Ahir va fer un any, un any sense veure’t, sense tocar-te, sense sentir-te... Mai havia sigut capaç d’escriure’t i no tinc paraules per explicar el que et trobo a faltar petita. A casa se’ns fa duríssim no sentir el timbre, i obrir la porta i veure com una petita princesa, amb aquells ulls blaus i aquell somriure, volia passar una estona a casa. Encara et veiem, el sofà, o a baix amb la Xula, o a la piscina...i no em puc creure que no hi ets. No veig la realitat, i se que algun dia ens tornarem a trobar.
Quan vam venir a portar-te un ram de flors i una foto de nosaltres tres (tu, la Judit i jo), et vaig prometre que seriem forts i que lluitaríem per tot el que ens han fet, per tu.
L’altre dia, vam fer la teva coca preferida i només de començar vaig pensar les vegades que nosaltres tres, l’havíem fet. És molt dur tot plegat, i no hi ha dia que no pensem amb tu. Però intentem riure, i ser feliços, perquè sabem que si tu ens veiessis malament, series la primera d’enfadar-te, però un cop pensem que hem de seguir endavant, no podem continuar, la vida no serà mai més igual sense tu, i faríem el que fos per venir-te a buscar, allà on siguis!!
Dia rere dia, miro fotos nostres, penso en tots els moments que hem viscut, des de ben petites, i com ja saps per mi eres com una germana petita, i ho segueixes sent.
T’enviem des de casa, infinits petons i abraçades preciosa!!!! T’ESTIMEM MOLTÍSSIM
Els teus veïns, Carla i família
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada