Anna,bonica avui fa un dia radiant,
lluminós i es que la primavera ja ha arribat i tot sembla que té un
color més intens. Però el meu cor segueix compungit. Segur que en
aquests moments hi ha moltes persones que es deuen trobar en la
mateixa situació degut al darrers esdeveniments d'aquests dies. La
buidor després de la tragèdia. I és que la mort d'un fill i
sobretot d'un jove és el pitjor dolor de tots els coneguts. Et
quedes sense esperança, sense futur. Els nostres fills son
esperança, son esperança des de el mateix moment que son concebuts,
per això la dolça espera. Esperança de que tinguin salut, esperem
el seu primer “papa”, “mama”, que gategin, que caminin, que
comencin a l'escola, a l'institut, i quan son més grans que tinguin
una bona feina, una bona família, que siguin feliços. Però un dia
inesperat aquesta esperança es trenca. Segons el consell d'un grup
d'amics aquesta esperança s'ha de restituir,d'una forma diferent,
d'una forma més sublim. Qualsevol que sigui el nostre pensament o
creença que tinguem sobre el lloc on anirem quan ens arribi la mort,
en qualsevol lloc en funció de la nostre religió: catòlica,
protestant, musulmana, jueva... però també ateus, agnòstics, el
que sigui. En aquest lloc ens estaran esperant els nostres fills. Els
nostres fills no estan en el passat, en aquell fatídic dia del
accident, o quan la malaltia o el càncer els ha vençut, o en el
lloc de l'atemptat o del avió estavellat. Sinó estan en el futur.
Aquest és un missatge d'un grup que s'anomena Renacer que intenta
generar esperança. L'esperança de que els nostres fills estan en un
altre dimensió, que no s'extingeixen i des de aquesta dimensió els
allotgem en el nostre cor i aquí els podem sentir. Aquest missatge
dona més vitalitat i ganes de viure. Viure per homenatjar els
nostres fills. Viure per ser més solidaris, més productius deixant
de ser éssers que caminen fent llàstima, inútils per la societat i
per la família. Hem de ser dignes per nosaltres mateixos i per els
nostres fills.
Podem deixar de viure en el passat i
deixa renéixer l'esperança que es va trencar el dia que van marxar.
Que difícil però aconseguir aquesta
dolça nostàlgia.
Anna, no saps com t'estimo.
