Els hi parlo molt de tú Anna, a tothom. Pero hi ha a un petit que li parlo mes de tu, a en Mini el meu cavall. Li parlo de la teva cara, del teu somriure, li parlo de lo molt bona nena que eres, li parlo de lo molt be que ens ho passàvem juntes, li parlo molt de la mariona i tu, de que ereu inseperables, li parlo dels viatges infinits que feiem amunt i avalls amb els pares, de les trepallaries que feiem quan no ens veien, de les vegades que els hem fet patir, de les vegades que hem menjat gelats fins a fernos mal la panxa, de les vegades que venies a dormir i no podies ferho perque tanyoraves, de les vegades qe t'hem tingut a casa, de les vegades que t'hem portat amb cotxe, de les vegades que t'hem recollit del cole i t'esperava abaix...li parlo de moltes coses bones pero tambe li parlo de dolor, i quan ho faig els meus ulls no poden evitar de deixar caure per les galtes llàgrimes dolces però alhora salades. I és curiós perque tot i que aquestes llàgrimes porten dolor, són agres i amargues, en Mini se m'acosta amb el seu morro fi i me les llepa, intenta compartir el meu dolor amb ell, intenta dirme que pari de plorar i que surti a galopar, que surti a mengarme el mon i que ho faci per mi i per tu princesa, que si no tinc la suficient força per caminar ell ho fara per mi, ell corrara per mi, ell em portara a on jo no pugui anar. I aixo es el que jo vui fer amb la teva familia, vui donalsi la força que necessiten per mengarse el mon per ells i per tu.
Tinc la sort de tenir a persones increibles des de la mes gran a la mes petita que m'ajuden a seguir i que majuden a viure la vida per tu, no ho puc fer perfecte pero ho intento cada segon al maxim.
Intento com tothom trobar respostes, respostes que ningu me les dona i no em podran donar mai, ni el mes savi de tots els savis. Tampoc intento viure la vida sense tu, intento viure la vida sense poder tocarte, ni abraçarte, ni ferte petons...intento aguantar i aguantar, n'estic farta d'aguantar. No soporto lluitar i a malgrat d'aixo haver de veure com les persones mes importants i que mestimo mes pateixen. No es just, en definitiva res es just.
I despres de 6 mesos sense tú, sento un dolor inmens al pit, pero se'm calma cada cop que surto a galopar i l'aire que em toca la cara em recorda a tú: fresc, dolç i INFINIT.
T'estimo molt Annita, molt.
La teva Laieta
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada