CONCERT DE PRIMAVERA

Hola princesa;

 Fa uns  dies que plou i tot es molt gris.
Aquest temps fa que la tristesa i la melangia sigui més present.
Anna, com t'enyorem tots.

Com diu la Berta; el día 9 de maig l' institut Josep Brugulat va fer com cada any el seu concert de primavera.
Per nosaltres va ser un día difícil, teniem ganes de veure la Judit cantar, però al mateix temps amb l'angúnia  al cor dons  els teus companys de curs  també hi actuaven i tú no hi eres.
Et vaig buscar mentre cantavem i s'em feies present en els cabells rossos i llargs d'alguna de les noies o en els ull blaus d'un altra. M'imaginava que estaves a l'escenari amb la teva carona feliç i potser amb nervis per sortir a cantar. Però no Anna, no és aixís i per més que a vegades sembla un somni, cada día al matí quan em llevo descobreixo que la teva absència es la crua realitat. Però també vam tenir un moment d'intensa emoció dons quan cantaven els de 4t de eso en una de les cançons, i sense saber-ho nosaltres, la Judit es va sentar a devant del piano i va començar a tocar. Anna, que orgullosa que haguessis estat de la teva Judit, amb aquells cabells tant rossos, llargs i brillants sota els focus, tocant tranquilament. Per mí va ser un moment màgic i en aquella suavitat dels seus dits  vaig pensar que tú estaves amb ella, sí, allà,  al seu costat.
Anna, bonica, passen els dies i a vegades no sé ni com tinc forçes per respirar, per caminar.
Tots nosaltres , la teva familia, soms segons la María, una amiga que també va perdre el seu fill, discapacitats emocionals.Sí, realment es aixís, tenim una mancança que durarà per sempre i  tindrem que anar lluitant per sobreviure en aquesta pena.

Petons al cel.

AMOR MEU...

Anna, reina...
Primerament em vull disculpar per no escriure't durant tant de temps, saps és molt i molt difícil, però jo et segueixo recordant cada 18 i 19. M’agradaria dir-te que l'altre dia vam fer la cantata a l'auditori. Allà és on tu i jo vam actuar en el casal d'estiu...T'enrecordes? Tu eres el Ferrero Roche de l'obra, quin riure Anna,i que bé que ens ho passàvem cada matí d'estiu allà a l’ateneu. L'altre día en Quim de l’hípica va fer 50 anys, i li vam fer una festa sorpresa, no s'ho esperava!! Com m'hagués agradat que haguessis estat al meu costat, vaig pensar en tú, perquè sé que t’encantaven els gossos i allà n’estava ple. Ai Anna, que dur que es fa la vida sense tu, donaria el que fos perquè estiguessis aquí, i poguer tornar a sentir el teu: Beeeeeeeeertins! O Bertiññññña! Et trobo molt molt molt a faltar, mai podré expressar la buidor que tinc dins meu. Anna espero que tot aixó sigui un mal són. Poguer despertar-me, anar cap a l'escola i veure’t allà amb la teva maleta de topus, feliç com sempre. Anna, han canviat tant les coses des de que ten has anat... Espero poguer tornar a veure't i explicar-te les meves histories de por, i veure el teu somriure tan i tant magnífic. Siguis on siguis, des de aquí abaix et cuidaré, peró tu dóna’m forces.

 

LA TEVA BERTA QUE TAN T'ESTIMA

 

PRIMERA COMUNIÓ

Fa poc que ha set el día 1 de maig,
aquí Banyoles día de forçes comunions.
Encara m'enrecordo fa 5 anys quan tú vas fer la primera comunió.
Quan vam anar a comprar  el vestit, al principi et vas enprovar roba molt de comunió que no t'agradava gens, però vam trovar un vestit molt senzill d'estil ibicenc que només de posar-lo ja et vas transformar amb aquell aire fresc i rialler, i et vas començar a moure't com si els peus no et toquessin a terra, com un ocellet que vol volar. I aixís amb la teva alegría i senzillesa vas anar a fer la comunió. Després de la ceremònia vam anar cap a casa dons la nostres celebracions sempre han set molt cassolanes amb la nostra familia i alguns amics. Que bé que ens ho passavem!!
Habiem guarnit tot el nostre garatge amb guirnaldes i globus.
Quin riure amb tots els tiets i cosins.
 En aquell día encara hi havia l'àvia Teresa i l'avi Joan. Ara tots dos també han marxat, com tú. La vida! que trista, sobretot quan et pren el que més estimes. Anna, no saps quan t'enyorem, jo encara no sé com podem viure sense tú. No ho sé!, La vida ens arrosega, en la rutina diaria, en el día a día. Potser sort d'aquesta qüotidianitat dons ens obliga a fer les coses: aixecar-nos al matí, menjar, anar a treballar o escola en el cas de la Judit, menjar, dormir. Les coses bàsiques per anar només sobrevivint. Ara no es tracta de viure en el sentit ampli de la paraula. De moment sobrevivim dins aquest dolor tant intens que omple el nostre cor. Anna, la nostra vida ja mai serà igual, segur que amb el temps com diu molta gent, que no paren de recordar-te que el temps tot ho cura, es calmarà aquest dolor. Però tot i així viurem amputats de la teva presència, de tot el que eres i tenies que ser. I tú reina, eres tant !maca!, tant!bona nena! Per aixó Anna, com ho hem de fer ? sense Tú.
Desde allà on siguis enviants tant sols una mica de la teva força i alegría.
PETONS AL CEL