Se que només son simples paraules, sense gaire significat, però es la única forma que tinc per expressar el que sento...
Anna, ja fa més de tres mesos, i els segons, els minuts, les hores, els dies, el temps en general, va passant, però pensa, que siguis allà on siguis, que cada segon, cada minut, cada hora que passa, estàs en la nostra consciencia i en el nostra cor, tu has sigut molt important per a moltíssima gent, i ara no tenir-t’ha aquí és fa complicat...
No ha sigut just que hagis hagut de marxa tant de presa. No es justa la vida, eres una nena encara, amb aquells cabells rossos que tenies, amb aquell somriure, que feies somriure tothom que estava al teu costat, amb la teva personalitat i la teva amabilitat, eres preciosa...
No ha sigut just que hagis hagut de marxa tant de presa. No es justa la vida, eres una nena encara, amb aquells cabells rossos que tenies, amb aquell somriure, que feies somriure tothom que estava al teu costat, amb la teva personalitat i la teva amabilitat, eres preciosa...
Eres la meva veïna, i ens trobàvem cada dilluns a música, i està allà amb tu, tot era felicitat i alegria, està el teu costat era com si tots els problemes marxessin, podies fer riure a la persona que estava plorant, i podies fer molt més feliç a una persona que ja estava feliç...
Si et pugéssim fer-t’ha reviure’, serià lo millor... però no podem, ni jo ni ningú, la única cosa que podem pensar ara és què estàs a un lloc millor, que estiguis a on estiguis estàs amb nosaltres...
Tinc moltes coses a dir, però no em surten les paraules per explicar tot lo que vull dir.. Només se que t’estimo molt Anna i que t’escric això de tot cor i amb llàgrimes als ulls...Sé que potser no és allò que tinguéssim gaire bona relació, però m’encantava esta amb tu..
Ara els dilluns, se’m fan tan raros, pensa que ja no tornaràs entra per la porta de música, ni em tornaràs a venir a abrasar, que ja no tornaràs a fer crits a l’Alex perquè deixes de fer el tonto...
Aquests petits detalls, aquestes petites coses que feies o deies mai les oblidaré, ni tampoc quan em deies, “a mi em compraran un mòbil com el que tens tu per nadal”, mai ho oblidaré... tan de bo pugessis tornar, encara que nomes sigues per poder-te despedir de la gent que realment t’estima, de la gent que realment es preocupa per tu en aquest desagradable fet que ha passat...
Si et pugéssim fer-t’ha reviure’, serià lo millor... però no podem, ni jo ni ningú, la única cosa que podem pensar ara és què estàs a un lloc millor, que estiguis a on estiguis estàs amb nosaltres...
Tinc moltes coses a dir, però no em surten les paraules per explicar tot lo que vull dir.. Només se que t’estimo molt Anna i que t’escric això de tot cor i amb llàgrimes als ulls...Sé que potser no és allò que tinguéssim gaire bona relació, però m’encantava esta amb tu..
Ara els dilluns, se’m fan tan raros, pensa que ja no tornaràs entra per la porta de música, ni em tornaràs a venir a abrasar, que ja no tornaràs a fer crits a l’Alex perquè deixes de fer el tonto...
Aquests petits detalls, aquestes petites coses que feies o deies mai les oblidaré, ni tampoc quan em deies, “a mi em compraran un mòbil com el que tens tu per nadal”, mai ho oblidaré... tan de bo pugessis tornar, encara que nomes sigues per poder-te despedir de la gent que realment t’estima, de la gent que realment es preocupa per tu en aquest desagradable fet que ha passat...
Porto molts dies intentant escriure’t el que realment em passa per la ment, per poder aspresa lo que porto a dins meu respecte a tu.
Suposo que hi ha gent, que quan va passa tot això, estava al costat de la família, o si més no, se’n preocupava una mica del fet.. però amb el temps, es nota de la gent que s’ha oblidat de tot, com si mai hauries passat res...
