RECOLLIDA DE JOGUINES

Fa més o menys un any un bon amic em va dir: hem de declarar el dia de l'Anna!.
I tant que sí. Tu t'ho mereixes tot, però no sabíem com materialitzar aquest homenatge. Vam pensar  que associar el nom de l'Anna i el seu record amb un aspecte més social d'ajuda als altres, especialment els nens seria molt bonic. I així es com va sorgir  l'idea  de la recollida solidaria de joguines amb col·laboració de càritas. Aquest any i tornem amb la segona recollida.
Esperem que sigui un èxit com l'any passat.

PARÍS

Anna, no saps quantes vegades em pregunto quin sentit té la vida?, 
davant tanta injustícia  i crueltat que hi ha al món. No només son les morts de París, si no de tantíssimes persones, i tants nens que han vist trencat el seu camí. 
Quan de futur perdut. Quantes històries personals darrere les xifres que donen els mitjans de comunicació. I quan de dolor i desesperació de les families. Daixò, del dolor, jo en puc parlar, el conec molt bé. 
El dolor et deixa viure però estàs mort per dintre. Tens una cicatriu emocional permanent i has d'intentar aprendre a continuar aquesta vida sense que la ferida et dessagni massa.

Anna, quin records del nostre viatge a París. A mi sempre m'ha semblat una de les millors ciutats del món. Per sort l'he pogut visitar algunes vegades degut a la meva feina, com a mínim cinc o sis cops a fer unes jornades mediques de dermatologia. Passejar pels Champs Elysees, veure la torre Effiel, la Notre-Dame, el Sacre Coeur, anar a veure un ballet clàssic, un musical, comprar a les galeries Lafayette, sopar a un bon restaurant...
Però el millor cop va ser quan vam anar-hi nosaltres quatre. Vam viatjar  en tren des de Perpinyà. Allà estàvem allotjats amb un apart-hotel tocant el Sacre-Coeur, quin fart d'anar amunt i avall amb el metro i caminant pels seus carrers. Encara me'n recordo quan érem a la plaça dels pintors que us van fer un dibuix a totes dues,i de la nostra volta amb bateaux-mouche pel riu. Per mala sort no vam poguer pujar a dalt de tot de la torre Effiel perquè feia vent, però vosaltres us va entre-tenir des de el primer pis a fer fotos fent veure que el vostre dit era tan gros que aixafava algun edifici. Encara que pocs dies van ser fantàstics.I de tornada altre cop amb el tren jugant a cartes i rient, rient...

Anna, com pot ser, que ara no hi siguis?
Es molt difícil acceptar la teva absència,i per més que m'esforci a veure coses positives de la vida, se'n fa molt i molt feixuga.




                                    El teu dit sobre París

CARTA DE L'ANNA

Anna, ara fa uns dies que ha començat el curs escolar i he tingut que acompanyar a la Judit alguns matins a L'institut. Que difícil!!, quan veig les teves amigues allà amb les seves motxilles, tot caminant per la pujada del cole de Can Puig fins al Brugulat i tu no hi ets. I tot continua com si res, les rialles, el soroll, el moviment de tots amunt i avall, i tu no hi ets.Que inexplicable el sentiment tant fort i profund de desconsol de veure que per tu tot s'ha acabat. I tot continua com si res.
Anna, tens una carta de presentació que vas escriure quan vas començar 1r d'Eso que l'he llegit tantes vegades i m'agrada tan que avui la deixo aquí:
Primer de tot em vull presentar, em dic Anna Batchelli Planagumà, tinc 12 anys, sóc més aviat alta, tinc els cabells castanys i els ulls blaus.
Vaig néixer a l’hospital de Palamós al dia 16 de setembre de l’any 2000. Desprès de passar alguns dies allà em vaig instal·lar a Banyoles.
La meva última escola a sigut l’escola de Can Puig, vinc molt contenta d’aquesta escola ja que m’han ensenyat molt bé, hi he fet grans amics i he tingut molts bons professors.
M’agrada fer esport, quedar amb les meves amigues, xatejar a l’ordinador, muntar a cavall…
No m’agrada estar a casa sense saber que fer, ja que necessito fer alguna cosa.
Jo visc amb les meus pares i la meva germana, els meus pares sempre m’ajuden amb el que no ser fer o el que em costa, treballen molt i per això a vegades m’agradaria que  estiguessin més a casa. La meva germana és més gran que jo ja va a l’institut i per això m’ajuda amb moltes coses.
Els meus amics i amigues són molt simpàtics, amables, alegres i molt divertits. Ara a l’institut faré nous amics, però espero no perdre els antics amics de l’escola.
M’agradaria que l’institut fos gran, on hi haguessin aules per cada matèria, amb el material suficient. On poguéssim aprendre moltes coses, que els professors ens ajudessin amb les coses que ens costen més i on la base de tot fos el respecte.
El que ser fer millor és mates, ja que m’agraden els números.
El que més em costa és la llegua castellana, però m’hi esforço molt.
Aquest estiu a sigut diferent els altres perquè m’he estat molt a casa, el matí estudiava i per les tardes anava algun lloc o acompanyava la meva germana a l’hípica. Això ho vaig fer duran un mes i mig, fins a l’agost que vam marxar una setmana al càmping. També vam anar dos dies a França, on vam anar a visitar Carcassona. En fi que ha sigut un estiu a casa.

T'ESTIMEM REINA.

16-9-15

Moltes felicitats Annins, et tinc present cada dia.
La teva amiga Berta.

 

EL AMOR MADURO

FELICITATS REINA!
AVUI FA 15 ANYS QUE VAS NÉIXER.

Et deixo un escrit d'en Juan Vladimir un pare de Renacer, un grup de suport format per pares que han perdut un fill. És preciós, i diu:

A lo largo de mi existencia yo siempre creí que te había amado hijo mio...
Creí que te había amado porque estabas presente. Porque recibía mucho con sólo verte. Porque sin darme cuenta pensé que te poseía. Y porque justificabas gran parte de mi vacío existencial y soledad. Creo que te había amado porque me veía a mi mismo en ti...porque eras mi hijo y era imposible no hacerlo. Creo que te había amado por muchas razones... pero hoy realmente vacío y desnudo en mi interior, me propongo y decido que puedo amarte de verdad. Amarte de otra forma más auténtica. Amarte y continuar brindándote mi amor porque aún estoy en esta vida y estoy de pie ante ella. De pie, aunque mi corazón flaquee. De pie, aunque no crea en efímeras ilusiones. Decido amarte aunque no estés presente. Amarte aunque no te posea en apariencia. Amarte aunque no pueda oírte. Amarte sin  esperar nada de ti. Amarte hijo, porque soy consciente de tu regalo en mi vida. Amarte porque me he dado cuenta que eres mi hijo para toda la eternidad. Amarte hijo y darte la libertad en este instante para no encadenarte en el absurdo de la posesión. Amarte dándome la libertad de vivir lo que se me presente liberándome de la culpa y el absurdo de reclamar lo imposible.
Amarte incondicionalmente hijo.
Amarte por amor, simplemente.

Anna el teu record es com la llum del sol que cada dia es pon amb tota
la bellesa i pau del mon, per tornar l'endemà amb tota la força i
brillantor per donar-nos vida.

 Tant de bo la poguéssim acaronar amb les nostres mans.

 Una abraçada a tota la teva meravellosa família

 Adrià, Guillem, Ferran i Teresa

MALLORCA

Anna,
avui vull escriure't unes reflexions del Dr. Broggi:

L'única cosa que perdura i que ens alegra,que ens dóna una alegria d'haver viscut són les relacions humanes. La gent que hem estimat i que ara potser ja no existeix. El record d'aquesta gent, aixó perdura i ens dóna força per seguir vivint.

És tant veritat el que diu,

Nosaltres Anna, fa pocs dies que hem tornat de Mallorca, i hem anat amb les teves estimades amigues la Meri i la Laia, Tot recordant els viatges d'altres anys passats.
Han estat uns dies fantàstics, molt divertits. Allà també hem retrobat els nostres familiars mallorquins que ens han donat molt de suport després del vostre accident.
El paisatge és tan bonic. Estavem en una casa aprop de Can Picafort al ben mig dels camps. Al fons podiem veure el mar i al costat les muntanyes de Serra Tramuntana.
En Quim i el papa s'han passat molts vespres fent fotos sota un cel estrellat. Hores observant les estrelles i la lluna, no saps quants estels filants van veure. Contemplant l'immensitat del univers t'adones  de la petitesa de la nostra persona. I l'increïble perfecció i  bellesa de la natura et fa pensar per més agnòstic que siguis que potser hi ha quelcom superior que governa tot això.

