Anna, ja gairebé fa dos anys que estem sense tu. Vivint amb la teva absència. Vivint amb la tristor de no tenir-te. Vivint perquè sí, però a vegades sense ganes. Tot i que ens fem la pregunta: per què? Per què tot plegat? Per què les millors persones se'n van? Per què sempre els hi toca el rebre a la millor gent? ? Tot això són preguntes sense resposta, preguntes que es fan però qui les arribarà a respondre algun dia? No se sap res. Res de res. Només dir que la vida és molt injusta, molt i molt.
Encara veig el teu somriure allà a la draga passant-nos ho bé tots els de Can Puig i els de Cornellà durant el curs de 5è i 6è. Que divertit era! Tots fent rotllana, jugant sense parar, rient com bojos,...Recordo quan ens feien aprendre els noms d'uns i d'altres i els primers cops que ens veiem, i quan jugàvem al pistoler, no sé per què et confonia amb l'Alba Bermejo...Donaria el que fos per tornar a reviure aquells moments, donaria el que fos per tornar-te a confondre, donaria el que fos per tornar-te a veure...T'estimem moltíssim Anna. Per a nosaltres un exemple a seguir i un record molt positiu i inesborrable.
Mireia
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada