LA NIS

Hola petita;

fa un parell de díes que tot es més gris,
és núbol i la pluja cau a estones, aixó fa que els ànims també s'enfosqueixin de la mateixa manera que el temps exterior.
Ahir, en però, també vam passar bones estones dons van venir a dinar tots els teus cosins: en Jordi, la Sandra, la Silvia, en Mario i en Francès i també el petit Pau. Ja saps que sobretot amb en Jordi ens fem uns tips de riure amb el seus acudits. T'en recordes!. En aquestes reunions tú sempre estàs present, en el ambient, en el aire, en les nostres mirades. En Pau està tan gran! té 2 anys i és ben ros. Una mica com el papa. A la tarda el papa i jo vam anar a passejar la nis. És una gossa preciosa, ja saps que és de la teva raça preferida. Desperta tot d'admiració quan passajem al voltant del estany o pel barri.Té molts pretendents.
És igual que la Kira, la gossa golden del nostre barri que tú tant estimaves, i que quan es veuen no paren de fer-se festes.
Anna, quines coses que té la vida!, La mestressa de la Kira en va explicar que el día després de l'accident es va escapar i la van trovar a devant de casa. Com si notés alguna cosa.
També ahir i quan vam sortir a passejar amb la nis i molt aprop de casa vam veure unes 5o 6 cuces de llum.
Feia tants anys que no n'habia vist!!. Desde que era ben petita. Son petits regals que ens fa la vida.

Mercè i família...​.força, molta força per llevar-vos cada matí !!

Anna, sóc la Núria, podríem dir que sóc companya de feina de la teva mare perquè treballem allà mateix. Tu i jo no es coneixem....però penso moltes vegades amb tu i els teus.

 

Avui, com de tant en tant faig he entrat al teu blog, he vist l'escrit de la teva mare....l'ha fet ella però n'estic segura que podria ser fet pel teu pare, per la Judit, per la teva àvia...per qualsevol persona del cercle més intim....que per més que vulgui no es pot empassar una mort d'un familiar i menys d'una preciosa nena de 12 anys. M'ha impactat Anna...!!!

 

Vull que des d'on siguis els hi facis arribar dos cosetes, sobretot a la teva mare, la primera que no ha fet res malament....la teva mare no fa falta conèixer-la gaire per veure que és un encant de persona....ningú es mereix això....ni la que fa malament les coses....i la segona Anna...que els seus ulls sense ella saber-ho delaten com està .....jo recordo perfectament els ulls amb l'ANNA i els ulls sense l'ANNA....

 

L'hi diràs ANNA? l'hi faràs saber??

 

Núria Sabater

ANNA, ENCARA NO M'HO CREC

Anna, petita
ja fa 1 any que vam crear aquest blog
quan vam tornar a casa després de l'accident, teníem la necessitat de dir-te moltes coses que al principi no vam poguer. A poc a poc he anat sent conscient de la gravetat dels fets. De la teva absència.
Del canvi brutal fulminant de la nostra vida,
del silenci.
de la soletat de cada un de nosaltres en el nostre dolor.
De la tristesa infinita,
de està sumergit en un altre món.
De tenir la sensació de que quan més temps passa, l'enyorança és més forta
que acabes no explicant els teus sentiments als altres perquè sembla que potser ja comença a fer bastant de temps de tot.
La sensació de que no t'entenen.
La sensació de que tothom et tracta igual com si no hagues passat rés.
DONS SÍ QUE HA PASSAT
A vegades voldría cridar ben fort i devant de tothom que si que  estic fotuda,
que encara que sembla que ho porto molt serenament
tinc el cor destroçat
que encara que faci molt bona cara, per dintre tot es negre.
Que tot  i que passa el temps
jo encara no m'ho crec
no em crec que ens hagi passat
no em crec que tú no hi siguis
NO,NO I NO.
perquè?

Com pot ser que hagi perdut a la meva única germana
i arà a la meva filla?
no ho entenc.
Què tinc de diferent dels altres?
per què la meva familia a de patir tant.

A vegades observo a les meves amigues, companyes
i gent del meu voltant, i em pregunto
què tinc de diferent?
quê fet malament?
com és que tingui tantes desgràcies juntes?
jo no em vull sentir aixís
però a vegades tinc pena de mi mateixa i per la judit
estarà sola com jo.
no tindrà la companyia de la germana
la soletat obligada.

Jo que tant vaig desitjar tenir més d'un fill
no em puc creure que s'hagi repetit la història
tot i que tenir clar que la vida es molt fràgil
en el fons pensava que potser a mí no em tornaría a tocar.
Quina ironía la vida!!!

I tindré que continuar com vam fer els meus pares.
Jo, que els he admirat tant!
que forts que van ser !!
moltes vegades mirava a la meva mare i pensava
mama, que valenta,  no sé si jo sería capaç de portar-ho aixís.

Però jo a vegades m'enfando molt contra aquest destí
tinc una rabia molt forta a dintre
rabia, sí .
contra tot, contra el món.

Anna, preciosa
vull creure que estàs bé
que estàs en un lloc millor que aquest
i que com un conegut  em va dir:
hi ha persones que neixen per salvar els altres
i tú si que vas salvar, com a mínim 3 o 4 persones.

i em repetexio cada nit el que tú sempre em deies a mí
ANNA, estaràs per aquí?