I amb llavis freds, encara sembla dir-nos:

no ploreu pas ma mort.

Perquè en tan curt viatge despedir-nos,

si jo us espero a port.




dimarts, 18 de novembre del 2014

NOVEMBRE


Anna, ja hem arribat a aquest mes dels que m’agraden poc dons els dies son curts, i la fred comença entrar a les cases. Tot i que sempre he pensat que és un mes aburrit, no deixa de captivarme els colors d’aquesta tardor. Crec que no m’havia fixat mai tant en les fulles d’un vermell  intens que tenen molts arbres de banyoles, i el soroll de les glans quan cauen dels roures del bosc de Can Puig.  Tant es aixís que la nis, la nostra gossa, s’espanta i tot quan passejem per dins, dons alguna l’hi ha caigut per sobre el cap.  LLavors, ella fa com un saltiró sorprenent-se d’on pot ser que l’hi hagi baixat allò. Com t’agradaría Anna!.

No saps bonica però que aquest Novembre ha estat molt especial. El día 9 de novembre vam anar a votar per demostrar que volem decidir sobre el futur de Catalunya. La Judit i jo vam poguer  votar aquí a Banyoles i el papa a Camprodon.  El lloc de votació pel  nostre barri era el IES Josep brugulat. Sí reina el teu institut. I jo em vaig posar la camiseta groga de la vía Catalana on hi havia imprés :tú Anna,també. Sí tú també, perqué estàs present, sí Anna segueixes sempre aquí al nostre costat i ho compartim tot amb tú desde el nostre cor. No et veiem però et sentim a dintre.


No saps com t’estimem i t’enyorem


dimarts, 11 de novembre del 2014

Somriure

Què dir quan et tremolen les mans només de pensar en el que escrius… què dir quan es tracte d’una persona tan meravellosa com tu… una persona que deixava el seu somriure clavat a la ment de tothom. És tant difícil, a vegades, expressar determinats sentiments amb unes paraules, que si pogués les escriuria amb llàgrimes. 

Pensar que el teu somriure està ara tan lluny de nosaltres, un somriure que mai em vas negar, setmana rere setmana me’l concedies sense importar com t’havia anat el teu dia, o el meu. Però a vegades no n’hi ha prou en recordar-te i somriure’t mirant el cel, també et mereixes que es quedin gravades unes paraules en el teu record per algun lloc, i m’agradaria parlar-te de mil coses però avui no puc, solament puc escriure’t unes poques línies amb molta tristesa, perquè hi ha dies de tot i per tot. Com et vaig dir l’altre vegada, em fa feliç estar vinculat d’alguna manera amb la teva família, perquè són persones tan meravelloses com tu i necessito veure’ls de tant en tant, inclòs a vegades els abraçaria sense motiu per tractar-me com tu a mi. No serveix de res dir que tot això és injust...què no havia d’haver passat mai, però a vegades necessitem expressar el que sentim i es que no hi ha dret! No havia d’haver passat mai!!

Vull que recordis que et tinc un especial apreci Anna

Pep