TRES MESOS SENSE TU...

Avui, dia 18 de març t'escric per dir-te que ja fa tres mesos del terrible accident, sí, ja fa tres mesos que no et tinc el meu costat i semble que encara era ahir que ens explicavem coses, que riviem juntes i fins i tot ens barallavem.

Encara ara em pregunto els "perquès", el perquè de totes les coses.

El perquè et va tenir que pasar a tu? Tan sols tenies 12 anys, com et van poder fer una cosa aixi?

I perquè tu, i no jo?

Perquè vam tenir que anar a l'hípica? 

Perquè vam tenir que anar amb aquell cotxe?

Perquè, perquè, perquè, perquè...

I em pregunto si va ser culpa meva? Vaig ser jo que vaig voler anar a l'hípica, i tu vas voler venir amb mi, perquè deies que sino et cadaves sola.

Tinc tantes preguntes al cap que noser que pensar, que dir, ni que fer.

Soposo que és el destí...

La gent em diu que no haig de pensar en els "perquès" que només t'aporten tristesa i t'enfonses em diuen que les coses pasen perquè tenen que passar...

Soposo que deu ser així, perquè sino necesito la resposa a aquestes mil preguntes que em volten pel cap...

Miro el rellotge i el temps no passa... Sembla que vulgin fer-me sofrir, sembla que vulguin que a cada minut i cada segon em pasin aquelles terribles imatges pel cap...

Si anna ja son tres mesos, tres mesos sense tu...

Hi ha gent que ja no s'en recorda gaire, es pensa que ja a pasat prou temps i fan la seva vida..

I ells esperen que jo també la faci, que jo faci la meva vida.. Pero això es imposible Anna, la meva vida eres TU!

Per quin motiu seguir vivint si tu no estas aqui? 

Nomes visc pels altres, no visc per mi... Perqué no puc!

Soposo que tu em deus estar allà dalt vigilant en tot moment... Tu deus ser una d'aquelles estrelles que brilla al cel, la que brilla més i que treu el cap petitó pero lluent per l'immens cel, només per vigilant-se. 

Almenys aixo crec..

Em diuen que haig de fer coses perqué tu ho voldries i estaries contenta...

Pero jo, jo també amb vull moltes de coses que la majoria no es fan realitat...

Ja no ser ni que dir-te ni que fer... Els dies pasen... I tu encara no ets aqui! Jo estic aqui cada dia lluitant i esperant a que tornis, a que poguem tornat a tenir la vida d'abans! Aquella vida que poder avans no valorava i era la perfecte!

Llavors com haig de valorar aquesta?

Com haig de valorar una vida que ja no te sentit? una vida en que la gent et diu que no marxis d'ella que aixi els fas feliços... Pero perquè? Si tu no ets feliç... Una vida on tot es molt diferent a la que duiem abans.

Ja fa tres mesos... cadia dia que pasa noto mes la teva absència i entenc mes que tot aixó es real...

No vull arribar als quatre mesos, no vull que arribi un altre 18 i tu no estigis aqui... 

Avui a siguit un dia horrible per mi, aquets 18 em taladren el cap.. No estic disposada a esperar que n'arribi un altre... i que tu encara no sigis aquí...

T'estimo moltíssim Anna! No deixis que arribi un altre terrible 18! Perqué son més forts i jo no puc amb ells...

Ser que m' ajudaràs, perquè ets la meva germaneta i ens estimem i ens seguim adorant com sempre i per sempre.

T'ESTIMO!!

LA TEVA GERMANA JUDIT