNA MEVA T'ESTIMO PER SEMPRE

Anna,

T'enyorem tant reina!
Et trobem tant a faltar,
tant el día 26/6 aniversari de la Judit, com el día 2/7 el meu, van ser un dels díes més tristos, encara que intentem demostrar la nostra joia i celebrar-ho amb alguns regals, es massa dur Anna.
Falta la teva alegría, la teva espontanïetat, la teva rialla,

com es pot soportar tot això?
és tant i tant difícil
en cualsevol lloc dels que anem sens nota la nostra buïdor.

Saps Anna, el día 29/6 vam anar al concert de la independència amb la teva estimada Meri, la Laia, en Quim i la Tania, i també altres amics. Hi vam anar amb un microbus desde Banyoles. Va ser molt emocionant, erems molta gent. Com t'hages agradat!
Jo vaig plorar molt quan en Lluis Llach va cantar un núvol blanc:
jo tinc per tú un niu en el meu arbre i un núvol blanc penjat en una branca...
no podía parar de plorar, em feia pensar tant en tú.
La tinc possada al cap i no marxa.

També he mirat un tros de video que vaig filmar, per cert força malament, l'any passat quan celebravem el meu 50 aniversari a Begur, i tú durant el sopar en el restaurant del Hotel vas ajudar am un barret de cuinera a preparar els postres amb el cambrer. Que juapa que estaves!

No sé Anna a vegades penso que no podré en tant dolor.
És massa dur la teva absència,
 perquè tú?
perquè i perquè!!!!

Saps Anna,pel meu aniversari m'han regalat una càmara nikon reflex digital una passada de maca i bona, fa unes fotos precioses,
saps perquè?
Dons jo vull fer les fotos més maques del món per penjarles al teu blog; i faré un curs de fotografía per millorar la tècnica dons tú ja em coneixes que sóc una mica patosa amb això de les fotos.

T'estimo tant Anna,
fés-me una senyal desde on siguis
perquè l'esperança pugui entrar dins el meu cor.

La teva mama.

L'estiu sense tu

Anna , ara ja ha arribat l'Estiu pero es un estiu diferent. La gent et troba molt a falta! Fa poc vam fer la festa de final de curs al cole Can Puig va venir tota la teva classe pero alla al mig faltaves tu. Sem fa molt trist no poder-te torna a veure. Se que alla on ets estas feliç. Es nota molt que tu ja no i ets. Molta gent em intentat seguir endevan pero casi cap ho a aconsegit. Es com una cursa sense final que mai podrem veure la meta. Anna t'anviu un peto molt fort i que es guardi dins del teu cor. I tal com vam prometre l'Any passat lo nostre sera per sempre!

 

La teva Adrianneta que testima mes que infinit Anna!

 

~ADRIANNA~

ANNA TST

Anna tinc una imatge teva en el cor k mai marxarà pk es impossible oblidar-te a tu amb akella cara dolça i akella cabellera rossa tan bonica i akells ulls tan preciosos es molt difícil no recordar-te pk cada dia kuan entrava a classe pensava amb tu amb la teva veu tan dolceta i bonica, ANNA 

SEMPRE ET PORTARE AL COR MAI T’OBLIDARE TST MOLT 

<3<3<3

 ARIADNA VIÑAS