Somriure

Què dir quan et tremolen les mans només de pensar en el que escrius… què dir quan es tracte d’una persona tan meravellosa com tu… una persona que deixava el seu somriure clavat a la ment de tothom. És tant difícil, a vegades, expressar determinats sentiments amb unes paraules, que si pogués les escriuria amb llàgrimes. 

Pensar que el teu somriure està ara tan lluny de nosaltres, un somriure que mai em vas negar, setmana rere setmana me’l concedies sense importar com t’havia anat el teu dia, o el meu. Però a vegades no n’hi ha prou en recordar-te i somriure’t mirant el cel, també et mereixes que es quedin gravades unes paraules en el teu record per algun lloc, i m’agradaria parlar-te de mil coses però avui no puc, solament puc escriure’t unes poques línies amb molta tristesa, perquè hi ha dies de tot i per tot. Com et vaig dir l’altre vegada, em fa feliç estar vinculat d’alguna manera amb la teva família, perquè són persones tan meravelloses com tu i necessito veure’ls de tant en tant, inclòs a vegades els abraçaria sense motiu per tractar-me com tu a mi. No serveix de res dir que tot això és injust...què no havia d’haver passat mai, però a vegades necessitem expressar el que sentim i es que no hi ha dret! No havia d’haver passat mai!!

Vull que recordis que et tinc un especial apreci Anna

Pep