NO PARO DE DEMANAR-LI AL TEMPS QUE DEIXI DE CÓRRER

No paro de demanar-li al temps que deixi de córrer...no paro de demanar-li al temps que siusplau vagi més lent, que no podem seguir tan ràpid, no podem pair bé i no estem preparats per continuar com si res. Sempre he tingut un instint de protecció cap a les persones que estimo amb bojeria, especialment amb la teva preciosa germana Judit. Sempre he tingut la necessitat de protegir-la, de cuidar-la de mimar-la i d'estimar-la com res a la meva vida, sempre intentava protegir-la i intentava allunyar-la de tots els perills, de posar-la en una bombolla i que ningú me la pogués tocar ni me li pogués fer mal. I ara és quan m'he fotut l'ostia. He passat per la sensació de sentir que la perdia i he perdut una part molt gran de mi, tú Anna. Em sento molt impotent, sento molta ràbia de no poder protegir-la, veig que té mal constantment i que pateix, plora i s'enfonsa i això és el pitjor que puc veure, veuré i setiré mai. Tot això se m'escapa de les mans, ja són 8 mesos i no puc controlar res, no puc controlar la pena que senten els altres, no puc intentar absorvir ni que sigui un trosset molt petit de la seva tristesa, més ben dit, no puc ni amb la meva. Obro el móbil, obro l'ordinador, miro àlbums, faig el que sigui i tot, absolutment tot em recorda a tú, m'aixeco el mati i el primer que penso és amb tú, i no és dolent, gens dolent, perquè si et sóc sincera tinc una petita por dins meu doblidar-me de la teva cara, que un dia m'aixequi i no m'enrecordi ni dels teus preciosos ulls, ni dels teus preciosos cabells, ni dels teus preciosos llabis en definitiva de la teva preciosa cara. Però sé que això no passarà, tinc molts records de tú que en aquest moment és el tresor més valuós que tinc i que el conservaré com si fos or, que és el que és per mi. El dia 16 va ser el teu aniversari, el dia més feliç del món per els teus pares juntament amb el dia que va néixer la teva germana. No et vaig poder escriure...la situació em va superar. Se'm feia massa difícil pensar que no podia trucar a casa teu i dir: hola que hi ha l'Anna? i sentir una veueta dolça dolça dolça per l'altre banda del telefon que em digués: si? i dir-li hola princesa moltissimes felicitats....i que em contestéssis alguna de les teves maravelloses coses que se t'acudien i que nose com, sempre aconseguies treure algun somriure a tothom. Sabia que si trucava podia estar hores i hores esperant sentir la teva veu i que no l'acabaria sentint...

I una altre vegada ara toca passar per un altre 19 on tots els que et coneixiem plorem i plorarem la resta de la nostra vida.

T'estimo moltissim Annita, molt i molt i molt i molt.

El dia que vaig veure aquesta foto no vaig poder evitar de somriure mentre em queia una llàgrima, va ser un somriure tendra. Perquè una vegada més demostra que eres una pallasseta, la nostra pallasseta.

 

 

La teva Laia.