Estimada Anna,
Et dic estimada tot i que no ens
vam conèixer mai ni tampoc conec ningú de la teva família ni de les amigues que
t’escriuen aquestes paraules tan emotives al bloc. Fa molt de temps que tinc
pendent de redactar aquesta carta. Recordo exactament la tarda en què, al canal
3 24, vaig llegir la notícia del vostre
accident en els subtítols taronges que van passant contínuament, i recordo com
em va sobtar. Recordo també com el dilluns següent, mentre esperava per anar a
recuperació del meu canell trencat, vaig obrir el diari i em va colpir
l’esquela amb el teu nom... Eren no gaire més de les deu del matí, l’hora en
què Santa Maria dels Turers devia vessar d’amics, familiars i coneguts que et
volien dir adéu i que volien estar al costat de la teva família. A Girona feia
un dia tèrbol i gris i plovinejava. A mi també se’m va enterbolir l’ànima i
se’m van negar els ulls durant dies i dies, i encara tot sovint, quan penso en
tu, quan llegeixo les cartes del bloc, em quedo tristíssima hores i hores.
A còpia de temps vaig anar sabent
coses de tu. M’arribaven de tot arreu. No sé per què em sentia tan a prop. No
parava de pensar ens els teus pares... Jo també tinc una filla de la teva edat
i havia començat 1r d’ESO a l’institut de Vilablareix l’any passat. Com que al
principi no coneixia ningú del seu curs, va passar un parell de setmanes molt
dolentes, però finalment va fer una molt bona amiga que es diu Anna, com tu.
Pot ser va ser per tot plegat que no deixava de pensar en tu: pensar que tu
eres com elles, una d’elles, plena d’il·lusió, plena de vida, desbordant
alegria... Per altra banda, fa cinc anys també vaig viure la mort de la Júlia,
una amigueta d’una altra de les meves filles. Aquell va ser un dels moments més
difícils que he viscut. Deus pensar per què t’ho explico, tot això, oi? Perquè la mort ho fa trontollar tot. Perquè
et sacseja i et fa adonar del que realment té valor. Perquè voldríem alleujar
el dolor tan fort dels que pateixen una pèrdua i sabem del cert que mai no ens
podrem posar a la seva pell. Mai no ens podrem posar a la pell dels teus pares
i de la teva germana. Mai. Per molt que ens hi esforcem. Com molt bé diu la teva mare, és com patir
una amputació. Però tot i que no puguem apropar-nos, ni de bon tros, a aquest esquinçament tan gran que senten,
crec que els agradarà saber que molta gent anònima, com jo, pensa sovint en tu,
en tots vosaltres, i us té presents. I que, si poguéssim ajudar d’alguna manera,
de ben segur que ho faríem. Ara t’envio
un poema inèdit que vaig escriure fa cinc anys. És per a tu, Anna, bonica. Una
abraçada molt forta a tots.
La veu silenciada. Llegat
Si vols, seré un àngel,
si vols, una estrella,
o el primer lliri florit
al teu jardí,
aquesta primavera.
Si no, el degotim
damunt la rosella
o bé el gebre humit
a l’ampit de la finestra.
L’aire glaçat del matí,
el cel lluent de tramuntana,
la sorra aixecada pel vent
a la nostra platja.
Sóc, sense ser,
totes aquestes coses:
una abraçada nua,
un racó secret,
un núvol de sucre rosa,
un petó de nata
i
una ombra de llum
arrapada al cor.
Sóc tot allò
que tu vols que sigui.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada