Anna,
L’univers gira i continua la vida, però a vegades es
fa difícil entendre-la quan passen coses tant dolentes. Cada dia en els mitjans
de comunicació, ens bombardeigen amb assesinats, accidents, terratrèmols… i
passat l’interés i l’afectació dels primers dies, de seguida queden en l’
oblit. Però enmig d’aquest món podrit hi ha persones que tot i ser anònimes i
quotidianes esdevenen heroïnes per determinats fets. Fa poc que vaig llegir un
article on s’explicava que un nen xinès de 11 anys afectat d’un tumor cerebral
va volguer donar els seus organs a l’hora de la mort, i com a senyal de respecte i admiració tot
l’equip mèdic que va participar en l' intervenció,una vegada ja havia
traspassat a l’altre vida, es van posar al voltant del seu llit fent-li una reverència.
Anna, em
recomforta pensar que part teva viu en altres vides. Tú també ets una heroïna.
I et mereixes també tota la nostra admiració.
No sé el perquè aquí costa molt parlar de les persones que ens han
deixat. Ara en aquests moments que fa 27 mesos que vas marxar, ja no et pots
permetre expresar els teus sentiments, dons davant la possibilitat remota que
jo en pugui queixar, t’arriba la retòrica persistent: dona! Va!Has de tirar
endavant!, No si pot fer res (com si no ho sabés), la vida continua, ja veuràs
com el temps…!. Es clar que es molt fàcil donar consells quan no et toca en
propia pell. Prefereixo no parlar i quan pregunten com estàs? deixar anar un
simple bé, anar tirant. Per què? que els hi
he d’explicar jo del dolor i la tristesa que tinc al cor. És inexplicable. I així et guardo a dins meu
protegida de qualsevol paraula o gest que pogués perturbar el teu record o la
teva imatge. La meva nena preciosa. No saps quan t’estimo.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada