El teu record, tan present

Anna, el temps passa però el teu record i la teva absència cada vegada es fa més dolorosa i feixuga. Ja fa més d’un any d’aquell fatídic dia 18... encara ara quan al vespre pica el telèfon el meu cor té un sobresalt.
 

Les trobades familiars mai més seran el que eren, com es troba a faltar el teu somriure murri i les teves rialles… fa uns dies ens vam reunir tots, va ser bonic però molt trist. Els teus papes a estones no podien ni continuar amb el que tenien al plat, les llàgrimes es vessaven per tot arreu.

Els que estem aquí no sabem con consolar els papes, la Judit i l’àvia. Si us plau, Anna, tu pots des d’allà on estiguis fer-nos arribar una mica de la teva alegria?

T’hem estimat, t’estimem i t’estimarem.

Tieta Angelina