Anna, has marxat lluny, molt lluny d'aquí i del nostre costat, i no puc comprendre el perquè.
Cada día que passa, et trobem més a faltar: recordem la teva rialla, la teva simpatía i la dolçor dels teus petons... però sabem que són pensaments perquè tu ja no hi ets, i la buidor que ens deixes serà, per sempre, impossible d'omplir.
No deixo de pensar amb els teus pares, la teva àvia i la teva estimada germana Judit, que no deixen d'enyorar-te, i els dic , el que sé, que tú també els diries a ells: que siguin forts, valents, que mirin endavant... per poder entendre i compendre el que ha passat.
Saps Anna?
Recordo que poc d'haver passat tot, una nit molt clara, vaig mirar el cel, i allà dalt hi vaig veure una estrella brillant, gran resplendent, i vaig decidir que aquella estrella series tú: La meva Anna.
A partir d'aquest día, cada nit alço el cap i busco la meva estrella, la meva Anna i li explico coses que han passat, anècdotes, en definitiva, petites i alhora grans coses.
Jo sé Anna, que tú des d'on estàs, ens guardes, ens estimes i ens animes a seguir, i que al teu costat hi tens un altre estrella que ja fa molts anys que hi és i que jo no he oblidat mai.
Anna no deixo de pensar en tú, i sé que allà on estiguis estàs envoltada d'angelets com tú.
La teva tieta Roser
( la nostra tieta de Sant Jaume, la més dolça i que comparteix en tú l'afició de mengar llaminadures)
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada