L'ATENEU DE BANYOLES

Saps Anna,  el dia 21 d'aquest mes vam anar a veure la Judit que va fer una obra de teatre al ateneu,  junt amb els seus companys de 1r de batxillerat artístic.

Ho van fer molt i molt bé. L'obra era una adaptació de la tempesta de W. Shakespeare. La judit i dos nenes més, feien  de ninfes i amb  molta gràcia es movien per tot l'escenari amb uns vestits lleugers, descalçes i amb una mena de vels a la mà. Jo vaig riure de debò amb algunes escenes molt divertides d'un bufó borratxo. Com t'hagués agradat!

Quan era allà no deixava de pensar en les vegades que tú també havies sortit en aquell lloc. Primer quan ja de ben petita et vam matricular a l'escola  municipal de música i vas decicidir que tocaríes el violoncel. Encara et veig un dels dies que vas sortir la primera,  i tota sola allà enmig vas haver de posar-te la cadira, la partitura i començar a tocar. Quins nervis!, però tot va anar bé,

Quantes vegades de portar-te i venir-te a recollir a la plaça major que s'havien fet els avis. I després més endavant quan et vam apuntar al casal d'estiu de arts escèniques. Que bé Anna que tu passa-ves!. Jo no havia pogut venir a totes les representacions finals que fei-ho el últim divendres quan s'acabava el mes de juliol. Dons com sempre la feina, la meva feina no em deixava arribar d'hora. En aquest sentit va ser bó pels avis, dons ells sempre ocupavem el meu lloc i van poguer disfrutar de tots els esdeveniment musicals i teatrals que anaves fent. Com enyoro aquell temps passat quan ereu petites. En una d'questes representancions de l'estiu i que jo no vaig veure anaves disfreçada com d'el bombó ferrero-roche. Sóc un ferrero-roche!! anaves diguent. Sort que ho tinc tot gravat i així quan vull puc reviu-re aquells moments. Però això per mi encara és difícil. És massa dolorós i terrible pensar que ja no hi ets. Que aquella carona tant dolça i bònica ara només és una imatge del meu record. Que fort!, I encara no m'ho crec. Espero el dia que arribaré a casa i tú sortiràs a dalt de la porta i em diràs: mama !!mama!!

t'estimo reina

HEROIS ANÒNIMS

Anna,

L’univers gira i continua la vida, però a vegades es fa difícil entendre-la quan passen coses tant dolentes. Cada dia en els mitjans de comunicació, ens bombardeigen amb assesinats, accidents, terratrèmols… i passat l’interés i l’afectació dels primers dies, de seguida queden en l’ oblit. Però enmig d’aquest món podrit hi ha persones que tot i ser anònimes i quotidianes esdevenen heroïnes per determinats fets. Fa poc que vaig llegir un article on s’explicava que un nen xinès de 11 anys afectat d’un tumor cerebral va volguer donar els seus organs a l’hora de la mort,  i com a senyal de respecte i admiració tot l’equip mèdic que va participar en l' intervenció,una vegada ja havia traspassat a l’altre vida, es van posar al voltant del seu llit fent-li una reverència.

 Anna, em recomforta pensar que part teva viu en altres vides. Tú també ets una heroïna. I et mereixes també tota la nostra admiració.  No sé el perquè aquí costa molt parlar de les persones que ens han deixat. Ara en aquests moments que fa 27 mesos que vas marxar, ja no et pots permetre expresar els teus sentiments, dons davant la possibilitat remota que jo en pugui queixar, t’arriba la retòrica persistent: dona! Va!Has de tirar endavant!, No si pot fer res (com si no ho sabés), la vida continua, ja veuràs com el temps…!. Es clar que es molt fàcil donar consells quan no et toca en propia pell. Prefereixo no parlar i quan pregunten com estàs? deixar anar un simple bé,  anar tirant. Per què? que els hi he d’explicar jo del dolor i la tristesa que tinc al cor.  És inexplicable. I així et guardo a dins meu protegida de qualsevol paraula o gest que pogués perturbar el teu record o la teva imatge. La meva nena preciosa. No saps quan t’estimo.