Anna, et tenim sempre present, sempre dins del cor. Aquets dies encara que ho hem passat molt bé, continua el nostre dolor tant profund, tant a dins. La teva absència fa tant de mal!!

T'estimem

Posta de sol desde Alcudia

SANTA ANNA

Anna, ahir va ser el teu Sant, per això avui tens un ram nou de roses que t’ha portat la Montse. Estàs sempre present en els seus pensaments, Com NO! Si et va cuidar més que jo durant tots aquests anys. També va ser el sant de l’àvia, i encara que ho vam celebrar amb la familia no deixa que quan ens mirem als ulls, ens descubrim aquella tristor que portem a dins.  D’Annas en coneixem unes quantes, però  nosaltres al   sentir aquest nom només l’identifiquem amb una, la nostra ANNA, la nostra nena.

Ahir quan tornavem de Llançà,  dons ara desde el tràgic fet no hem tornat mai més a Roses i Empuriabraba que és on anavem molts estius. Vam recorrer amb el cotxe la carretera de Figueres a Banyoles  i m’enrecordava d’aquells dies que anavem al camping sempre tant alegres i divertits. Portavem el cotxe a tope i el papa ja havia marxat abans amb l’altre cotxe dons carregava les bicicletes i tot el material necessari  desde barbacoa, carpa per instal.lar a fora del bungalow , teles mosquiteres per les finestres i tota mena d’estris perquè el papa sempre porta de tot  i més . Ens ho passavem tant bé!!!. Sort d’aquets records tans bonics que ens ajuden a sobreviure.

Aquest matí  ha vingut a veurem  un dels teus companys de classe del cole de Can Puig i m’ha semblat tant gran, i he pensat que ara tú seríes ja tota una noia, dons en els teus 12 anys  eres alta i casi semblaves més gran.  He sentit una gran pena i tristessa per la vida que t’han robat. Per la nostra vida trencada,  que intentem amb molta lluita tornar a recomposar.

Sí, seguim endevant  il.luminat el camí amb el llum de boira de l’incerteça, dons la vida és així , incerta. I qui pensi que tot està controlat i que tot li va bé i que la vida li somriu dons que disfruti d’aquest moments, perquè ningú està lliure que de cop i volta tot es giri a l’inrevés.

Matins suaus

Anna, els teus matins suaus com el vellut 

que arriven cada nou dia,

fan que la sortida del sol d'or , l'olor de la pluja,

i el xiuxiueig suau d' una melodia

toquin suaument la nostra cara,

i la força, esforç i amor de la teva estimada familia

mantenen el teu record  mes present en nosaltres  cada dia.

com diu la teva amiga berta et recordem i no us oblidem,

 

 

ferran, adrià, guillem  i teresa

ICTINEU 3

Som  a l’estiu. I ja ha arrivat la calor. Els carrers s’omplen de gent, de sorolls, de  colors i la vida se sent  més viva que mai. Ja ho diuen a l’estiu tota cuca viu.

Anna, com enyoro els nostres estius ; el camping, el vostre casalet a Can Puig, el cursets de natació al cub, el taller d’arts escèniques, el casal de ponis a les alforges i tantes coses… I tú com t’agradava l’aigua i enfonsar-te a la piscina. Fa anys que un dia la nostre estimada pediatra, la Pepi ,et va regalar un dofí de peluix que tenia a la consulta. Desde llavors mai més et vas separar de la joguina. Te l’emportaves a tot arreu;  a dormir, quan anaves de colònies. I sempre més vas volguer ser entranadora de dofins. Per això també et vam regalar un vinil amb un  dofí blau molt bònic, que vam clavar i que ocupava bona part de la paret de la teva habitació. No sé perquè sempre volíes veure películes de taurons:  les de “ tiburón” i “deap blue sea” encara que aquests si que et feien una mica de por.

Saps Anna, ara el teu nom es passeja pels fons marins dons el porta escrit un submarí català l’ictineu 3. Gràcies a un micromecenatge a verkami per poguer completar el seu projecte ha set possible que el teu nom i molts altres aparegui en el carenat del submarí. Aixís Anna Batchelli Planagumà pot arribar fins a més de  1000 metres de profunditat i poguer observar totes les  meravelles que existeixen en els nostres mars i oceans.

Sí Anna,ara podràs veure d’aprop els teus estimats dofins.

Amb la millor de les meves intencions...

Un dia us vaig trobar a l’estany, passejant a la gosseta, la Nis  crec que es diu. No us vaig veure venir i sense adonar-me estàveu allà, Teresa...em vas cridar, i jo que també anava amb la meva gossa, i sense saber què dir ni com reaccionar, vaig fer algun comentari tonto referent als gossos. Sí recordo
que el final et vaig mirar i dir: Cuida’t!!

Com es pot cuidar una mare que de cop li han pres la filla? Com es pot caminar, respirar, mirar....?

M’ hagués agradat aquell dia i un altre i un altre .... poder ajudar, poder fer, dir, abraçar....no sé ....fer alguna cosa...

Ja fa temps que em volta pel cap escriure’t. Et segueixo molt sovint pel bloc i miro  la dolçor de la cara de l’Anna.

Entenc tot el que dius, i no puc imaginar el dolor que has de tenir, per això crec que també ets una heroïna, ja que ets capaç de cada dia, obrir el ulls opacs i molls de tant de plor, però oberts a la vida que t’empeny.

No confonguis valentia amb fracàs, ets valenta, molt valenta...i guardes com el millor tresor totes les vivències i records.

Sí, tens dues filles: La Judit volarà seguint el destí de la seva vida, l’Anna sempre estarà  dins teu, protegida de qualsevol incomprensió o comentari inoportú.

La vida és tan  fràgil...tan fugaç, que  vull creure en una altra, més ferma, permanent i abraçada als meus ....aleshores podràs sentir: ”Mama!!Mama!!”

Desitjo de tot cor, que visquis amb la millor i possible serenor,.....i que de tant en tant, puguis “riure de debò”.

Un petó
Teresa

L'ATENEU DE BANYOLES

Saps Anna,  el dia 21 d'aquest mes vam anar a veure la Judit que va fer una obra de teatre al ateneu,  junt amb els seus companys de 1r de batxillerat artístic.

Ho van fer molt i molt bé. L'obra era una adaptació de la tempesta de W. Shakespeare. La judit i dos nenes més, feien  de ninfes i amb  molta gràcia es movien per tot l'escenari amb uns vestits lleugers, descalçes i amb una mena de vels a la mà. Jo vaig riure de debò amb algunes escenes molt divertides d'un bufó borratxo. Com t'hagués agradat!

Quan era allà no deixava de pensar en les vegades que tú també havies sortit en aquell lloc. Primer quan ja de ben petita et vam matricular a l'escola  municipal de música i vas decicidir que tocaríes el violoncel. Encara et veig un dels dies que vas sortir la primera,  i tota sola allà enmig vas haver de posar-te la cadira, la partitura i començar a tocar. Quins nervis!, però tot va anar bé,

Quantes vegades de portar-te i venir-te a recollir a la plaça major que s'havien fet els avis. I després més endavant quan et vam apuntar al casal d'estiu de arts escèniques. Que bé Anna que tu passa-ves!. Jo no havia pogut venir a totes les representacions finals que fei-ho el últim divendres quan s'acabava el mes de juliol. Dons com sempre la feina, la meva feina no em deixava arribar d'hora. En aquest sentit va ser bó pels avis, dons ells sempre ocupavem el meu lloc i van poguer disfrutar de tots els esdeveniment musicals i teatrals que anaves fent. Com enyoro aquell temps passat quan ereu petites. En una d'questes representancions de l'estiu i que jo no vaig veure anaves disfreçada com d'el bombó ferrero-roche. Sóc un ferrero-roche!! anaves diguent. Sort que ho tinc tot gravat i així quan vull puc reviu-re aquells moments. Però això per mi encara és difícil. És massa dolorós i terrible pensar que ja no hi ets. Que aquella carona tant dolça i bònica ara només és una imatge del meu record. Que fort!, I encara no m'ho crec. Espero el dia que arribaré a casa i tú sortiràs a dalt de la porta i em diràs: mama !!mama!!

t'estimo reina

HEROIS ANÒNIMS

Anna,

L’univers gira i continua la vida, però a vegades es fa difícil entendre-la quan passen coses tant dolentes. Cada dia en els mitjans de comunicació, ens bombardeigen amb assesinats, accidents, terratrèmols… i passat l’interés i l’afectació dels primers dies, de seguida queden en l’ oblit. Però enmig d’aquest món podrit hi ha persones que tot i ser anònimes i quotidianes esdevenen heroïnes per determinats fets. Fa poc que vaig llegir un article on s’explicava que un nen xinès de 11 anys afectat d’un tumor cerebral va volguer donar els seus organs a l’hora de la mort,  i com a senyal de respecte i admiració tot l’equip mèdic que va participar en l' intervenció,una vegada ja havia traspassat a l’altre vida, es van posar al voltant del seu llit fent-li una reverència.

 Anna, em recomforta pensar que part teva viu en altres vides. Tú també ets una heroïna. I et mereixes també tota la nostra admiració.  No sé el perquè aquí costa molt parlar de les persones que ens han deixat. Ara en aquests moments que fa 27 mesos que vas marxar, ja no et pots permetre expresar els teus sentiments, dons davant la possibilitat remota que jo en pugui queixar, t’arriba la retòrica persistent: dona! Va!Has de tirar endavant!, No si pot fer res (com si no ho sabés), la vida continua, ja veuràs com el temps…!. Es clar que es molt fàcil donar consells quan no et toca en propia pell. Prefereixo no parlar i quan pregunten com estàs? deixar anar un simple bé,  anar tirant. Per què? que els hi he d’explicar jo del dolor i la tristesa que tinc al cor.  És inexplicable. I així et guardo a dins meu protegida de qualsevol paraula o gest que pogués perturbar el teu record o la teva imatge. La meva nena preciosa. No saps quan t’estimo.

BERTA

ANNA, ET RECORDO, NO T'OBLIDO

BERTA MUSQUERA

RECORD DESDE CAVALLERA

Anna , maca ara que farà dos anys que vares anar adalt del Cel amb els avis, Voldria possar-te uns mots, per dir-te que has estat una joia quan eres aquí..que sempre estaràs en els nostres cors i que tú saps que parlem , més ben dit , et parlo mes ara que cada setmana et vinc a veure , que abans quan venies a Caballera. Estavas tan atrafegada amb la tieta darrera els animals, que quasi no dèiem gaire res. T`haig de dir que tenen un gos nou petit ...que és com una boleta de pelux. No t`he dit res aquí abans perqué teníes tans escrits que pensava que el meu , no hi cabria. Ara amb la tranquilitat que dona el temps passat ( que sempre serà , com si fós ahir) Voldria dir-te quelcom. Allà on ets , que se que estàs molt bé, atrafagada, ajudant al Senyor amb aquests pilots d`àngels que son els nens que han marxat sense haver viscut uns anys com tú . i que tanta feina et porten. Explical-s`-hi que tú has tingut una familia meravellosa. que sempre t`estimaran. Mai Gallego Gascó

FRAGILITAT

Anna,

Aquets dies arrel de la tragèdia del avió, s'ha revifat en mi els moments viscuts del vostre accident.
Com compadeixo els familiars de les víctimes!. El seu dolor es el meu.
Sobretot penso per semblança al nostre cas, ens els setze adolescentes que ja no tornaran a casa seva.
Quanta vida perduda!.
Quan de futur trencat!.
Totes les morts son doloroses, però la d'un fill, i jove et sumeix en un buit tan inmens que difícilment es pot omplir mai més.
Com és de fràgil la vida, tot pot canviar en un instant, i et preguntes perquè tú?, perquè la fatalitat, l'atzar, la mala sort o el destí t'ha apartat per sempre del nostre costat.
perquè tú i no un altre?
I tot i el dolor i les llàgrimes, sense pietat la vida segueix, els avions volen i tot va al seu ritme, només els familiars i més propers restem anclats en el record.
Nosaltres ja fa dos anys que vivim amb la teva absència, i encara és molt dur.
Al principi dels fets et sents molt acompanyat i recolçat però progresivament i com és normal et vas quedant més sol. La soletat en el teu propi dolor.
I és un mateix que ha de poguer sortir de les fosques, un mateix que ha trobar de nou sentit a la vida. Però jo, en alguns moments, visc la teva mort com un cert fracàs personal. Sobretot quan veig al meu voltant amics o coneguts amb el seus fills , alegres, disfrutant de les coses boniques que té la vida, i que jo, ja no podré compartir mai en tú.
Anna estimada.
Vull intentar pensar com la periodista Elisabet Pedrosa que explica en el seu llibre que la mort s'ha d'entendre i viure d' una forma més lluminosa, i quan li pregunten quants fills té,  respon que tres, dos de vius i una de morta. Sempre en present, Perquè la mort no destrueix només transforma.

Anna, tú ets el nostre àngel

EL FEBRER MALEÏT

El febrer per mí és un mes maleït, desde que un dia 20 de l'any 1987 la meva germana també va marxar en només 21 anys. Desde llavors aquests 28 o 29 dies afegit a que és una època  de climatología poc amable, m'han semblat tristos i de mal passar.
NO sé qui ho va dir però moltes vegades les tragèdies son simètriques, i en el cas de la nostra familia ha sigut aixís, o sigui que el patiment ha estat i està present.
No puc oblidar que alguns dels nostres amics també joves ens van deixar aquest mes, però tot i la seva absència persiteixen presents en els els meus records o en fets que m'evoquen la seva memòria.
Molt fàcilment les persones ens oblidem d'aquells que d'alguna manera o un altra han format part de la nostra vida, Avui en dia que en en tots els mitjans de comunicació ens arriben notícies i imatges de guerres, morts, assessinats,  i passem pàgina inclús sense immutar-nos davant d'aquests fets.
Jo crec que és important evocar records d'aquells familiars o amics que ja no hi son, dons poden ajudar-nos a viure millor. Potser serà dir aquella paraula que deia algun l'ells i et feia molta gràcia, o fer aquella determinada cosa que t'agradava molt que fessin i que potser nosaltres no hem set capaços de dur a terme.
Anna, tú sempre estàs present i encara que externament portem una vida com recuperada, la gent no es pot arribar a imaginar el buit tan gran i el dolor que portem a dins.
Sort que ha començat el Març i ja es nota l' olor a primavera. Cada matí ja sento els ocells i la llum del dia es va allergant intuint-se un canvi d'estació que ens portarà més alegria.
Només viure el dia a dia, minut a minut. Sent feliç en les petites coses. El café del matí, una trobada amb els amics, la volta a l'estany... i l'amor dels que ens envolten. Res més.


Anna, tú ens il.lumines la vida.

DOS ANYS

Sí Anna, ja fa dos anys
dos anys que encara no sé com han passat
encara no visc ben bé  la realitat, dons la teva imatge s'en fa present per tot arreu i sembla que en qualsevol moment sortiràs somrient o xiulant d'algun costat.
l'enyorança no s'apaga tot el contrari, la ment no para d'evocar records continuament, de repassar aquells moments viscuts. La teva carona al matí quan esmorzem, quan agafaves la teva motxilla de lunars  de colors i sortiu tú i la Judit per la porta cap al insti. A l'hora de sopar, encara a vegades m'equivoco amb el nombre de plats. El nostre divendres al vespre al sofà del estudi, mirant alguna pel.lícula i tú adormida sobre la meva espatlla. Els nostres diumenges al matí fent el mandrós al nostre llit. Les vacances de cada any al camping.Tants i tants moments irrepetibles.
Quina injusticia més gran.
Quina vida tant absurda.
A vegades penso que vivim en un món a l'inrevés, mentre que hi ha molta gent que pateix injusticies i patiment, d'altres campent fent la seva, visquent tranquil.lament i feliços encara que hagin comès tota mena de delictes.
Es difícil d'entendre la vida quan t'han passat coses molt greus, però no et queda cap més remei que continuar lliutant. Et veus arrossegat per el mateix dia a dia com la corrent d'un riu. I així és com si ara visquès un altre vida. Com si m'haguessín arrencat d'un temps i hagués estat transportada en un altre sense tú.
Anna, preciosa,
tú estàs ben viva en nosaltres, vius a dins nostre, en el nostre cor i encara que potser amb el temps les altres persones que no son tant properes et vagin oblidant,sempre estaràs aquí.
Pensa que aquest dies que feia dos anys, hi ha gent que no és de la familia i que  no veiem massa sovint, que han volgut enviar-nos un missatge de suport o portar-te flors.
Mira que bòniques !


T'estimem

L'espurna brillant

Anna bonica,

 

Al nostre cor hi viu una espurna brillant que vol arribar

a la vida per poder tenir els teus llargs cabells rossos,

a la il·lusió per poder tenir el teu somriure,

a la primavera per poder tenir la teva frescor

al mar per poder tenir el color dels teus ulls i

al cel per poder tornar a estar amb tu.

Passarà el temps si, i no hi podem fer res, però mai deixarem marxar del tot l'espurna, la cuca de llum que diu la teva mama, ella és el teu record

 

Teresa

EL DIA DE REIS

Anna, com enyoro aquets anys passats quan erem tant feliços.
T'en recordes del dia de reis?
Ens aixecavem molt aviat per anar a buscar els regals que estavem al menjador escampats per tot arreu. Tú i la Judit en pijama, descalces amb aquells ulls tant brillants, cridant i casi estripant els embolcalls per poguer veure el que hi havia a dins.
Era un dia molt especial, per tots,  però sobretot pel avi, que també ens va deixar una mica abans que tú. Ell sempre intentava comprar tot ben d'hora perquè no us pogues faltar res en aquest dia, encara que tingues que donar mil voltes. Una vegada us va portar una pissarra de música  tan gran que no li cavia al cotxe i va haver de  demanar a un seu amic que li deixés la furgoneta. Quin riure!.
Un altre any us vam comprar un piano i vam aprofitar un moment de la tarda del dia 5, que vosaltres no hi éreu, per pujar-lo amb una grua molt grossa passant per la terrassa fins a l'estudi. Quina feinada!
Res semblava que pogués canviar la nostra vida, tant normal, com moltes altres families.
Però mai tot és per sempre, i encara que no ho volguem veure soms fràgils, molt fràgils, i en un instant tot pot donar un gir abismal.
Anna, nosaltres ara intentem viure amb la teva absència.
Tot i la nostra tristessa, aquest any en el dia de reis hem  tingut una mica de il.lusió dons gràcies a tú i a la recollida de joguines molts nens de banyoles hauran vist satisfets els seus somnis.

T'estimem reina

El teu record ens ajuda a avançar

Anna, ja gairebé fa dos anys que estem sense tu. Vivint amb la teva absència. Vivint amb la tristor de no tenir-te. Vivint perquè sí, però a vegades sense ganes. Tot i que ens fem la pregunta: per què? Per què tot plegat? Per què les millors persones se'n van? Per què sempre els hi toca el rebre a la millor gent? ? Tot això són preguntes sense resposta, preguntes que es fan però qui les arribarà a respondre algun dia? No se sap res. Res de res. Només dir que la vida és molt injusta, molt i molt.

Encara veig el teu somriure allà a la draga passant-nos ho bé tots els de Can Puig i els de Cornellà durant el curs de 5è i 6è. Que divertit era! Tots fent rotllana, jugant sense parar, rient com bojos,...Recordo quan ens feien aprendre els noms d'uns i d'altres i els primers cops que ens veiem, i quan jugàvem al pistoler, no sé per què et confonia amb l'Alba Bermejo...Donaria el que fos per tornar a reviure aquells moments, donaria el que fos per tornar-te a confondre, donaria el que fos per tornar-te a veure...T'estimem moltíssim Anna. Per a nosaltres un exemple a seguir i un record molt positiu i inesborrable. 

Mireia

Record

Hola Anna,

Tu no em coneixes, però això no importa gaire. El dia que vaig saber del teu accident jo estava surtint del aigua de Ca l´Estreta, collia garoines.  Un dia fatídic, però avui t´haig de dir que cada vegada que me fico al aigua amb el neopré, et dedico la passejada pel fons marí.  Es bonic.  Per això, vull que cada garoina que agafi, cada peix que vegi....... sigui un somriure teu  pels que t´estimen.

 Demà m´hi ficaré al aigua per tu.

Joana