Anna segueixen arriban aquests 18 i 19 que tant i tant mal ens fan, sense aturar-se, però segueixen al nostre cap i no marxen..
Aquests dies ha arribat la calor, hem pugut disfrutar uns dies de claror, però avui de nou els nuvols han invedit el cel clar, deixan pas a la tristesa i l'enyorança, a l'impotència..
Són cinc mesos, cinc mesos durs, cinc mesos i encara no me'n puc fer a l'idea i no sé el perquè, perquè em costa tant..
En aquests dies noto que la mirada de la teva germana no és la mateixa, veig que ja no pot forsar més aquell somriure, i deixa que es mostri a la seva cara tot el que t'arriba a enyorar, potser l'altre gent la veu igual com els altres dies, però jo no, i el mirar-la els ulls em transmet tot aquells sentiments que li comouen dins seu, i em limito a agafar-la fort, sense deixar-la anar..
És tant forta...
Intento escriure, però no puc més, no tinc les suficients forces per acceptar que tot això és veritat! No puc escriure el que passa si no sóc concient de que res tornerà com abans..
Segueixo somiant que torneràs, però aquest somni ara és teu..
Depenem de tu petita, i tots sabem que ens porteràs en el camí adequat i el millor per nosaltres.
T'estimo moltissim Anna.
Júlia Molina
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada