Princeseta, em sap greu no haver-te escrit abans, si et soc sincera, no podia fer-ho...la teva absència em destrossa tan que sovint necessito agafar aire, com si mhaguessin tirat al terra, mhe emportat un cop tant fort que necessito tornar-me a aixecar i continuar.
Em tan de mal veure a la teva família aixi...la teva germana, una de les persones que mestimo mes daqest mon, que he passat mes hores amb ella i amb tu que amb molta altre gent tambe propera a mi...em mata veurela patir, magradaria poder ser una esponja i absorvirli tota la tristesa que porta a sobre, tota la tristesa que se li reflexa als seus preciosos ulls, pode molta gent no ho veu perque ho dissimula amb un somriure, pero qui realment la coneix ho nota. Els teus pares havien sigut unes persones sempre alegres, eren una dosi de felicitat, continuen siguentho perque veus lo forts que són i lo molt que et troben a faltar...pero els veig patir Anna, i aixo em fa molt de mal, molt mes mal que qualsevol turtura que em poguessin fer, per mi la meva pitjor turtura es aquesta. No hi ha dia que no em desperti pensant amb tu, no hi ha cosa que faci que no hi aboqui la teva cara, i esque son tants anys viscuts al teu costat...cada segon marrepanteixo de no haverte abrassat prou, de no haverte fets tots els petons que mhagues agradat ferte, de no haverte dit que testimava i testimo moltissim i que et necessito Annita, et necessito molt! Vui dilsi als teus pares que els estimo molt i que sempre han sigut com una familia per mi, que els ajudare amb tot el que faci falta perque es que necessito ajuda'l-se, mels estimo de tal manera que intento al maxim repartir el dolor que sentim entre tots...
L'altre dia va ser la presentació del documental del papa, el vam fer a Barcelona i van venir els teus tius que viuen allà. Va ser molt maco i memoratiu perquè et vam dedicar tot el documental a tú, però alhora era molt difícil, tots vam fer molts esforços per aguantar-nos i no plorar, inclús gent que ni et coneixia, però esque era inreible, sorties allà amb la Meri, amb el teu fantàstic somriure, amunt i avall i amb la teva cara de bitxo trapella que tenies.
I és que no podia ni encara puc entendre com et puc veure allà i sentir-te tan aprop meu, però que no et tingui al meu custat...
Cuidaré de tots preciosa, no els deixaré, i et seguiré abocant en les coses que faci pq aixi i només aixi puc tirar endavant i portarte amb mi.
Testimo molt i molt
La teva Laia que et troba molt a faltar.
Tots som un pou de vida,
tots vivim amb la mort
amagada a una guarida
que ens agafarà de la mà
a poc a poc, o un dia de cop.
Si l’alè es cansa
i l’ombra ens domina.
Si un mal cop de sort
al no- res ens deriva.
Si un esdeveniment
ens paralitza el cor.
Si un joc del destí
ens fa perdre la partida amb la vida,
ja saben els altres que érem part d’un tot
i que el buit s’ha de cobrir amb l’enyor,
i amb les flors i el foc l’eterna fugida.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada