I amb llavis freds, encara sembla dir-nos:

no ploreu pas ma mort.

Perquè en tan curt viatge despedir-nos,

si jo us espero a port.




dimarts, 23 d’abril del 2013

No hi ha cap rosa prou bonica

Anna,

Avui totes les roses del món transmeten el teu somriure. Des d'on sigui que estàs n'has il·luminat tots els pètals, no te n'has deixat cap ni un.  A mi m'agradaria portar-te totes les roses, a tu, a la teva germana, a la teva família, només per encomentar-los una part molt petita del teu gran somriure.  Tu et mereixes la rosa més bonica del món i tot i que no l'he trobat sé que la que t'he dut t'ha fet dibuixar un somriure, el que portem i portarem sempre dins dels nostres cors.

Un petó molt i molt gran!

Sílvia

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada