La calor no arriba...

La pluja pica a la meva finestra amb força, els dies passen i les decepcions augmenten... surto al carrer i sento el fred que abraça inesperadament la meva pell i em recorda al mateix fred que sento dins meu però que en aquest cas, espera en mi , com la gent que necessito i que ara per ara, no hi és. Vaig a la recerca d'algun motiu per el qual somriure però com altre un dia més, no obtinc resultat. Em giro i torno a casa mentre sento com el vent s'emporta amb ell les meves ganes d'anar cap endavant, els meus sentiments .. però no els records, aquells records que semblen viure en mi, com si es tractés d'un virus i que encara que vulgui .. no puc oblidar.. a vegades, voler no és poder, és un'' vull i no puc'' i m'hi haig d'acostumar, però mai n'aprenc. Miro el terra, les meves cames avancen, pas a pas, i el meu cap mentre s'omple de dubtes, de preguntes que probablement, mai tindran respostes. Gairebé he arribat, i és aquí, quan la primera llàgrima cau, i s'ajunta amb la pluja, ja no distingeixo que frega la meva cara humida, i sento que el món, una altra vegada, m'ha menjat a mi. M'asento i tanco els ulls, en cada segon apareixen imatges, una per una, tornant a moments en els que jo era feliç i recordant una altra vegada, que en el meu dia a dia, no ho sóc. Torno obrir els ulls mentres, plena de impotència, donc un cop al terra. Segueixo mullan-me sota una tarda plujosa i el sol sembla que s'hagi amagat entre els núvols, però m'és igual, ja que no hi ha cap mitjà que pari la tempesta que sento en el meu interior i que no puc amagar-ho més dins meu..

 

Avui t'he escrit, ja que em va bé perquè així em desfogo i sembla que després tot sigui més clar..

Saps què?! Diuen que aquest any no hi haurà estiu, que no farà calor.. Avui és últim de Maig, i la calor no arriba, sembla que li falti una espenta perquè el sol surti. No vol sortir, s'amaga entre els nuvols deixan pas a la pluja, al fred, a la tristesa..

T'espera amb pasciensia, pensant que arriberàs amb la teva serenitat i ell podrà sortir per omplir de claror tot el que un dia es va enfosquir i que semblava que mai més cobraria vida..

Diguem petita, diguem com ens hem de mirar el món, amb quins ulls, amb quina esperança?

Pasen els dies i encara no entenem res, mils perquè's al nostre voltant i cap amb una resposta raonable.. Es fa tant dificil pensar-te i no veure't, sentir-te i no tocar-te, estimar-te i no tenir-te..

Omplim la teva absència amb tots aquells records tan tendres que ens has deixat, tapem la tristesa per deixar pas a la felicitat amb l'ajuda de la teva presència..

 

T'estimo Anna, t'estimo amb totes les meves forces!!!

 

Júlia Molina