Quan vas morir el meu pare em va dir que tenía una armadura contra la tristor i el dolor... les armadures són fortes però no infinites i totes les armadures algun dia s'acaben trencant... Anna i si això em passa? I si es trenca la meva armadura, que em protegeix una mica contra aquest dolor? Podré seguir endavant? La tornaría a tenir? Només hi ha un enemic contra la meva armadura, que és pràcticament indestructible... el meu enemic ara mateix és el temps... quan més temps passa i, veig que no et puc veure... abraçar … tocar …., la meva armadura és va fent cada vegada més dèbil … Quant de temps estaré amb aquesta armadura? Podré aguantar el dolor si l'armadura desapareix? El dolor que sento ara sería el matiex dolor que sentiría sense la meva armadura? Tinc moltes preguntes... tampoc en busco la resposta … jo sempre dic que les coses passen perquè tenen que passar... però això que t'ha passat, això que ens ha passat... això si que no tenía que passar.. perquè tu i no un criminal que mata a persones? Perquè a tu ? Tu que eres tan i tan bona quan penso això se m'encen la sang... Anna veig patir les persones que m'estimo … veig que el món no gira igual que girava abans... veig que he canviat... l'armadura fa servei … pot ser que algun dia ja no la tingui però seré forta, l'armadura m'ha ensenyat a ser-ho si algun dia es destrueix ja no tindré por, perquè lo bo que té l'armadura és que qui la porta posada és converteix en una persona més forta, més resistent... Anna ja sé que em faig pesada en dirt-ho però es que si no t'ho dic em quedo malament... riu Anna riu... riu fins que no puguis més perquè el teu riure és l'únic que ens pot fer tirar endavant. D'aquí al cel, que és on estas, aquí a la terra hi ha molta distància però dels teus riures en els nostres cors hi ha menys d'un mil·límentre …
T'ESTIMO MOLT ANNA RIU SISPLAU UN PETÓ DE PART DE LA TEVA MERI
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada