ANNA, CADA DIA PARLO AMB TU

Anna,

M’he decidit a escriure’t, malgrat tu i jo sabem que, des del dia de l’accident et parlo, et parlo cada dia, en molts dels moments que penso en tu.

La teva mort ha estat colpidora, ens ha fet mal, molt mal a tots. No estem preparats per veure morir els nostres fills, no ho podem entendre. Però encara podem entendre menys una mort sobtada, una mort, com diu en Carles, que es podria haver evitat molt fàcilment. T’hem plorat tant... t’ha plorat tanta gent... és tan injust...

Ja ho veus Anna, quan estaves entre nosaltres, em podia passar dies sense pensar en tu, ... ja sabia que hi eres, i que tot estava bé. I ara, des d’aquella nit en que la Marta i la Júlia van baixar de la seva habitació, molt espantades, per dir-nos que les Batchelli havien tingut un accident, des del moment en que vaig veure com la cara d’en Carles es transformava i s’entristia mentre escoltava com el teu pare li confirmava que era veritat, que havíeu tingut un accident i que estàveu molt greus, des d’aquell moment penso a totes hores en tu. I estic trista Anna, molt trista, malgrat m’agrada pensar que som energia i que continues entre nosaltres, malgrat et parlo cada dia, com estic fent ara, malgrat això estic molt trista.

M’entristeix enormement pensar en els teus pares, en el seu dolor, en com es deuen sentir, en com poden viure, respirar,dormir o aixecar-se cada matí. Voldria, igual que molta altra gent, poder-los ajudar, alleugerir el seu dolor, però no tinc la solució, no hi puc fer res, ningú hi pot fer res... no hi ha volta enrere, no et podem tornar.

Anna, penso que mai havia sentit tant la mort de ningú com he sentit la teva. Penso en tu cada dia, penso en els teus pares, en la teva àvia, és tan valenta; en la Judit, que es va recuperant molt més ràpid del que ens podíem imaginar; penso en l’accident, en l’enterrament i en anècdotes que em fan somriure.

Segurament tu no ho deus recordar, però una vegada, éreu prou petites, pot ser tenies 7 anys, la Judit es va voler quedar a dormir a casa i tu també... tot anava molt bé, fins que totes es van dormir excepte tu. De sobte vaig sentir que em cridaves amb una veueta que no gosava despertar-me però que volia la meva atenció...vaig venir fins al teu llit i amb la penombra de la llumeta que us havia deixat perquè no tinguéssiu por, vaig veure els teus ulls blaus i rodons que em miraven espantats mentre em deies, “és que no tinc son”, tu i jo sabíem que sí que tenies son, però que l’enyorança dels teus pares no et deixava dormir; com que era prou tard vaig pensar que havíem de passar la nit com fos, però que no era qüestió de despertar els teus pares, així és que després d’una estona d’estar amb tu al llit, d’haver-nos aixecat i anat fins a la cuina a fer una infusió calentona i d’haver intentat tornar a dormir, després de tot això, et vaig convidar a dormir al meu llit. Així és que tu i jo sí que vam dormir però en Carles em penso que no gaire perquè, nineta, no paraves quieta ni quan dormies...

Saps què? M’ha agradat acabar aquest escrit, que ha començat tan trist, amb una anècdota entranyable, i saps què? M’agrada recordar que vas dormir una nit amb nosaltres.

Siguis allà on siguis, un petó ben gran.

Anna (per tu, la mama de la Marta Boix)