I se m'acaben les paraules

I se m'acaben les paraules...ja són 10 mesos i ja no tinc casi forces x explicar-te com em sento, com ens sentim tots després de 336 dies sense la teva presència, sense tenir-te present a les nostres vides. Ha sigut un mes durissim, un mes més dur en particular que els altres, ha sigut un mes que realment m'ha costat, un més que t'he trobat extramadament a faltar. Com he dit, se m'acaben les paraules. En mesos tan forts com aquest on el dolor supera el valor, em poso a escoltar una cançó que em fa pensar molt amb tú, es diu "mai t'oblidaré"...només de sentir la melodia no paro de plorar i plorar fins a quedar-me sense llàgrimes, i es que realment és veritat. Ni jo ni les persones que hem tingut la sort d'haver-te conegut, MAI MAI MAI t'oblidarem. Perqè ens has marcat, perquè eres especial...un àngel, una princesa que tothom troba molt i molt a faltar i que donariem tot el que fos per tornar a veure brillar la teva corona. T'estimo molt princeseta♥

MAI T'OBLIDARÉ - AMELIE

 

Recordant cada moment al teu costat,
imaginant com eres cada instant.
Que tot el que m’has dit, tot el que has fet per mi
em fa sentir que no hi ha res més enllà.

Només et vull recordar que et trobo molt a faltar.
Jo mai t’oblidaré, sempre estaràs al meu cor
i et portaré per sempre més amb mi.

Perdona’m si no vaig saber
demostrar-te que eres especial
i has de saber, on sigui que ets,
que t’estimaré, t’estimaré.

Tanco els ulls i et puc sentir somriure amb mi
estàs aquí amb mi aquesta nit.
Només em queda dir-te ja l’últim adéu,
recordaré tot el que vam fer junts.

Només et vull recordar que et trobo molt a faltar.
Jo mai t’oblidaré sempre estaràs al meu cor
et portaré per sempre mes amb mi.

Perdona si no vaig saber
demostrar-te que eres especial
i has de saber, on sigui que ets,
que t’estimaré, no t’oblidaré.
Mai t’oblidaré, mai t’oblidaré.

 

http://m.youtube.com/watch?v=_IWWE7xkHNU

 

La teva Laia que t'estima tan i tan...

 

Un poema per a l'Anna

Estimada Anna,

Et dic estimada tot i que no ens vam conèixer mai ni tampoc conec ningú de la teva família ni de les amigues que t’escriuen aquestes paraules tan emotives al bloc. Fa molt de temps que tinc pendent de redactar aquesta carta. Recordo exactament la tarda en què, al canal 3 24,  vaig llegir la notícia del vostre accident en els subtítols taronges que van passant contínuament, i recordo com em va sobtar. Recordo també com el dilluns següent, mentre esperava per anar a recuperació del meu canell trencat, vaig obrir el diari i em va colpir l’esquela amb el teu nom... Eren no gaire més de les deu del matí, l’hora en què Santa Maria dels Turers devia vessar d’amics, familiars i coneguts que et volien dir adéu i que volien estar al costat de la teva família. A Girona feia un dia tèrbol i gris i plovinejava. A mi també se’m va enterbolir l’ànima i se’m van negar els ulls durant dies i dies, i encara tot sovint, quan penso en tu, quan llegeixo les cartes del bloc, em quedo tristíssima hores i hores.

A còpia de temps vaig anar sabent coses de tu. M’arribaven de tot arreu. No sé per què em sentia tan a prop. No parava de pensar ens els teus pares... Jo també tinc una filla de la teva edat i havia començat 1r d’ESO a l’institut de Vilablareix l’any passat. Com que al principi no coneixia ningú del seu curs, va passar un parell de setmanes molt dolentes, però finalment va fer una molt bona amiga que es diu Anna, com tu. Pot ser va ser per tot plegat que no deixava de pensar en tu: pensar que tu eres com elles, una d’elles, plena d’il·lusió, plena de vida, desbordant alegria... Per altra banda, fa cinc anys també vaig viure la mort de la Júlia, una amigueta d’una altra de les meves filles. Aquell va ser un dels moments més difícils que he viscut. Deus pensar per què t’ho explico, tot això, oi?  Perquè la mort ho fa trontollar tot. Perquè et sacseja i et fa adonar del que realment té valor. Perquè voldríem alleujar el dolor tan fort dels que pateixen una pèrdua i sabem del cert que mai no ens podrem posar a la seva pell. Mai no ens podrem posar a la pell dels teus pares i de la teva germana. Mai. Per molt que ens hi esforcem.  Com molt bé diu la teva mare, és com patir una amputació. Però tot i que no puguem apropar-nos, ni de bon tros,  a aquest esquinçament tan gran que senten, crec que els agradarà saber que molta gent anònima, com jo, pensa sovint en tu, en tots vosaltres, i us té presents. I que, si poguéssim ajudar d’alguna manera, de ben segur que ho faríem.  Ara t’envio un poema inèdit que vaig escriure fa cinc anys. És per a tu, Anna, bonica. Una abraçada molt forta a tots.

La veu silenciada. Llegat

Si vols, seré un àngel,

si vols, una estrella,

o el primer lliri florit

al teu jardí,

aquesta primavera.