Avui és Sant Jordi, i des de que m’he despertat he estat pensant amb tu, no sé per a quin motiu, però hi he estat pensant. A la tarda al cole em llegit uns poemes, i n’hi havia un que m’ha fet pensa a tu, sense tenir res a veure amb el fet i m’he posat a plorar.
No m’ha importa lo que la gent pensi de mi, quan em paro a pensa amb tu, ho quan em canvia la cara de cop i volta, perquè alguna cosa en aquell mateix instant magi recordat a tu. M’és igual. Una mort com la teva, rapida, i sense poder dir un últim “adéu” es molt dolorosa.
m’agradaria tan pensa que tot això ha sigut un mal son, pensa que tu ets aquí en nosaltres i que res a passat, que tot segueix igual abans del accident...
Fa poc vaig anar a veure la Judit, per veure-l’ha i per esta un rato amb ella, i tot em recordava a tu, quan em va explica exactament tot lo que va passar a l’accident i em va ensenya la teva habitació, casi em fico a plorar, però vaig aguanta però quan vaig arriba a casa, em vaig posa a plorar com mai havia plorat per algú. Igual que el dia del teu enterrament, crec que va se el dia mes trist de tota la meva vida.
Desitjaria tan poder torna a tenir un dilluns com els d’abans, desitjaria tantes coses...
No ta podries arriba a imagina lo que et trobo a faltar, i ni tampoc lo difícil que se’m ha fet poder veure la realitat, poder-la accepta, perquè ha vegades quan estic al cotxe, o a qualsevol altre lloc, i em paro a pensa lo que va passar, no em puc imaginar que tu ja no i ets, no puc imaginar que no et podré tornar a veure, tot es tant difícil.
Anna, eres tan maca, però tan, no tinc suficients paraules per poder-t’ha descriure, eres perfecte!
Anna tingues present una cosa, mai t’oblidaré, MAI!
Et trobo molt a faltar Anna!
T’estimo petita<3!
Suposo que hi ha gent, que quan va passa tot això, estava al costat de la família, o si més no, se’n preocupava una mica del fet.. però amb el temps, es nota de la gent que s’ha oblidat de tot, com si mai hauries passat res...
Avui és Sant Jordi, i des de que m’he despertat he estat pensant amb tu, no sé per a quin motiu, però hi he estat pensant. A la tarda al cole em llegit uns poemes, i n’hi havia un que m’ha fet pensa a tu, sense tenir res a veure amb el fet i m’he posat a plorar.
No m’ha importa lo que la gent pensi de mi, quan em paro a pensa amb tu, ho quan em canvia la cara de cop i volta, perquè alguna cosa en aquell mateix instant magi recordat a tu. M’és igual. Una mort com la teva, rapida, i sense poder dir un últim “adéu” es molt dolorosa.
m’agradaria tan pensa que tot això ha sigut un mal son, pensa que tu ets aquí en nosaltres i que res a passat, que tot segueix igual abans del accident...
Fa poc vaig anar a veure la Judit, per veure-l’ha i per esta un rato amb ella, i tot em recordava a tu, quan em va explica exactament tot lo que va passar a l’accident i em va ensenya la teva habitació, casi em fico a plorar, però vaig aguanta però quan vaig arriba a casa, em vaig posa a plorar com mai havia plorat per algú. Igual que el dia del teu enterrament, crec que va se el dia mes trist de tota la meva vida.
Desitjaria tan poder torna a tenir un dilluns com els d’abans, desitjaria tantes coses...
No ta podries arriba a imagina lo que et trobo a faltar, i ni tampoc lo difícil que se’m ha fet poder veure la realitat, poder-la accepta, perquè ha vegades quan estic al cotxe, o a qualsevol altre lloc, i em paro a pensa lo que va passar, no em puc imaginar que tu ja no i ets, no puc imaginar que no et podré tornar a veure, tot es tant difícil.
Anna, eres tan maca, però tan, no tinc suficients paraules per poder-t’ha descriure, eres perfecte!
Anna tingues present una cosa, mai t’oblidaré, MAI!
Et trobo molt a faltar Anna!
T’estimo petita<3!
Cèlia Romans
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada