LABERINT D'ENYOR...

Anna,

Avui, navegant per blogs de poemes, he trobat aquest que penjo més a sota que m'ha fet pensar de seguida en tu (sí, més encara!). L'acompanya una imatge preciosa, amb una lluna brillant que ets tu , i llegint-lo m'he adonat que nosaltres ens sentim com el Sol, que et busca i no et troba però et te sempre present. Que no hi ets però que et sentim tant aprop, que ens acompanyes, ens estimes i t'estimem i ets sempre i en tot moment amb nosaltres.

Laberint d'enyor...

Et sé,

i et busco vanament entre la multitud que passeja...
et sé,
però també sé que no t'hi trobaré
que escampes boires per altres contrades...

Tot i així, continuo cercant un esguard,
una mirada,
un somriure,
el to de veu...
i sé que no hi ets...
i t'invento si cal...

I em cal. I te'm fas present.

Finalment però, desisteixo,
és massa esquerp el camí per fer...
Potser no és aquest, potser no és per aquí...

Et sé,
et sento,
però ja no et busco,
de dins brolla la teva escalfor,
el teu desig
i sabent-te, sense veure't,
em deleixo per trobar-te... de nou.

Finalment et trobo,
sense cercar-te ja,
dins el brogit.

Et somnio,
és curt el camí que hem fet
i intenses les passes donades...

                                     Mar, del Blog bocins de lluna

Sílvia