Si no, el degotim

damunt la rosella

o bé el gebre humit

a l’ampit de la finestra.

L’aire glaçat del matí,

el cel lluent de tramuntana,

la sorra aixecada pel vent

a la nostra platja.

 

Sóc, sense ser,

totes aquestes coses:

una abraçada nua,

un racó secret,

un núvol de sucre rosa,

un petó de nata

i  una ombra de llum

arrapada al cor.

Sóc tot allò

que tu vols que sigui.

 

Mercè Saurina

Conversa endarrerida...

Estimada Anna,

Aquestes linees les he escrit moltes vegades en el meu cap, no passa cap dia que no pensi en tu i de retruc amb els teus pares, amb la Judit o amb tots els teus amics i familiars. Que dur que és tot plegat, que efímera és la vida, mai penses que una cosa així pugui passar a prop teu i quant succeeix no saps com reaccionar. La vida continua i potser això és el més dur, si a mi em costa buscar una manera d'anar abançant, no em puc imaginar el que deuen estar passant la Mercè, el Carles, l'Anna, la Judit i tothom que t'era proper i t'estimava, que fàcil era estimar-te…
Una de les cançons de la serie "polseres vermelles" diu en una de les estrofes això: "…que el món continuaria igual, si jo no fos aquí…" es curiós, però tan cert com dur, la vida continua i la nostra feina és buscar arguments per tirar endavant cada dia, cada instant.
Moltes cançons em porten a pensar en tu, una d'elles també de polseres vermelles es del grup teràpia de Shock i es titula "sense tu", penjo la lletra per compartir-la, moltes cançons m'ajuden a pensar en tu i a passar els moments íntims més fotuts.

Sense Tu:

és de nit..
és tot fosc...
estic sol i no hi ha ningú...
és de nit...
un record...
dins el cor, ella hi és a dins...
els seus ulls són brillants
i un somriure extravagant
ja no i és l'he perduda
va marxar lluny del meu abast
i sempre estarà el meu cor...

sense tu jo no puc
sense tu si no i ets
sense tu jo no soc ningú...
sense tu jo no puc
sense tu si no i ets
sense tu jo no sóc ningú...

És de nit...
és tot fosc..
No estic sol, no ho estic
tu estàs amb mi
i els teus ulls són brillants
i un somriure extravagant
i sempre estarà el meu cor...

Sense tu jo no puc
sense tu si no i ets
sense tu jo no sóc ningú...
sense tu jo no puc
sense tu si no i ets
sense tu jo no sóc ningú..

nooohhoo

Si no estàs aquí
si no estàs amb mi
jo no et puc mirar
jo no et puc sentir
si no estàs aquí
si no estàs amb mi
jo no et puc tocar
jo no et puc bessar
i sempre estaràs el meu cor....

És de nit….

Mercè, Carles, Judit, no cal dir-ho, compteu amb mi o amb qui vulgueu, però compteu amb els que us estimem, es igual l'hora, el lloc, el moment…
compteu amb mi, utilitzeu-m'he si puc ajudar-vos, penseu que som molts els que no l'oblidarem mai i que també estem patint, no dubteu mai en demanar una abraçada, un braç amic, un compartir un moment important cridant, cantant o senzillament en silenci, és molt complicat tirar endavant, però els bons amics segur que en un moment donat ajuden.

El meu telefon, 681 126 727
El meu horari, 24 hores de servei

Un petonàs a tots!

Quim Figueras

Amistats

Perdona Anna, la vida m´ha canviat. Ja no sóc igual.

Ultimament miro les coses diferent de com les mirava abans. Abans tot anava bé, tot era correcte, només era voler més. Era una desgràciada, una desgràciada que no mirava el que tenia, mirava el que volia. Si, és difícil d´entendre, jo tampoc no ho enteinia fins ara, ara que he canviat

La Pili ( la nostra tutora, la professora de català) ens va passar un reportatge, un reportatge que el missatge era valorar les coses. I jo pensava que l´havia entès, fins avui.

Un cop baix m´ha arribat al cor. Dolgut, desgràciat, inesperat, horrible… Anna sóc l´única noia de 2nA que no té mobil, l´única. El principi no en feia gaire cas. Desprès tots en van tenir menys jo. Però jo tampoc el volia. Fins que un dia el vaig nessecitar i el cervell em va mentir, em deia que si, i jo com una desgràciada nomès feia que perseguir-lo. Fins avui, fins ara. Que m´he fet gran i he vist que nomès faig que demanar i que no sè valorar el més important. LES AMISTATS. Siguin com siguin encara que les conegui poc o molt. Totes són importants. I sé que totes en el fons, totes, també senten alguna cosa per tu. Gran o petita, però tots la senten.

Sigui com sigui. Ara no vull aconseguir un mobil. Ara el que vull es ser feliça amb totes les AMISTATS que tinc, fer-les crèixrer, donar-li oportunitats, aprofitar-la i no parar de conèixre gent. Anna ets tu qui m´ha ensenyat a fer-les crèixrer, a donar-li oportunitats, aprofitar-la.

Gràcies per tot Anna, i a tots aquells que m´heu donat més oportunitats. Mai serà tard.

Aina Prats Turró